“El procés és un bunyol”

Amb Arseni Gibert Bosch (Girona, 1942), ens conei­xem des del 1985, quan era tinent d'alcalde de Llo­ret de Mar, en el pri­mer man­dat de Josep Sala. De fet, va ser vint anys regi­dor (1983-2003) i va ini­ciar així una car­rera política que es va allar­gar fins al febrer pas­sat, quan va dei­xar la pre­sidència de l'Auto­ri­tat Cata­lana de la Com­petència, càrrec que havia exer­cit des del 2009. Abans ja havia estat direc­tor gene­ral de la Defensa de la Com­petència, un orga­nisme autònom del Depar­ta­ment d'Eco­no­mia. Va ser nome­nat pel pri­mer tri­par­tit i l'ha sobre­vis­cut fins ara, tot i que ja ha aban­do­nat la militància al PSC, par­tit en què havia estat mem­bre de l'exe­cu­tiva, dipu­tat al Par­la­ment (1988-1993)
i sena­dor en tres man­dats con­se­cu­tius (1993-2004). Ens tro­bem davant d'una per­sona que en els dar­rers trenta anys
ha vis­cut de la política i per la política, i que con­ti­nua estant al cas de tot, mal­grat que ha dei­xat el soci­a­lisme després de
40 anys de fide­li­tat al par­tit, al qual va entrar des de Con­vergència Soci­a­lista.

El dis­tan­ci­a­ment amb el PSC va començar després del congrés del 2000, quan Pas­qual Mara­gall havia gua­nyat
les elec­ci­ons, però no va voler aga­far el con­trol del par­tit, que va con­ti­nuar en mans de “l'apa­rell”. “Va ser l'inici de la mort del PSC”, explica ara Gibert, que
en aquell moment ja va dei­xar els òrgans de govern perquè estava can­sat de dis­cu­tir amb gent com José Zara­goza. L'adéu defi­ni­tiu va arri­bar amb les últi­mes elec­ci­ons: “Sóc paci­ent, però per la Chacón no passo. Quan la veig a la tele em posa gai­rebé tan nerviós com Pilar Rahola i Arcadi Cal­zada.”

Arseni Gibert ha publi­cat fa poc el lli­bre Una falsa història del PSC, en què ana­litza l'evo­lució del par­tit des de la Tran­sició. Ell es con­si­dera soci­al­demòcrata, i també se l'ha defi­nit com a libe­ral pragmàtic, però no és inde­pen­den­tista, tot i que sen­ti­men­tal­ment reco­neix que avui és fàcil ser-ho. Afirma que al PSC sem­pre es bara­llava amb la gent del PSOE, al qual el soci­a­lisme català fa
anys que mos­tra una “sub­missió abso­luta”. Ara bé, Gibert con­si­dera que l'inde­pen­den­tisme no encaixa en el moment històric que vivim: “S'hau­ria de cons­truir l'Europa política o no pin­taríem res en el con­text mun­dial.” És i ha estat molt crític amb el procés i amb la manera de por­tar-lo a terme, “i no tant amb els inde­pen­den­tis­tes en si”. Creu que “el procés és un bunyol i no por­tarà enlloc”.

Quant al que ha repre­sen­tat l'escapçada de l'Esta­tut, el fede­ra­lisme asimètric, etc., Gibert manté que les rela­ci­ons amb Espa­nya sem­pre han con­sis­tit en
un pacte bila­te­ral (la II República, la Tran­sició abans d'arri­bar el cafè per a tot­hom...). “La història actual no porta enlloc. Els han enga­nyat dient que era fàcil, sense cos­tos, i que en 18 mesos tin­drien la inde­pendència, i la pre­gunta és: molt bé, i ara què?” Gibert creu que si es fa una decla­ració uni­la­te­ral no pas­sarà res, i que abans hi ha temes molt impor­tants per acla­rir, com el pacte fis­cal i les pen­si­ons. “La difi­cul­tat serà ges­ti­o­nar
la decepció”, afirma Gibert, que també acla­reix que l'adver­sari del naci­o­na­lisme català no són els espa­nyols ni Espa­nya: “L'adver­sari que pro­voca el rebuig és el naci­o­na­lisme espa­nyol.”

Seguint en la línia de per què Espa­nya no ens estima, l'exse­na­dor insis­teix que s'hau­ria de par­lar “del naci­o­na­lisme espa­nyol que prac­ti­quen un nucli impor­tant de fun­ci­o­na­ris, polítics, peri­o­dis­tes
i taxis­tes de Madrid, però no tots ni de bon tros”. Gibert no té pèls a la llen­gua i és tan crític amb els par­ti­da­ris de l'inde­pen­den­tisme –“el suport dels alcal­des a Artur Mas amb les vares a la mà em feia pen­sar en un grup de majo­rets”– com amb les ico­nes del soci­a­lisme –“ha arri­bat un punt en què Felipe González és com una vedet de la Bodega Bohe­mia: no sap viure sense un públic que l'afa­la­gui.”

Amb relació al fet que el 26 de juny s'hagin de repe­tir unes elec­ci­ons per pri­mera vegada des del 1976, creu que denota “una incom­petència de la classe política”. I atri­bu­eix aquesta situ­ació a dos fenòmens: l'apa­rició de noves for­ces polítiques que tren­quen el bipar­ti­disme i
el fet que la qua­li­tat mit­jana dels polítics ha anat bai­xant. Con­si­dera que en tenen bona part de culpa els secre­ta­ris d'orga­nit­zació dels par­tits, que “fan i des­fan com volen” –“se n'hau­ria d'escriure una tesi”, diu–, i adver­teix de l'apa­rició de les joven­tuts dels par­tits, “que tenen pressa per ocu­par el poder”.