Política

Flors que es marceixen

Una gran presència policial en llocs estratègics recorda que Londres no és immune als atacs

Wembley cantarà la Marsellesa per exorcitzar la barbàrie

No hi ha por—no en veig ni al metro ni per enlloc— o no s'exterioritza, o es fa el cor fort perquè no hi ha més remei

París és molt a prop però alhora prou lluny. I a mesura que pas­sen les hores, una mica més. Les flors dipo­si­ta­des pels lon­di­nencs durant el cap de set­mana a Tra­fal­gar Square per recor­dar les vícti­mes dels atemp­tats començaven a mar­cir-se ahir al matí. La pèrdua de fres­cor és símptoma inequívoc que la vida, entre el dolor, l'asto­ra­ment i una por que no para­litza, con­ti­nua. Un símptoma? Que abans de les deu del matí, a St Mar­tin's Lane, a cinc minuts a peu de l'estació de metro de Covent Gar­den, una tren­tena de per­so­nes feien cua davant del Nöel Coward The­a­tre per acon­se­guir les entra­des a preus d'entre 10 i 30 lliu­res que s'alli­be­ren diària­ment per veure Nicole Kid­man en el seu retorn al West End.

Només els titu­lars de la premsa, i una dis­creta però enfor­tida vigilància poli­cial en dife­rents punts estratègics de la capi­tal britànica, indi­ca­ven que les cir­cumstàncies havien can­viat.

Davant de la botiga de Cath Kids­ton (roba infan­til), als amplíssims vestíbuls de la reno­vada estació de St Pan­cras, d'on surt i a on arriba l'Euros­tar que con­necta amb París en poc més de dues hores i mitja, la dona que diri­geix l'esta­bli­ment, Jen­ni­fer Dick­son, con­si­dera nor­mal la presència de dos mem­bres de les for­ces espe­ci­als de la poli­cia. Van for­ta­ment armats i li trans­me­ten sen­sació de pro­tecció i alhora d'una certa intran­quil·litat: “La seva presència ja va ser molt evi­dent després dels atemp­tats con­tra el set­ma­nari satíric Char­lie Hebdo, no em sobta gens tor­nar-los a veure ara i aquí.”

No hi ha por

Men­tre xer­rem una esto­neta, Dick­son fa referència al mis­sat­ges que un parell d'hores abans, en l'infor­ma­tiu Today de BBC4, ha llançat el pri­mer minis­tre britànic, David Came­ron. El pre­mier ha dit que en els dar­rers sis mesos l'espi­o­natge britànic ha evi­tat set atacs ter­ro­ris­tes al Regne Unit, encara que cap de les dimen­si­ons
i con­seqüències dels que es van pro­duir diven­dres a París.

Aug­menta arreu la presència de segu­re­tat visi­ble, també la que no es veu, que dóna cober­tura a la poli­cia que patru­lla de manera quo­ti­di­ana per la ciu­tat. Els esce­na­ris que recorro al llarg del matí són, si fa no fa, els matei­xos que bus­ca­ria un turista delerós de veure tot Lon­dres en tres hores, si això no fos una qui­mera sense sen­tit. Davant de Dow­ning Street, nor­ma­li­tat habi­tual: molta gent fent fotos als poli­cies que cus­to­dien l'entrada al cos­tat de les bar­re­res de for­migó armat que impe­di­rien que un vehi­cle car­re­gat amb explo­sius pogués tren­car les tan­ques de forja i arri­bar a pene­trar dins del car­reró més famós del món. La mateixa escena es repe­teix a les por­tes dels Comuns, a dos-cents metres de distància.

No hi ha por —no en veig ni al metro ni per enlloc— o no s'exte­ri­o­ritza, o es fa el cor fort perquè no hi ha més remei, perquè la vida con­ti­nua, com va con­ti­nuar l'endemà del 7 de juliol del 2005.

Però es ine­vi­ta­ble con­viure amb la infor­mació que cir­cula veloçment, i aquest matí de dilluns s'ha asse­gu­rat que els dar­rers mesos han tor­nar al país 450 britànics, poten­ci­als ter­ro­ris­tes, que s'han entre­nat a Síria. Ja són a dins, perquè han tor­nat al seu país, i no valen de res els con­trols fron­te­rers que, d'altra banda, el Regne Unit mai no ha aixe­cat perquè mai ha for­mat part de l'espai Schen­guen.

Com a part de la guerra de pro­pa­ganda que es lliura, des de Tur­quia, on ha assis­tit a la cimera del G-20, David Came­ron anun­cia més diners per als ser­veis d'espi­o­natge: 1.900 nous llocs de tre­ball. El ter­ro­risme afa­vo­reix el negoci de la segu­re­tat.

Torno a mig­dia a l'estació de l'Euros­tar. Nor­ma­li­tat abso­luta. Deco­ració nada­lenca, per­so­nes que com­pren, que es fan sel­fies, comi­ats i rebu­des.

Avui dimarts, a St Pan­cras, arri­ba­ran un parell de milers de fran­ce­sos per veure el par­tit de fut­bol entre el seu equip i Angla­terra. Wem­bley can­tarà la Mar­se­llesa, un gegantí Cafè de Rick can­tant con­tra l'isla­mo­na­zisme.

Durant 90 minuts, els que duri el par­tit, París serà Lon­dres. L'endemà, la vida seguirà, allí i aquí, en espera d'un nou cop.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia