Olot. 20-N del 1992

D

iven­dres, 20 de novem­bre de 1992. Ciu­tat d’Olot. Els dia­ris infor­ma­ven de la des­ti­nació dels quin­tos (a les llis­tes d’Olot hi apa­rei­xia sor­te­jat un jutge); de la lli­ber­tat sota fiança de 25 mili­ons (de pes­se­tes) con­ce­dida a l’excon­se­ller Pla­nas­de­munt; dels 25 anys de can­tant de Lluís Llach, i de la sentència del cas Pri­vata, que con­dem­nava l’exal­calde d’Olot Joan Sala a read­me­tre 105 tre­ba­lla­dors aco­mi­a­dats. Mig miler d’olo­tins pre­pa­ra­ven el pri­mer pes­se­bre vivent que s’havia de fer a la ciu­tat. Nor­ma­li­tat. La Poli­cia Muni­ci­pal, orgull del con­sis­tori, qua­li­fi­cada de modèlica i pio­nera, s’havia dedi­cat durant aque­lla set­mana a impar­tir clas­ses de segu­re­tat viària als ins­ti­tuts. A les 22.00 hores el canvi de torn es va fer amb nor­ma­li­tat. La calma va durar poc. “A les 22.45 hores de la data, es pre­senta en aques­tes dependències de la Poli­cia Muni­ci­pal el que acre­dita ano­me­nar-se com al marge queda expres­sat (...), que mani­festa que entre un quart i dos quarts de deu de la nit del dia de la data una veïna s’ha diri­git al mani­fes­tant dient-li que havia vist sor­tir un vehi­cle classe turisme, marca Renault, model 25, de color gris metal·lit­zat, de dins el garatge de manera molt brusca, topant fins i tot amb la mateixa entrada i der­ra­pant poste­ri­or­ment. Davant la infor­mació, ell li ha dit que no podia ésser el seu, ja que la seva senyora encara no havia arri­bat de tre­ba­llar.” Així consta rela­tat en les diligències poli­ci­als el pri­mer avís que el marit de Maria Àngels Feliu va donar a la Poli­cia Muni­ci­pal d’un fet apa­rent­ment intrans­cen­dent que es va con­ver­tir en extra­or­di­nari. Paco Pérez era encara a les dependències de la Poli­cia Muni­ci­pal quan un germà de Maria Àngels Feliu va tru­car a la poli­cia per aler­tar que havia rebut una tru­cada d’un home que par­lava en cas­tellà i que l’adver­tia que Maria Àngels havia estat segres­tada. Mobi­lit­zació gene­ral a la poli­cia. Van començar a sonar els telèfons a les cases dels agents que aque­lla nit tenien festa, per reclu­tar reforços per a un cas que –lla­vors encara ningú ho sabia– es con­ver­ti­ria en el segrest més llarg comès per una banda no ter­ro­rista a l’Estat espa­nyol.

Un dels agents reclu­tats per a l’ope­ració espe­cial d’aque­lla nit per bus­car la dona segres­tada va ser Rafa García Camargo. García va posar-se a les ordres del seu cap, Manel Gómez, que li va enco­ma­nar el con­trol d’un sec­tor. Rafa García, però, tan bon punt va sen­tir la paraula segrest va vin­cu­lar-la a la pro­posta que mesos abans li havia fet un col·lega de la poli­cia: Toni Gui­rado. Per això va deci­dir tras­pas­sar lleu­ge­ra­ment la fron­tera de la zona que li havien enco­ma­nat de vigi­lar i anar a com­pro­var si Gui­rado era a casa seva. Segons decla­ra­ria anys més tard, va tocar el tim­bre de la casa del seu sos­pitós i va res­pon­dre Gui­rado mateix. Van man­te­nir una con­versa forçada en la penom­bra de l’escala, i García se’n va anar un cop com­pro­vat que Gui­rado era a casa seva. En rea­li­tat hi havia tor­nat després d’exe­cu­tar el seu paper estel·lar en el segrest. Gui­rado, del torn de nit, aquell dia tenia con­ce­dida festa espe­cial i no va ser reclu­tat per a l’ope­ració. No va ser fins anys més tard que es va des­co­brir que Toni Gui­rado, jun­ta­ment amb un altre poli­cia (Pep Zam­brano, que es va suïcidar el 1997) i un amic seu de Cam­pro­don, Josep Lluís Paz Gar­cia, Pato, eren els tres homes que aquell ves­pre fred del 20 de novem­bre d’ara fa 25 anys van espe­rar Maria Àngels Feliu que sortís de la farmàcia, la van seguir, van espe­rar que acabés de fer el toc al bar La Gar­rotxa, i quan va entrar al garatge de casa seva la van abor­dar. “Sento alto!, em giro i veig un enca­put­xat”, va decla­rar Maria Àngels Feliu el març del 1994 quan va ser alli­be­rada després de pas­sar 492 dies en un cau humit i petit que no es va saber que era el soter­rani de la casa de Ramon Ullas­tre, un altre home vin­cu­lat amb la poli­cia, a Sant Pere de Torelló, fins l’any 1999. Abans la Guàrdia Civil no va arri­bar a la pista cor­recta dels segres­ta­dors, es van come­tre molts errors d’enfo­ca­ment poli­cial i una errada judi­cial majúscula de donar Maria Àngels Feliu per morta, per culpa d’haver donat cre­di­bi­li­tat a Fran­cisco Evan­ge­lista, un con­fi­dent i caçador de recom­pen­ses, que va pro­vo­car la detenció i empre­so­na­ment de Joan Casals (ara mort) i Xavier Bassa, els seus exso­cis. I va ser a par­tir de la infor­mació que Rafael García Camargo va donar al seu cap que final­ment, després de molts camins tor­tu­o­sos, la Guàrdia Civil va començar a seguir la pista de Gui­rado i els seus col·legues. La detenció de Gui­rado, el 1999, i la seva con­fessió van per­me­tre des­co­brir el cau on havia estat la segres­tada i també iden­ti­fi­car qui era el car­ce­ller que s’ocu­pava de donar-li men­jar i de fer-li com­pa­nyia a esto­nes. L’home que es va gua­nyar el qua­li­fi­ca­tiu d’“el menys dolent dels dolents”. L’home que Maria Àngels Feliu conei­xia com a Iñaki, aquell que la mati­nada del 27 de març del 1994 la va dei­xar lliure en una gaso­li­nera de Lliçà. Era Sebastià Comas Baroy, un cam­brer de tem­po­rada, veí de Torelló, on ha tor­nat a viure un cop com­plerta la con­demna. I l’home que, segons va decla­rar a aquest diari (vegeu El Punt del 2 de maig del 2017) ha fet viat­ges a Olot, d’ama­gat, per inten­tar veure Maria Àngels Feliu, a qui afirma que té molt d’afecte tot i adme­tre que li va cau­sar dany, obli­gat per les ordres de Ramon Ullas­tre. Vint-i-cinc anys han donat temps per come­tre un error en la reso­lució del cas, arres­tar i con­dem­nar els cul­pa­bles i perquè aquests ja hagin com­plert la pena i tor­nin a les seves vides. Pato ha tor­nat a Cam­pro­don, real­ment després de, com fixa la dita, rodar el món. Després de sor­tir de la presó pel cas de Feliu, va caure pres a Itàlia per un cas de tràfic de droga, i també ja ha com­plert la pena. Gui­rado es va con­ver­tir en con­duc­tor d’autobús a Ale­ma­nya i ara ja no té pro­hi­bició d’acos­tar-se a Olot. Ullas­tre, amb estra­ta­ge­mes diver­sos, va acon­se­guir recu­pe­rar per a la seva família la casa on va tenir segres­tada Feliu, on des de fa uns mesos resi­deix un nou inquilí. Maria Àngels Feliu, 25 anys després, con­ti­nua al peu del canó i amb la mateixa rutina a la seva farmàcia d’Olot, on fa 25 anys uns homes que tor­nen a estar lliu­res la van espe­rar per robar-li la lli­ber­tat durant 492 dies. I qui va ser secre­tari del jut­jat d’Olot quan es va decre­tar l’empre­so­na­ment dels segres­ta­dors, Jacinto Vicente, ultima una novel·la ins­pi­rada en el segrest d’Olot.