Un camí de revolts

Uni­tat sobi­ra­nista, superar

l'esquema tra­di­ci­o­nal

dels par­tits i fer la con­sulta defi­ni­tiva sobre la inde­pendència. Amb aquests objec­tius el pre­si­dent, Artur Mas, va pre­sen­tar el 25 de novem­bre a l'audi­tori del Fòrum de Bar­ce­lona la fórmula que, basada en la con­fecció d'una can­di­da­tura unitària, podria suplir el referèndum que el govern espa­nyol no va dei­xar fer.

Mas s'ave­nia a avançar les elec­ci­ons per cloure el procés però ho feia amb con­di­ci­o­nants. El resul­tat havia de poder ser lle­git en clau ple­bis­citària, sobre­tot per part de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. El pri­mer dia de l'anunci Mas ja es va mos­trar dis­po­sat a encapçalar la llista, però, també, per pri­mer cop s'ofe­ria a tan­car-la. El mis­satge anava diri­git direc­ta­ment als repu­bli­cans i també a la soci­e­tat civil que aga­fava pro­ta­go­nisme en la con­fecció de les llis­tes. En aquesta “can­di­da­tura de país”, les for­ces polítiques no des­a­pa­rei­xien però havien de cedir el pas. La clau, pel pre­si­dent, era evi­tar les temp­ta­ci­ons par­ti­dis­tes, per la qual cosa també demana el com­promís a la resta de mem­bres de la can­di­da­tura de no repe­tir en unes següents elec­ci­ons. La difi­cul­tat de la pro­posta no era menor tenint en compte que, si s'acon­se­guia, es podia mar­car una fita històrica en la política cata­lana; per pri­mer cop naci­o­na­lis­tes i repu­bli­cans es pre­sen­ta­rien junts en una llista elec­to­ral.

El pri­mer a res­pon­dre a l'ofe­ri­ment de Mas va ser el líder d'ERC, Oriol Jun­que­ras. Una set­mana després del pre­si­dent, el repu­blicà també pujava a un esce­nari, el del Palau dels Con­gres­sos, per defen­sar el seu full de ruta. Llis­tes coor­di­na­des amb un punt pro­gramàtic comú sobre la inde­pendència i sota un mateix parai­gua –una marca blanca com ara Can­di­da­tura per la Inde­pendència–, i sense obli­dar el ves­sant social i la lluita con­tra la cor­rupció. L'objec­tiu de Jun­que­ras era no dei­xar esca­par cap vot inde­pen­den­tista i la millor manera d'acon­se­guir-ho eren, segons el seu parer, llis­tes sepa­ra­des. D'aquesta manera tot­hom es podia sen­tir iden­ti­fi­cat amb un par­tit o
altre, perquè cadascú mar­ca­ria el seu propi accent ideològic.

El 2014 es va aca­bar amb l'anunci de dues pro­pos­tes prou dife­ren­ci­a­des que impe­dien albi­rar un acord. Final­ment, però, i empe­sos per les pre­si­den­tes de l'ANC i Òmnium, Carme For­ca­dell i Muriel Casals, va tenir lloc una reunió entre Mas i Jun­que­ras. Era el 14 de gener del 2015 i de la tro­bada sor­gia el com­promís de Mas d'avançar les elec­ci­ons, tal com volia Jun­que­ras. Serien el 27-S i tots dos diri­gents acor­da­ven impul­sar estruc­tu­res d'estat, si bé deci­dien pre­sen­tar-se als comi­cis per sepa­rat amb un full de ruta comú.

La res­posta dels repu­bli­cans i la nega­tiva també de la CUP van obli­gar a des­car­tar la con­fecció d'una llista unitària. Paral·lela­ment, les des­a­vi­nen­ces entre CiU i ERC crei­xien, l'acord de govern es feia cos­te­rut i men­tre els repu­bli­cans recla­ma­ven ser pre­sents en el govern per la manca de con­fiança que els gene­rava l'exe­cu­tiu, Mas tan­cava la porta a l'ofe­ri­ment perquè, segons el seu parer, arri­bava massa tard.

Tan­ma­teix, les elec­ci­ons muni­ci­pals i l'auge de les for­ma­ci­ons del sí se puede obli­guen Mas a tor­nar a replan­te­jar al juny una llista unitària per atra­par tots els vots inde­pen­den­tis­tes. Aquesta vegada, però, la crida es fa a les enti­tats sobi­ra­nis­tes. Aques­tes accep­ten el repte, però el pri­mer a mar­car diferències és ERC, que deixa entre­veure la pos­si­bi­li­tat de fer una llista con­junta, però sense polítics. A canvi d'això, ERC es reti­ra­ria i no pre­sen­ta­ria can­di­da­tura pròpia. Òmnium valora posi­ti­va­ment la pro­posta i l'ANC, després d'una con­sulta que dóna màniga ampla a la direcció per nego­ciar, també se situa a favor d'una llista civil. La CUP és l'última a afe­gir-s'hi, però a canvi demana elec­ci­ons cons­ti­tu­ents al cap de dos mesos. La part més reti­cent és Con­vergència, que, divor­ci­ada ja d'Unió, fa valer el seu com­promís per la inde­pendència i pre­senta Mas com el prin­ci­pal vale­dor d'un pro­jecte que avui pot arri­bar a la fi.