“Voldria veure la M. Àngels, he anat a Olot camuflat”

Pico a la porta de la casa i no res­pon ningú. Al car­rer, pre­gunto a un matri­moni gran si saben si viu allà un noi que es diu Sebastià Comas i que abans li deien Iñaki. Diuen que els pares viuen al car­rer de dar­rere i que el Comas que busco deu ser aquell “noi de la moto”. Aca­bat de dir això, apa­reix un moto­rista a cavall d'una Har­ley David­son, aparca i es treu el casc. És ell, l'Iñaki, el segres­ta­dor de Maria Àngels Feliu que es va gua­nyar el títol d'“el menys dolent dels dolents” perquè la va alli­be­rar aque­lla dia de Rams del 1994. Li explico que el busco per interes­sos periodístics i per poder saber com li va la vida ara que es com­pli­ran ja 25 anys dels segrest. Feliu va ser segres­tada el 20 de novem­bre del 1992. No es mos­tra estra­nyat i tam­poc reti­cent. Mira a l'entorn com per com­pro­var que no ens espien i diu que si em va bé podem anar a un bar on va ell sem­pre a fer el ver­mut, que és a dos quilòmetres. Som a Torelló i em diu que segueixi amb el cotxe la seva moto cap a Vinyo­les.

Per un moment penso que a veure si em voldrà esqui­var i no podré seguir la Har­ley, que, acla­reix, és “un xic falsa, japo­nesa”. Però no. Està pen­dent que el segueixi. No falta a la seva paraula. S'atura davant d'El Cafè d'en Lisardo. Demana vi blanc i m'explica que va ser just allà en aquell bar, que ell, tot sol i pel seu compte, va pla­ni­fi­car alli­be­rar Maria Àngels Feliu i fer-ho el dia de Rams. “Vaig pen­sar que seria un bon moment perquè esta­rien molt ocu­pats amb les pal­mes i la cele­bració del Ram. Havia plan­te­jat dei­xar-la a la Devesa, la de Rupit, no la de Girona, però hi vaig anar i vaig veure que allà era tot molt soli­tari i que la Maria Àngels que­da­ria molt des­em­pa­rada i que tar­da­rien molt a tro­bar-la, i lla­vors em vaig deci­dir a tirar cap a Bar­ce­lona”, recorda.

Li pre­gunto com li va ara. Si ha tro­bat feina, si la gent li fa vores pel seu pas­sat. Explica que de feina fixa ara no en té però que en va fent de tant en tant. “Molta cosa en negre, és clar, com fa molta gent”, diu en to de dis­culpa. Ell con­ti­nua fent de cam­brer. Explica que quan va sor­tir va tenir un con­tracte, de vint hores a la set­mana, en un res­tau­rant i això li va per­me­tre cobrar un temps l'atur. Però ara cobra el Pirmi. “Vaig tirant amb els 400 i escaig, tinc el suport de l'assis­tenta social i també del psi­quia­tre, per anar-ho superant.”

“El psi­quia­tre per què? Per les seqüeles del que vas fer i del remor­di­ment?”, li pre­gunto. Reco­neix que l'afer el va dei­xar tocat, però ell manté que din­tre de tot té la consciència més o menys tran­quil·la perquè veu que la gent no el repu­dia. “Perquè tot­hom sap quin va ser el meu paper, que vaig ser alli­be­ra­dor. La dona d'un res­tau­rant on a vega­des he tre­ba­llat em diu «el segres­ta­dor sal­va­dor»”, remarca amb un punt d'orgull. Admet que es va tro­bar amb un petit cas de rebuig. “Va ser a Cam­pro­don, jo anava amb una bri­gada de cam­brers i algú em va reconèixer i van dema­nar que jo no servís tau­les. Però quan ho va saber el meu cap em va pagar el ser­vei igual­ment, i per com­pen­sar-me em va donar més feina i encara hi vaig sor­tir gua­nyant.” Al poble, diu, no té cap pro­blema. Men­tre estem al bar entra gent que el salu­den amb molta cor­di­a­li­tat. Ell agra­eix que pugui fer vida a Torelló. “Hi tinc els pares, que ara ja són grans i neces­si­ten que se'ls cuidi; nosal­tres som qua­tre ger­mans però jo soc el que tenen més a prop”, remarca, i hi afe­geix que mira­ran de ven­dre la casa on ara ell s'està i, si tro­ben com­pra­dor, ell s'ins­tal·larà als bai­xos de la casa dels pares. “Allà ja hi tinc lloc, jo”, exposa, en una mos­tra que l'ambició i els diners no el farien córrer i que es con­forma amb poc. El que no vol són pro­ble­mes.

Li recordo que fa anys, quan va sor­tir després de la presó pro­vi­si­o­nal, davant meu i d'altres peri­o­dis­tes va pro­cla­mar que li agra­da­ria tro­bar la Maria Àngels Feliu i conèixer “la seva cana­lla” (la mai­nada). Li pre­gunto si durant tots aquests anys han tin­gut cap con­tacte o si almenys ell ho ha inten­tat.

Veure-la, no l'ha vist. Però s'hi ha acos­tat.

“He anat qua­tre o cinc vega­des a Olot, camu­flat, amb la moto i el casc. Un cop per les Fes­tes del Tura. Vaig vol­tar pel Firal, la plaça del bar Europa, pel cen­tre... Vaig veure alguna farmàcia i vaig pen­sar si podia ser la seva, perquè jo no sé on és la farmàcia Feliu. Però passa que és que no estic segur de si encara tinc vigent l'ordre d'allu­nya­ment. Jo pen­sava que eren cinc anys, però en algun lloc vaig veure que eren deu, i com que l'advo­cat tam­poc m'ho va acla­rir gaire bé, encara dubto”, mani­festa.

Li acla­reixo que la sentència els impo­sava, a ell i la resta de con­dem­nats, cinc anys i que, per tant, com que ell, tal com m'explica, va sor­tir el 2009, ja no té ordre d'allu­nya­ment.

Sabut això, afirma sense cap mena de vacil·lació que a ell li agra­da­ria tor­nar a veure la Maria Àngels Feliu. “Tu ets de per allà, no? Si mai la veus, digue-li si em vol veure. Jo esta­ria dis­po­sat a fer qual­se­vol cosa perquè les coses li vagin bé, no ho sé... pot­ser la podria aju­dar expli­cant-li com ho faig jo per afron­tar-ho i tirar enda­vant”, mani­festa. Recorda la bon­dat i la manca total de malícia de la dona segres­tada que ell va cus­to­diar durant 492 dies, al soter­rani de la casa de Ramon Ullas­tre, a Sant Pere de Torelló. “Un dia va tro­bar una foto­gra­fia dins d'un lli­bre i de seguida me la va donar per si era jo, no fos cas que em pogués iden­ti­fi­car. No era jo, el de la foto, era el meu germà. Ens reti­rem força.” Explica que Maria Àngels mai es va revol­tar i sem­pre va creure i va fer el que li deien. Com quan li van fer enre­gis­trar la cinta que van enviar a la família. “Jo hi era al davant. En Ramon li anava dient com ho havia de fer i que sobre­tot fes veu plo­rosa. No calia dir-li que fes veu plo­rosa.”

Sebastià Comas diu que ara ja ningú li diu Iñaki, el nom amb el qual es va iden­ti­fi­car davant de la víctima. Recorda que la Maria Àngels li va rega­lar dues joies, un colla­ret i un pen­joll, i que ell les va entre­gar a Ullas­tre. No recorda, o almenys no acla­reix, si les dues les hi va donar en el moment de l'alli­be­ra­ment i una altra durant el cap­ti­veri, però el que sí exposa amb clare­dat és que, quan les va donar a Ullas­tre, tenia l'ocult desig que les joies aca­bes­sin sent una pista perquè Ramon Ullas­tre, l'home que el va ficar en l'embo­lic del segrest, acabés detin­gut. “També pot ser que la Maria Àngels me les entregués en un intent de donar pis­tes del seu para­dor ”, admet.

Sebastià Comas ara mos­tra pie­tat per la víctima i no defuig d'adme­tre el mal que van fer a una per­sona inno­cent. Però ell es con­ti­nua mos­trant víctima, també. “Sí. És veri­tat que li vam fer molt mal, però jo també vaig ser víctima. Vam ser un parell de par­di­llos. Jo vaig estar 194 dies sense sor­tir d'allà. En Ramon al prin­cipi ens por­tava men­jar i es devia ima­gi­nar que durava molt, però no ens arri­bava. I jo aca­bava men­jant el de la Maria Àngels. Després, quan jo vaig poder sor­tir i tenia feina, vaig poder com­prar i anàvem millor.” Tot el seu res­sen­ti­ment va diri­git a Ramon Ullas­tre, l'home que el va “fer córrer diver­sos cops per anar a bus­car un paquet (una per­sona) i que el va fer estar tan­cat “cui­dant” la segres­tada men­tre ell “es donava la gran vida a fora”.

Afirma que des que ell ha recu­pe­rat la lli­ber­tat, ni se l'ha tro­bat ni han par­lat més, amb Ullas­tre. Però sí que recorda molt bé la reacció d'Ullas­tre quan va veure que Feliu era lliure. “Em va tru­car i no vegis com anava cagant llets!! «Però què has fet?», cri­dava.” Li recordo que, en una entre­vista que li vaig fer a la presó, Ullas­tre va asse­gu­rar que l'alli­be­ra­ment s'havia fet amb el seu con­sen­ti­ment. Ho nega rotun­da­ment. “Ho vaig deci­dir jo tot sol. Ja feia temps que ho volia fer, però havia de tro­bar el moment. Ja sé que la gent em diu que per què no ho feia abans. No era tan fàcil. Em con­tro­la­ven. A la casa hi havia càmeres, o em deia que n'hi havia. Un dia en Ramon em va escri­das­sar perquè havia pujat al pis de dalt. Em va dir que m'havia vist.” No mos­tra cap bon record d'Ullas­tre. “Va dir que jo era un ion­qui. Mira, mira els meus braços (els ense­nya). No són braços de ion­qui. Les úniques agu­lles que han tra­ves­sat les meves venes són les de treure sang, que soc donant de tota la vida”, afirma orgullós.

Recorda que, després d'alli­be­rar Feliu i dei­xar-la a Lliçà de Vall, ell se'n va anar cap a la Cer­da­nya, on lla­vors tre­ba­llava, a Llívia. I que durant tot el dia es va anar mirant la notícia a la tele a l'hos­tal on tre­ba­llava. Ho explica amb una ria­lleta de satis­facció. “Algú fins i tot em va fer un comen­tari dient: «Això ha pas­sat per allà on vius tu, no hi deus pas tenir res a veure?»”

Comas només parla d'Ullas­tre, que admet que algun cop li va expli­car alguns intents fallits de cobrar un res­cat i que fins i tot un dia li va dema­nar si el podia acom­pa­nyar a la zona de l'Hos­pi­ta­let per inten­tar un cobra­ment. “No hi vam anar, però aquell cop jo també vaig pen­sar «tant de bo pogués mirar de fer quel­com perquè li atra­pes­sin».” Afirma que la resta d'homes que van ser jut­jats els va conèixer al banc dels acu­sats. Diu que mai havia vist Joan Casals ni Xavier Bassa ni hi havia par­lat, i que tam­poc havia cone­gut mai Pep Zam­brano (mort el 1998) i Josep Lluís Paz Pato, a qui sí que després va conèixer a la presó. I tam­poc ara ha tor­nat a con­tac­tar amb ells. “He sabut que a Pato li van ofe­rir fer un viatge i que va aca­bar a la presó a Itàlia”, admet. Infor­mació que, de fet, ha estat publi­cada. Però guarda una sor­presa: “L'únic que a vega­des veig és un que em va reco­ma­nar a mi a Ullas­tre per a la feina de car­ce­ller. Té mal aspecte i ha enve­llit. Deu ser la mala consciència.” Un impli­cat mai des­co­bert? Iñaki no revela més sobre el per­so­natge. Demana si ja són dos quarts de dues. I dona el ver­mut i la con­versa per aca­bats. S'aco­mi­ada cor­di­al­ment.“He d'anar a dinar amb els meus pares.”