El fotògraf sense por

Ha mort Pep Sau, fotògraf. Som, o érem, coe­ta­nis i gar­rot­xins. Podria recor­dar mol­tes vivències com­par­ti­des però he triat repro­duir un dels dos capítols d’El pantà maleït que pro­ta­go­nitza per ren­dir-li home­natge. El capítol es titula “El fotògraf sense por” i el retrata com un valent.

“6 de maig de 2018. Ja fa dies que ronda, de dia i de nit, pels entorns del pantà de Sus­queda, per cap­tar espais i sen­sa­ci­ons per al seu pro­per pro­jecte fotogràfic. Ha acon­se­guit imat­ges impac­tants de figu­res huma­nes enmig de la negror de la nit, a peu d’aigua a l’embar­ca­dor, dalt de la paret de la presa… Pep Sau no té por d’endin­sar-se en aquest espai on sap que han assas­si­nat una pare­lla jove. Ha estat a la bar­raca d’en Bar­to­meu i ha com­par­tit men­jar i llar­gues esto­nes de con­versa amb el pecu­liar ana­co­reta, que va ser el pri­mer sos­pitós del crim, i fins i tot ha pas­sat una nit en una plat­geta ocu­pada per uns pes­ca­dors rus­sos, que es van ave­nir a com­par­tir espai amb ell i a dei­xar-li fer foto­gra­fies. Tot un èxit. Avui, el repte és obte­nir imat­ges d’un espai que sem­bla infran­que­ja­ble: l’inte­rior de l’edi­fici del cen­tre de des­in­to­xi­cació Sant Miquel Maifré, aque­lla mola de maó vist que és la seu d’un cen­tre de des­in­to­xi­cació, amb capa­ci­tat per a 35 usu­a­ris. Jus­ta­ment, el jut­jat de Santa Coloma ha deses­ti­mat la petició de la defensa de Jordi Magentí d’iden­ti­fi­car les per­so­nes que eren al cen­tre l’època del crim, amb l’argu­ment que podria atemp­tar con­tra el dret a la inti­mi­tat dels usu­a­ris. Però ell el que fa és art, no té res a veure ni amb nor­mes judi­ci­als ni amb drets. La missió de Pep Sau és entrar i foto­gra­fiar espais, i si cal per­so­nes. Hi arriba amb el cotxe i entra cap a dins del recinte. Ningú li diu res. Aparca, baixa i, després d’interac­tuar amb una tre­ba­lla­dora que li diu que sense permís no pot fer res i marxa, observa que al pati hi ha dos homes fumant. Aquests són usu­a­ris. S’hi acosta i comença a xer­rar amb ells. Se’ls veu con­tents de poder interac­tuar amb algú que no és del cen­tre. El que porta la veu can­tant li explica la seva història i com ha aca­bat en aquest cen­tre.

—Jo soc de Vic i sóc addicte al sexe. És fotut, perquè dar­rere d’això venen altres vicis, ja saps, dro­gues, joc… I ara estic plo­mat i sense feina, i per això he ingres­sat aquí. Sis mesos!

En Pep escolta i, un cop han aga­fat con­fiança, demana als dos homes si els fa res de dei­xar-se retra­tar i també si pot fer fotos al gos que els acom­pa­nya. Ells, con­tents de fer de models, i li expli­quen que allà estan, que de fet poden moure’s per on vul­guin i anar, a peu, on vul­guin. De zones d’oci no en tenen, però de món per córrer, molt, cap al pantà, cap al bosc… En Pep capta bones imat­ges dins del cen­tre, amb els dos homes, amb el gos, la petita ermita… En surt satis­fet. Però encara tor­narà més dies al pantà.”

I cap­tarà imat­ges molt impac­tants, pro­ta­go­nit­zarà un altre capítol del lli­bre i la seva obra que titula Su(b)squeda gua­nyarà la Bien­nal d’Art de Girona.