Una actuació de valor

“Poder aju­dar el ciu­tadà et fa molt feliç. És una satis­facció tant pro­fes­si­o­nal com per­so­nal. Hi ha moments que, real­ment, són impa­ga­bles.” Aquesta gra­ti­fi­cant visió la com­par­tei­xen ple­na­ment els agents dels Mos­sos d'Esqua­dra Reyes Urbano i Mar Moreno, de la uni­tat de segu­re­tat ciu­ta­dana de la comis­sa­ria de Sant Feliu de Guíxols. Des del seu àmbit s'enfron­ten a ser­veis molt diver­sos, que reque­rei­xen en oca­si­ons una impor­tant dosi de valor, intuïció i capa­ci­tat de reacció. D'entre les incomp­ta­bles situ­a­ci­ons que han vis­cut, en des­taca una que tenen gra­vada al pen­sa­ment amb una espe­cial emo­ti­vi­tat i que, sens dubte, sem­pre recor­da­ran. Va tenir lloc la nit del 2 de març del 2016, quan Reyes Urbano va acon­se­guir sal­var un nen de tan sols vint mesos que s'estava ofe­gant, a Santa Cris­tina d'Aro. L'ins­tant en què va suc­ceir aquest inci­dent, estava cir­cu­lant amb el cotxe patru­lla, junt amb l'agent Mar Moreno. L'èxit de les mani­o­bres que el poli­cia va rea­lit­zar a la cri­a­tura per desobs­truir-li les vies res­pi­ratòries no només és recon­for­tant sinó que aquesta actu­ació meritòria també li valdrà un reco­nei­xe­ment des del mateix cos dels Mos­sos. Reyes Urbano és un dels agents que seran con­de­co­rats en l'acte naci­o­nal del Dia de les Esqua­dres, que se cele­brarà aquest diven­dres, 21 d'abril, a Bar­ce­lona. En el seu cas, se li farà entrega d'una meda­lla de bronze amb dis­tin­tiu blau. I, paral·lela­ment, des de la comis­sa­ria de Sant Feliu de Guíxols s'ha fet una pro­posta per tal que Mar Moreno també sigui guar­do­nada amb una feli­ci­tació durant la mateixa Diada dels Mos­sos, ja que la seva con­tri­bució va ser essen­cial.

Els dos efec­tius expli­quen que la seva jor­nada d'aquell 2 de març de l'any pas­sat va fer un gir de 180 graus a tres quarts de deu de la nit. A aque­lla hora els fal­tava poc per aca­bar el torn, si bé abans de ple­gar van deci­dir anar a fer unes com­pro­va­ci­ons a Calonge perquè havien rebut l'avís que uns ocu­pes tenien la intenció d'ins­tal·lar-se en una casa. Urbano conduïa i, al seient del copi­lot, hi anava Moreno. Men­tre es diri­gien cap allí, “tot va can­viar de 0 a 100 en només dos segons”. Van pas­sar pel car­rer Teu­lera de Santa Cris­tina d'Aro, on de sobte un vehi­cle que cir­cu­lava pel car­ril con­trari se'ls va parar al cos­tat. Al volant de l'automòbil hi havia casu­al­ment un mosso de segu­re­tat ciu­ta­dana de Mollet del Vallès que en aquell moment estava fora de ser­vei. L'agent, de nom Joan, els va reque­rir i els va infor­mar urgent­ment que, a poca distància dar­rere seu, hi havia un nen que s'estava ofe­gant.

Ràpida­ment, Moreno va començar a comu­ni­car els fets per l'emis­sora i va sol·lici­tar la presència dels ser­veis mèdics. Ales­ho­res Urbano va avançar amb el cotxe patru­lla uns metres més per loca­lit­zar el nadó i, de cop i volta, va adreçar-se al vehi­cle poli­cial una dona amb el seu fill petit. “Al pas de via­nants, la mare va tra­ves­sar davant nos­tre. Estava molt des­es­pe­rada i angoi­xada. Quan eren a casa, la cri­a­tura es va començar a ofe­gar i ella va inten­tar treure-li el que pos­si­ble­ment s'havia empas­sat. En no acon­se­guir-ho, va sor­tir al car­rer a dema­nar auxili, ja que el nen començava a posar-se blau. En veure'ns, ens va dir: «El meu nen s'està ofe­gant! Feu alguna cosa, sis­plau. No sé què fer!»”

Urbano hi afe­geix que, lla­vors, la mare li va lliu­rar direc­ta­ment als braços el seu fill. Sense per­dre temps, l'agent va bus­car un lloc on rea­lit­zar-li la mani­o­bra de Heim­lich. Es va asseure amb el nen en una jar­di­nera del car­rer i el va posar de boca­ter­rosa. El petit estava a sobre d'un dels avant­braços del poli­cia, de manera que la caixa toràcica de la cri­a­tura que­dava a l'altura del genoll de l'agent. Li va anar donant a con­ti­nu­ació copets a l'esquena, a la zona de les espat­lles, tal com es pro­ce­deix en aquesta tècnica de pri­mers auxi­lis per desobs­truir les vies res­pi­ratòries en els casos d'ennu­e­ga­ment en nadons, ja que és dife­rent que en adults. “Mai havia fet aquesta mani­o­bra a cap nen. Van ser uns minuts eterns. Vaig per­dre la noció del temps i tota la meva con­cen­tració anava envers la cri­a­tura. El com­pany de Mollet es va asseure al meu cos­tat i li vaig dema­nar que com­provés si res­pi­rava. Va mirar per sota i va dir: «Sí, sí, ja res­pira!» Acte seguit, el vaig incor­po­rar i el vaig recol­zar cap a mi. Pobret, el nen estava esgo­tadíssim. Després el vaig donar a la mare, que va viure un epi­sodi molt dur.”

Men­tre ell va assis­tir-lo, Moreno es va encar­re­gar de rea­lit­zar totes les comu­ni­ca­ci­ons per l'emis­sora, va dema­nar una ambulància d'urgència, va regu­lar el trànsit, també va aten­dre i tran­quil·lit­zar els fami­li­ars i amics que es van apro­xi­mar fins allí amoïnats, i els va anar apar­tant amb deli­ca­desa perquè la zona estigués al més lliure pos­si­ble. Ja amb el bon desen­llaç, un cop els dos agents tor­na­ven de camí a la comis­sa­ria, van estar uns minuts en silenci. “Va ser una actu­ació de molta inten­si­tat i tensió. Això no ens per­me­tia dir res fins que ens vam mirar emo­ci­o­nats i ens vam posar a plo­rar. Tots dos som pares de nens petits i, d'alguna manera, t'hi veus reflec­tit. Vam ser un bon binomi. No ens vam blo­que­jar i vam acon­se­guir con­tro­lar l'estrès del moment.”

La cri­a­tura va ser tras­lla­dada a l'hos­pi­tal de Palamós, on van com­pro­var que estava bé i li van donar l'alta unes hores més tard. L'endemà, el ser­gent en cap de torn i Moreno es van diri­gir a casa els pares per veure com es tro­bava i, a més, els seus fami­li­ars van acu­dir a la comis­sa­ria per tra­mi­tar un escrit d'agraïment. També aque­lla set­mana, Moreno va anar a esmor­zar a un bar de la població on va coin­ci­dir amb l'avi del nen. L'home la va reconèixer i es va avançar a pagar-li el que havia con­su­mit en senyal d'agraïment. Un any després, encara vibren en reme­mo­rar-ho i recor­den que aquells dies els atu­ra­ven pels pas­sa­dis­sos de la comis­sa­ria per saber com esta­ven i com ho havien vis­cut. “El reco­nei­xe­ment dels com­panys és un dels que més t'omplen. Ens va arri­bar el seu suport i estima.”