Ni àngels (de Charlie) ni dimonis

A Man­resa durant temps hi va haver un mural femi­nista amb un lema que va fer furor: “Les nenes bones van al cel; les dolen­tes, a tot arreu.” El lema recull una expressió que s'ha atribuït
a l'actriu Mae West, que l'hau­ria fet popu­lar als anys vint i trenta. Entre els films cèlebres en què Mae West va par­ti­ci­par, hi ha No sóc un àngel, el 1933. Després, la divisa va sal­tar a la música i Rosa Zara­goza va titu­lar d'aquesta manera el seu ter­cer disc, el 1989, i una cançó. “Les nenes bones van al cel; les dolen­tes, a tot arreu” és un lema que pos­si­ble­ment les sis dipu­ta­des de la CUP accep­ta­rien de bon grat. La for­mació és, a més d'inde­pen­den­tista i anti­ca­pi­ta­lista, femi­nista. Sobre els dos pri­mers atri­buts, durant la con­versa que va man­te­nir amb les dipu­ta­des el direc­tor d'El Punt Avui, Xevi Xirgo, se'ls va pre­gun­tar si eren més una cosa que l'altra. La més vete­rana, Gabri­ela Serra, va res­pon­dre sense pal·lia­tius, amb la clare­dat meri­di­ana que sol gas­tar: “Sóc més Gabri­ela Serra de cin­tura en amunt o de cin­tura en avall?”

Amb el mateix to, Serra va expli­car la seva història política: filla de bona família, es va casar molt jove, va anar a viure a Roma i allà va des­co­brir “la radi­ca­li­tat anti­ca­pi­ta­lista”; va tor­nar a Bar­ce­lona i es “va pro­le­ta­rit­zar”. És per això que va anar a viure a “Santa Coloma la roja” i va ser una de les pri­me­res dones de l'Estat al cap­da­vant d'una asso­ci­ació de veïns, la de Sin­guerlín.

La pin­tada de Man­resa con­densa un cert espe­rit desen­fa­dat, de fer­mesa i fins i tot de rebel·lia que les dipu­ta­des van fer palès amb algu­nes inter­ven­ci­ons. “Volem inco­mo­dar consciències i des­per­tar-ne; volem des­mun­tar deter­mi­nats pri­vi­le­gis”, amo­lla Anna Gabriel, que llu­eix una samar­reta amb una pro­clama en por­tuguès: “A revoluçom sera femi­nista ou nom será!” Més tard, quan li van pre­gun­tar qui les con­si­dera male­du­ca­des, va res­pon­dre: “La mala edu­cació és no tenir la volun­tat de cri­ti­car allò que està ofe­gant la gent.”

L'entorn que acom­pa­nya la con­versa, el Casal Popu­lar de Vila­franca del Penedès, llu­eix lemes con­nec­tats amb l'ima­gi­nari d'ate­neus de l'esquerra anti­ca­pi­ta­lista. El local, abans nau indus­trial i abans local d'assaig cas­te­ller, sem­bla que bull d'acti­vi­tat, pel que diu la publi­ci­tat pen­jada a les parets. Les pis­sar­res del ser­vei de bar –sug­ges­ti­va­ment ano­me­nat Mà Negra– anun­cien “ham­bur­gue­ses vega­nes, por­ques i ver­me­lles.” Hi ha samar­re­tes a la venda, amb pro­cla­mes reso­lu­ti­ves, com una que juga amb la lle­tra d'una cançó d'Ovidi i subs­ti­tu­eix el “va com va” per un “va com volem”. Esde­vin­gut icona per a l'uni­vers cupaire, els últims mesos l'exdi­pu­tat David Fernàndez ha fet un munt de con­certs dedi­cats al músic i actor valencià. Amb aquesta mar de fons, no és estrany que Anna Gabriel, asse­nya­lada pels entorns con­ver­gents com la seva “bèstia negra”, també recorri a Ovidi per defen­sar-se: “Esta­ria bé recu­pe­rar La fera ferotge d'Ovidi i pre­gun­tar-se a qui hau­ria d'espan­tar aquesta fera ferotge.” A Anna Gabriel, alguns sec­tors polítics la van arri­bar a pin­tar com la ins­ti­ga­dora del no a la inves­ti­dura de Mas com a pre­si­dent. “No es vol enten­dre com pre­nem les deci­si­ons”, rebla. Aquesta idea de la presa de deci­si­ons de manera col·lec­tiva i el fet que no són “un par­tit tra­di­ci­o­nal ni jerar­quit­zat” la remar­ca­ran, també, a bas­ta­ment altres dipu­ta­des.

Després de veure aquesta con­versa amb les dipu­ta­des de la CUP, és pos­si­ble que molta gent cons­tati una obvi­e­tat que, no per òbvia, cal dei­xar de cons­ta­tar: com passa amb altres par­la­men­ta­ris d'altres for­ma­ci­ons, aques­tes dipu­ta­des no són ni àngels ni dimo­nis. Pot­ser tam­poc són “àngels de Char­lie”. En els pro­legòmens de la con­versa, s'esquit­lla una curi­osa referència ange­li­cal. Men­tre la maqui­lla­dora pinta altres com­pa­nyes, Anna Gabriel i Eulàlia Reguant es miren, diver­ti­des, el clip publi­ci­tari que El Punt Avui TV ha pre­pa­rat per anun­ciar l'emissió d'aquest pro­grama. Ja sigui pel ritme de la melo­dia que acom­pa­nya l'anunci, ja sigui pels posats amb què apa­rei­xen les dipu­ta­des, Anna Gabriel exclama, enri­o­lada: “És molt Los ánge­les de Char­lie!” Quan ja són totes asse­gu­des a taula, Gabriel comenta que ella es mirava aquesta sèrie pro­ta­go­nit­zada per tres dones que tre­ba­lla­ven com a detec­tius. “Això? Però si era un invent petit burgès”, etziba Serra, amb una punta de pro­vo­cació i d'iro­nia, sem­pre.

De totes, Gabri­ela Serra és la que ha enar­bo­rat el dis­curs més clara­ment femi­nista. Com que ho diu just a l'inici i d'una manera ina­pel·lable, les altres no
hi han d'afe­gir gaire cosa més: “De la CUP molesta,
a part de la nos­tra política rup­tu­rista, que les dones recu­pe­rem el nos­tre lloc amb rebel·lia.” I adver­teix: “La rància i patri­ar­cal política ha de començar a enten­dre que les dones som en política quan volem i com volem.”

La con­versa per­met esto­nes de to distès i ria­lles, jun­ta­ment amb moments de duresa i con­tundència argu­men­ta­tiva. Una de les que fa fra­ses més punyents és jus­ta­ment Gabri­ela Serra. Ella i Anna Gabriel por­ten la veu can­tant. Però després es reve­len altres menes de lide­rat­ges. Eulàlia Reguant, que és matemàtica i una de les repre­sen­tants de la CUP en les intri­ca­des nego­ci­a­ci­ons amb Junts pel Sí, arro­do­neix més el mis­satge polític i sap pun­xar on més mal fa. Creu que al govern li falta més deter­mi­nació i rapi­desa i, amb habi­li­tat, evita que el focus se cen­tri en el debat sobre els pres­su­pos­tos (jus­ta­ment on ara el posa Junts pel Sí): “No és tan impor­tant que numèrica­ment els qua­drem, sinó que siguin sobi­rans i soci­als”, asse­nyala.

Mireia Boya, geògrafa, gasta un to més pedagògic i pau­sat, d'arti­cu­lar dis­curs i gene­rar com­pli­ci­tats. Parla poc i tria les oca­si­ons, però, amb sua­vi­tat, sense estridències, diu molt: “El nos­tre acord [amb JxSí] és sobre tres eixos molt clars [pla de xoc, tren­car amb l'Estat i enge­gar el procés cons­ti­tu­ent], i en allò que en surt és nor­mal que votem de manera dife­rent; no tin­dria cap sen­tit assi­mi­lar dins d'un mateix parai­gua totes les for­ces inde­pen­den­tis­tes d'aquest país.”

Mireia Vehí, sociòloga i filla de la regi­dora soci­a­lista de Vila­fant –com recorda Xirgo–, com­bina l'ide­a­lisme ideològic amb un cert tocar de peus a terra: “Una de les poten­ci­a­li­tats de la CUP són unes anàlisis de la rea­li­tat com­ple­xes; això ha cos­tat una mica de trans­me­tre i sovint se'ns han sim­pli­fi­cat els dis­cur­sos”, refle­xi­ona. Quant a convèncer el PSC de la defensa del dret a deci­dir, demana al par­tit de Miquel Iceta que el “res­pecti i no es posi al cos­tat de la política demagògica de la dreta espa­nyola”. El comen­tari sobre l'epi­sodi recent, de quan va ser depor­tada de Tur­quia en voler par­ti­ci­par en una marxa de dones kur­des, la porta a par­lar de la “nefasta política de fron­te­res” de la Unió Euro­pea. En un altre moment, per fer-se enten­dre, recorre a l'argot i demana al govern que “foti més canya al tema”.

La dipu­tada i encara regi­dora a Ripo­llet Pilar Cas­ti­llejo –càrrec que aban­do­narà pro­pe­ra­ment, un cop hagin dei­xat a punt la tran­sició– aporta la visió més muni­ci­pa­lista de la CUP, una de les seves essències. És per això que, entre altres coses, va donar argu­ments a favor de la gestió pública de l'aigua, com un “exer­cici de trans­parència, de sen­tit comú”. De fet, Ripo­llet ha fet pas­sos per poder muni­ci­pa­lit­zar el ser­vei de l'aigua l'any que ve.

Crida l'atenció, abans de començar, com les dipu­ta­des escol­ten amb atenció, i sense inter­rom­pre'l, les parau­les de Xirgo sobre com pensa modu­lar el debat. Vol dir això que l'atenció res­pec­tu­osa és un atri­but natu­ral de les dones o de les cupai­res? No, sen­zi­lla­ment vol dir que, en un món –el polític– fet, també, de façanes i egos per impres­si­o­nar aquell qui es té al davant, massa sovint, més enllà de colors i gèneres, s'imposa el soroll. Aquí, avui, no.

Abans i després de la con­versa tele­vi­siva, la majo­ria de les sis dipu­ta­des s'abra­o­nen sobre els seus mòbils, i hi con­sul­ten mis­sat­ges, grups de What­sApp, xar­xes soci­als... Algu­nes apro­fi­ten per fumar, pre­fe­rent­ment tabac picat. Pilar Cas­ti­llejo comenta, mig de broma, que el fun­ci­o­na­ment assem­ble­ari del par­tit les porta a tenir un munt de grups de tre­ball de What­sApp oberts.

En aca­bar el debat, les dipu­ta­des comen­ten, rela­xa­des, la jugada. Posen per a la foto, ple­ga­des, i són retra­ta­des amb el direc­tor. Anna Gabriel fa, diver­tida, el gest femi­nista i con­vida les altres a afe­gir-s'hi. Allò que dèiem: ni àngels ni dimo­nis.