Lideratges en disputa

L'impacte de la victòria de David Came­ron en les for­ma­ci­ons rivals con­ti­nua pro­vo­cant tota mena de sac­se­ja­des. Algu­nes de prou ridícules. Ahir, tres dies després que Chuka Umunna, de 36 anys, estre­lla ascen­dent –fins ahir– del Par­tit Labo­rista i minis­tre de nego­cis a l'ombra amb Mili­band, anunciés que pre­sen­ta­ria can­di­da­tura per a la cursa pel lide­ratge, va eme­tre un comu­ni­cat per dir que es feia enrere. Mai una car­rera política tan pro­me­te­dora s'havia esta­ve­llat tan de pressa. Ni tan sols s'havia començat a enlai­rar. Ummuna par­tia com el favo­rit en les apos­tes.

La fugida amb la cua entre les cames va incen­diar les xar­xes, que van esde­ve­nir camp abo­nat per espe­cu­lar sobre els motius. El pri­mer, la immi­nent publi­cació a la premsa de demà d'una infor­mació de caràcter escan­dalós que l'afec­ta­ria direc­ta­ment.

Però, quan Umunna va donar a conèixer les seves raons, la pos­si­bi­li­tat de renúncia per un escàndol de qual­se­vol ordre gai­rebé va sem­blar un mal menor. Perquè va argu­men­tar, massa sin­ce­ra­ment, que des que havia fet el pas enda­vant s'havia vist “sotmès a un nivell de pressió exces­siva”, fet que no li havia sem­blat “una experiència con­for­ta­ble”. I hi va afe­gir: “Sé que això serà una sor­presa per a molts, però sem­pre [des que va deci­dir presentar­se] m'havia pre­gun­tat si no era massa aviat per a mi. Em temo que ho era.” El pos­si­ble impacte d'aquesta decisió en la seva família i en les per­so­nes més pro­pe­res també ha estat un dels motius exhi­bits pel ja excan­di­dat. Segons el cap d'infor­mació política de la BBC, Nick Robin­son, Ummuna hau­ria con­fes­sat als amics: “Sóc humà; la resta de la meva vida és més impor­tant per a mi que la política.”

No tenir clares les pri­o­ri­tats, igno­rar el nivell de pressió mediàtica a què està sot­mesa la classe diri­gent al Regne Unit i caure en lleu­ge­re­ses com les que ha comès són motius més que sufi­ci­ents per no con­fiar-hi. Algú que aspira a ser pri­mer minis­tre o que pensa a ser-ho ha de tenir altres fona­ments. Tot ple­gat ha sumit el labo­risme en un doble des­con­cert.

El cas d'Ummuna con­trasta amb el de Nigel Farage. El líder de l'UKIP va dir pri­mer que dimi­ti­ria si no gua­nyava l'escó pel qual es pre­sen­tava i ho va fer, però dient que pot­ser es tor­nava a pre­sen­tar a la tar­dor. Final­ment es va convèncer, o el van convèncer, per no aban­do­nar. I això ha dece­but els ene­mics interns, que l'acu­sen de pro­moure un par­tit basat en el culte a la per­so­na­li­tat. I ahir s'afer­rava al càrrec i des­a­fi­ava els crítics a pre­sen­tar-li bata­lla. Entre els quals, Dou­glas Carswell, l'únic par­la­men­tari que té l'UKIP als Comuns, que s'ha mos­trat ober­ta­ment en des­a­cord amb algu­nes de les decla­ra­ci­ons més polèmiques de Farage durant la cam­pa­nya com ara que el sis­tema naci­o­nal de salut no pagués els trac­ta­ments con­tra la sida dels estran­gers.

Uns mar­xen abans d'arri­bar i d'altres no aca­ben de mar­xar mai. Men­tres­tant, David Came­ron, enfor­tit. Sap que els euro­escèptics no tenen vida fora del Par­tit Con­ser­va­dor. I, per ara, el camí cap al referèndum sobre la per­ti­nença a la Unió Euro­pea, apla­nat, tot i l'histèric bro­git de fons de Farage. Tran­quil·litat. Si més no, fins a la pri­mera revolta interna dels més anti­eu­ro­peus. Ara gau­deix d'una treva en espera d'acon­se­guir con­ces­si­ons de Brus­sel·les.