“És un monstre i li ha de caure la pena màxima”

La Blanca Gutiérrez és una veïna de Girona que el 2002 va haver de fer de jurat popu­lar en el judici con­tra José Luis Cum­breño, el veí de Maçanet de la Selva que va estran­gu­lar la seva com­pa­nya, Glo­ria Cari­dad Falcón, i la va anar a enter­rar en un bosc. I el vere­dicte de la Blanca i les altres cinc dones i els tres homes del jurat va ser de cul­pa­ble d’assas­si­nat i Cum­breño va ser con­dem­nat a 15 anys de presó. Ara, 21 anys després, la Blanca Gutiérrez ha hagut d’ini­ciar una lluita perquè uns altres jurats facin con­dem­nar l’home que ha assas­si­nat la seva filla Carla, de 27 anys: Toni Mont­part Tejada, un amic que no es resig­nava a ser només el seu amic. Després del crim, a comis­sa­ria, quan els Mos­sos li van comu­ni­car que podia com­parèixer a la causa amb un advo­cat per fer l’acu­sació con­tra Mont­part, ho va tenir clar i va tru­car a Car­les Mon­gui­lod, el lle­trat que el 2002 va defen­sar Cum­breño. I li ha enco­ma­nat que acusi Mont­part amb la mateixa tena­ci­tat i duresa que va veure que defen­sava Cum­breño. Blanca Gutiérrez no vol que quedi cap escletxa en la inves­ti­gació i que es con­demni Mont­part per tots els delic­tes que li per­to­quen i al màxim de pena. Tot i que ha con­fes­sat el crim, la mare sos­pita que Mont­part no ha dit tota la veri­tat i vol que s’acla­reixi si abans de matar-la la va tenir retin­guda i si, a part dels abu­sos que admet, la va agre­dir sexu­al­ment. “Si acon­se­gueixo tan sols que li afe­gei­xin un dia més de presó, serà un dia més”, mani­festa. “És un mons­tre i vull que pagui el màxim de presó”, afirma, tot recor­dant que Mont­part es feia el mil­ho­mes per acos­tar-se a la Carla i ofe­rir-li ajuda i pro­tecció, asset­jant-la. Blanca es mos­tra dis­po­sada a hipo­te­car-se si cal per “defen­sar” la seva filla. “No la vaig poder defen­sar en vida i ho faré ara”, diu la mare, que la nit que Mont­part va ata­car mor­tal­ment la seva filla ella la va acom­pa­nyar fins a l’entrada del bloc. L’assassí l’espe­rava al replà. “Si hagués pujat...”, pensa.

La mare també lluita perquè la seva filla no sigui un número en les estadísti­ques. “Em va hor­ro­rit­zar sen­tir que par­la­ven d’ella com la víctima número vuit de la violència mas­clista. Què diuen? No és un número, és la Carla, ella era una gran per­sona i si aquest mons­tre no li hagués arra­bas­sat la vida hau­ria arri­bat lluny”, explica, tot recor­dant que amb 24 anys va acon­se­guir que li dones­sin un crèdit i es va com­prar el seu pis (allà on la van matar), que s’anava arre­glant amb il·lusió. La Carla era valenta i tre­ba­lla­dora. Recep­ci­o­nista a l’hotel Penin­su­lar de Girona. Feia el torn de tarda. La mare recorda que la feina la feia molt feliç i que s’hi sen­tia molt a gust ate­nent i ori­en­tant els cli­ents, sobre­tot els “gui­ris”. La Carla era inde­pen­dent però molt lli­gada a la seva mare, que recorda fra­ses entra­nya­bles que li dedi­cava. Com aquesta: “Si aixe­ques el cap i veus el cel, ja no tens dret a quei­xar-te, vol dir que estàs viva.”