Política

A mig camí entre Europa i els EUA

La crisi de Calais complica la campanya per retenir els britànics dins la UE

Obama intervé en la discussió i defensa la permanència

Des del 1945, Londres es considera aliat preferencial de Washington

El debat sobre la per­ti­nença del Regne Unit a la Unió Euro­pea s'ha vist sac­se­jat en les dar­re­res set­ma­nes per dos fets que, com a metàfora, resu­mei­xen la tra­di­ci­o­nal inco­mo­di­tat que, des del final de la Segona Guerra Mun­dial, la Gran Bre­ta­nya ha vis­cut en relació amb Europa. Una relació que va adqui­rir aires molt més com­ple­xos a par­tir de la fun­dació for­mal de la UE i, encara més, des del moment en què el vili­pen­diat pri­mer minis­tre con­ser­va­dor Edward Heath –per a alguns, el “gran traïdor”, i ara inves­ti­gat per cinc for­ces poli­ci­als com a pre­sumpte pedòfil– va fer el pas deci­siu i va arros­se­gar el país al club de Brus­sel·les fa 41 anys.

Els fets esmen­tats són, d'una banda, la crisi huma­nitària del canal de la Mànega, amb milers de per­so­nes fent cua al Pas-de-Calais per inten­tar fer el salt al Regne Unit, ja sigui a bord d'un tren o d'un camió, i de l'altra, la inter­venció del pre­si­dent dels Estats Units, Barack Obama, que, com ja va fer en el debat escocès l'any pas­sat, ha sor­tit públi­ca­ment a finals de juliol a reco­ma­nar als britànics que el millor –ben segur que per als interes­sos nord-ame­ri­cans, (vegeu anàlisi de la pàgina següent)– és que con­tinuïn a la UE, tot i que després de pro­ce­dir a les refor­mes que cal­guin.

El verí que, arran de la crisi de Calais, impregna el debat sobre la per­ti­nença de la Gran Bre­ta­nya a la UE queda ben explícit en un comen­tari recent publi­cat a The Sun pel sem­pre bel·lige­rant i reac­ci­o­nari comen­ta­rista Tre­vor Kava­nagh: “No hi ha cap crisi huma­nitària a Calais. Els immi­grants arri­ben al sòrdid cam­pa­ment ano­me­nat jun­gla per volun­tat pròpia… La majo­ria són immi­grants econòmics il·legals, no genuïns sol·lici­tants d'asil. Aquesta [el Regne Unit] no és casa seva i no tenen dret sim­ple­ment a ser-hi perquè sigui bonica. Cre­uen que el món per­tany a Al·là i que els musul­mans hau­rien de tenir dret a viure on els agrada… Res exposa més clara­ment l'abjecta ren­dició de la Gran Bre­ta­nya al con­trol de la UE. Came­ron diu que recu­pe­rarà les nos­tres fron­te­res i expul­sarà els immi­grants il·legals.”

Un radi­cal, sens dubte, que no està sol. I Calais és, durant aquests dies, el focus d'atenció com a porta d'entrada dels pre­sump­tes mals i les pla­gues que arri­ben d'Europa. L'asso­ci­ació Busi­ness for Bri­tain ha publi­cat a The Tele­graph un arti­cle en què sosté que perquè el Regne Unit pugui recu­pe­rar el con­trol total de la immi­gració cal acon­se­guir la rup­tura total amb les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees. Segons els sig­nants, la solució d'un millor encaix del Regne Unit a Europa, que seria el mig camí de la per­ti­nença del país a l'Espai Econòmic Euro­peu, no alli­be­ra­ria la Gran Bre­ta­nya de l'obli­gació de res­pec­tar la lliure cir­cu­lació de ciu­ta­dans de la UE. I hi afe­gien: “Sor­tir de la UE i recu­pe­rar la lli­ber­tat política com­pleta ofe­reix la més àmplia vari­e­tat pos­si­ble de solu­ci­ons. Adop­tar una visió més glo­bal és de summa importància.”

Fan for­tuna visi­ons tan xenòfobes o extre­mes com les expo­sa­des? De moment, no prou. Majo­ritària­ment, els britànics con­ti­nuen volent for­mar part de la UE. La pri­mera set­mana del mes, The Inde­pen­dent va publi­car una enquesta en què el resul-tat era de 55%-45% a favor de pertànyer-hi: els joves d'entre 18 i 24 anys són el sec­tor que més d'acord està a con­ti­nuar-hi a dins.

A diferència del que passa amb el sí a la UE, l'opo­sició no sem­bla, de moment, gaire ben orga­nit­zada. A finals de juliol, l'anti-UE Nigel Farage, líder de l'UKIP, va etzi­bar un toc d'atenció en vista de la, fins ara, “invi­si­bi­li­tat de la cam­pa­nya del no”, segons el seu parer. Per què? Perquè els tories con­tra­ris a la UE espe­ren que Came­ron no se'n surti en el procés de rene­go­ci­ació dels trac­tats. Després, només després, pas­sa­ran comp­tes. Però pot­ser ja serà massa tard.

Risc, però també oportunitat

La crisi de Calais és nociva per a Cameron, però també presenta una oportunitat. La dificultat de la renegociació dels tractats és coneguda a Downing Street, sobretot en aquells aspectes que afecten la llibertat de moviment de les persones dins de les fronteres de la UE. Cameron va a la negociació amb un seguit de màxims, conscient que no obtindrà la benedicció per a totes les demandes. Si aconseguís que es permeti que els immigrants no tinguin beneficis socials durant quatre anys –tot i el que suposa de discriminació entre ciutadans europeus i que requereix la sempre problemàtica reforma dels tractats–, podria vendre la mesura com un triomf amb què demanar el sí. Pel camí podrien quedar aspectes com ara el control de fronteres i la sobirania dels Comuns, casus belli per als euròfobs. La conclusió, penible, és que la possible victòria de Cameron descansaria en la derrota dels més febles: els immigrants. Res
de nou en política, però.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia