El dia 492 del captiveri

Ens situem al 26 de març del 1994. Fa trenta anys. Aquell dia es com­plia el dia 492 del cap­ti­veri de Maria Àngels Feliu. Era en un catau fosc i humit d’un lloc per ella des­co­ne­gut. Ella és mare de tres fills petits i ja ha pas­sat dos Nadals lluny de la família allà sota. No s’ha pogut dut­xar, ha de fer les seves neces­si­tats en una galleda, té el cos ple de pes­si­ga­des d’insec­tes i aràcnids, un dia li va entrar aigua del des­glaç després d’una pedre­gada, no es pot ni aca­bar d’aixe­car dreta ni aca­bar-se d’esti­rar per dor­mir. L’espai és minúscul. No sap on és. No ha vist mai la cara de cap dels homes que ha sen­tit. Ja fa molt de temps que li van anar uns que ano­me­na­ven “los maes­tros” que li van fer gra­var una cinta amb la seva veu per dema­nar a la seva família que pagues­sin el res­cat. “Papa, por favor, pagad; si no esto va a durar mucho”, va dir, en cas­tellà, tal com li ho havien dema­nat. També els va donar l’adreça de la seva amiga Carme Colom perquè pogues­sin enviar la prova de vida a un lloc segur. La cinta va arri­bar bé, però no va ser­vir com a prova de vida. Tot i que la seva mare va iden­ti­fi­car sense cap mena de dubte la veu de la Maria Àngels, la prova peri­cial que va fer el depar­ta­ment d’acústica de la Guàrdia Civil a Madrid va con­cloure que la veu no era la de la far­macèutica segres­tada aquell 20 de novem­bre del 1992. Van con­si­de­rar pos­si­ble que la veu fos de María Ánge­les Mariño, la dona de Joan Casals, un dels dos homes que aquest dia 492 de cap­ti­veri són a la presó per “segrest i assas­si­nat”. Al seu catau on sobre­viu per mira­cle a còpia de for­ta­lesa física, moral i fe, la Maria Àngels hi té ins­tal·lada una ràdio de forma per­ma­nent. Ella no pot triar ni l’emis­sora ni gra­duar el volum. Deu ser perquè no senti sons que l’envol­ten, per deso­ri­en­tar-la, però li ser­veix per tenir una noció del temps i unes referències del món exte­rior. En les notícies han par­lat molt d’ella. Ja fa uns dies va poder escol­tar com expli­ca­ven que a Olot, el jutge San­ti­ago Pin­sach i la Guàrdia Civil havien orga­nit­zat un dis­po­si­tiu per anar-la a bus­car en algun lloc de l’Alta Gar­rotxa. Es veu que tenien una infor­mació (pot­ser d’un vident?). Car­re­ga­ven pics i pales al Land Rover. Ana­ven a bus­car un “cadàver”. Això li va que­dar gra­vat. En les notícies es refe­rien a ella com “el cadàver”. Això tot i que ella havia res­post aque­lla pre­gunta, que només podia res­pon­dre bé ella i estant viva: com li deixa afec­tu­o­sa­ment el seu germà quan era petita: Netol i Pim­pi­rim­pauxa.

Ja fa dies que només sent una veu, la de l’home que sem­pre s’ha cui­dat de por­tar-li men­jar i l’únic que li fa alguna estona de com­pa­nyia i hi xerra. Es fa dir Iñaki. No li ha vist mai la cara. No la hi vol veure. Quan ell avisa que entra, ella es gira. Pensa que és una garan­tia de segu­re­tat per a ella que no els vegi. Un dia va veure una foto dins d’un lli­bre que li va por­tar. Va pen­sar que era ell, va espar­ra­car la foto i l’hi va dir. Aquest home li ha dit que els altres no ho volen però que ell la vol­dria dei­xar i que havia pen­sat fer-ho al mig del car­na­val de Platja d’Aro. El car­na­val ja ha pas­sat i ella encara és al catau. Però aquest dia 492, vigília de Rams, serà el dar­rer. Iñaki la dei­xarà anar i per Rams serà a casa, a Olot.