la crònica
‘¡Viva la Pepa!'
L'aventura liberal que forjaria la Constitució de Cadis del 1812 va arrencar amb aquells diputats que provenien “d'ambdós hemisferis” formats en consell de regència i jurant el càrrec a l'església de Sant Pere i Sant Pau de San Fernando, amb una lectura de la missa i, més tard, desfilant de dos en dos per tocar el llibre dels Evangelis. En el seu debut en una investidura que sap que serà fallida avui i també divendres, Mariano Rajoy va pujar a la tribuna d'oradors del Congrés i no va obligar ningú a acariciar cap text sagrat, però de bracet del seu nou soci, Albert Rivera, va viatjar a aquells dies llunyans en què “Espanya era una illa” –com els agrada invocar encara ara els nascuts a San Fernando– davant la invasió napoleònica per relatar per què ell, dos-cents quatre anys després i amb 170 escons, mereix ser reelegit davant l'escenari a Catalunya. “Se'ns escull per representar la sobirania completa. Això que dic no ho hem inventat aquesta tarda. És així des del dia de Sant Josep de 1812, fa dos-cents anys, quan, per primera vegada a Espanya, el comandament suprem, el poder de legislar, és a dir, la sobirania, que fins aleshores corresponia exclusivament al monarca, va ser assumida pels espanyols, que van deixar de ser súbdits i es van convertir en ciutadans”, va relatar el candidat proposat pel rei Felip VI.
El ¡Viva la Pepa! entonat per Rajoy al Congrés va despertar la gran ovació de la tarda als escons del PP, un esclat de joia per al qual va necessitar arribar fins a la pàgina trenta de les trenta-sis del seu discurs i consumir una hora d'intervenció. Fins al moment de l'esclat, qui l'havia observat amb incondicional atenció era la seva esposa, Elvira Fernández, des de la tribuna de convidats. A partir de la regressió al 1812, però, qui es va tornar a acomodar a l'escó va ser el líder de Ciutadans, com si no acabés de fer seu el seient que va heretar de Josep Antoni Duran i Lleida i com si ja sospités que els esments de Rajoy sobre Catalunya no havien acabat. I així va ser durant quatre pàgines més escrites per Rajoy amb cal·ligrafia de la FAES: “Qualsevol diputat representa tant els espanyols de Cadis com els de València, se'ns escull per representar la sobirania completa”, “no ens hem inventat la unitat d'Espanya aquesta legislatura”, “som la nació més antiga d'Europa”, “hem barrejat les nostres sangs i els nostres destins”, va recitar incansablement Rajoy com si l'espanyolitat fos una espiral sense fi. L'escó no va ser ergonòmic per a Rivera fins que va sentir dir al president en funcions que “per això PP i Ciutadans hem incorporat a l'acord l'impuls d'un pacte per la unitat d'Espanya i per la defensa de la Constitució”.
La incomoditat del líder de Ciutadans va ser alimentada per Rajoy, que va trigar mitja hora a agrair a Rivera –i més tard a Coalició Canària– que li permetin acudir al Congrés amb 170 escons que el situen a onze abstencions o sis vots afirmatius d'acariciar de nou La Moncloa per quatre anys. Quan es va decidir a iniciar el capítol d'agraïments, el líder del PP encara va castigar una mica més l'autoestima de C's i va preferir lloar en primer lloc l'ajuda de Foro Asturias, d'Unió del Poble Navarrès i del Partit Aragonès Regionalista (PAR), tres partits que es van presentar en coalició amb el PP el 26 de juny. Després de la quota asturiana, navarresa i aragonesa, aleshores sí, l'aspirant a la investidura va creure que havia arribat l'hora de l'agraïment públic a C's. Rivera es va ajustar la corbata i l'americana amb el rubor de qui no s'espera un regal, però alhora amb la rigidesa de qui no hauria perdonat un oblit.
La decepció de Rivera, però, va revifar en comprovar que Rajoy era capaç de consumir pàgines i pàgines de discurs amb viatges al 1812 sense reivindicar cap punt concret dels 150 de l'acord firmat amb C's, com ara l'obligació d'apartar els investigats, i sense adreçar ni un sol gest de seducció al PSOE. “És que si no s'ho creu ell, qui s'ho creurà? És que si ell no hi posa la voluntat, l'energia i la fe necessàries per ser investit, no les podem posar nosaltres per ell!”, s'exasperava el portaveu de C's, Juan Carlos Girauta. De fet, el líder del PSOE, Pedro Sánchez, que havia estrenat un quadern per prendre notes del discurs de Rajoy tement que li descarregaria tot un arsenal de pressió, al final en va tenir prou amb només dues pàgines per condensar les trenta-sis pàgines de Rajoy.
El ple d'investidura que havia de certificar la solidesa del pacte PP-C's va ser tan contraproduent que el republicà Joan Tardà es va oferir com a terapeuta de parella. “Estem davant els primers dies d'un matrimoni entre la dreta que fa olor de franquisme i la dreta 2.0 dissenyada per regenerar la naftalínica dreta de sempre; ja s'aniran acostumant a dormir junts”, retratava Tardà amb cruesa. El més astorat, però, era el portaveu del PNB, Aitor Esteban, que aquests dies és presentat com la presa cobejada per Rajoy quan passin les eleccions basques del 25 de setembre i el PP pugui ser necessari perquè Íñigo Urkullu pugui conservar la Lehendakaritza. “Si havíem d'esperar una picada d'ullet, Rajoy ens en fa dues: ulls tancats”, ironitzava Esteban.
Una hora i mitja després del viatge en el temps al Cadis del 1812, Rajoy va finalitzar el primer discurs d'una investidura fallida i no va poder aclarir a la resta dels diputats del Congrés per què en la forja de la Pepa hi havia diputats mexicans com Miguel Ramos Arizpe o equatorians com José Mejía Lequerica, i ara Mèxic i Equador no són dues comunitats autònomes. “Catalunya és molt més que els seus polítics independentistes”, va proclamar Rajoy com a comiat, tot confiant que una obvietat numèrica sepultés els matisos indesitjats.
