La noia del Vaticà

La mort del papa Francesc ha ressuscitat l’interès per la història i els protocols d’aquesta societat ancorada en el passat i regida per uns comandaments tocats de color púrpura, els cardenals, que es proclamen missatgers entre el cel i la terra. Ara començarà el conclau, el farragós procés per triar, entre els purpuris, el successor de Francesc, que es convertirà en el cap suprem de l’Església catòlica i en el cap d’estat del Vaticà, l’estat més petit del món, que ocupa encara no mig quilòmetre quadrat dins de la ciutat de Roma, però que té un gran poder. En espera de la parafernàlia del fum negre i el fum blanc, que anunciarà l’habemus papam, també es ressusciten les profecies de Nostradamus, que alguns interpreten que va vaticinar que el món finiria el dia que es proclamés un papa negre i hi ha uns quants candidats. Amb tants segles a l’esquena, són moltes les històries, llegendes i misteris a l’entorn del Vaticà. Destaca el cas de la desaparició d’Emanuela Orlandi (coneguda com “la noia del Vaticà”), una història molt fosca envoltada d’una trama de misteri i silencis sospitosos per part del Vaticà. Orlandi, de 15 anys, era filla d’un empleat del Vaticà i, com a tal, tenia nacionalitat vaticana i era una dels pocs centenars de persones que habiten dins de les portes que tanquen la ciutat del Vaticà. El 22 de juny del 1983, Emanuela Orlandi va traspassar les portes per anar a les seves classes de música a Roma, a les quals assistia cada dimecres a la tarda. En sortir de classe, va trucar a casa i va parlar amb la seva germana per explicar-li que li havien ofert una feina per repartir fullets de la marca de cosmètics Avon i que li pagarien 375.000 lires per dues hores. Un guàrdia de trànsit i un policia van dir que l’havien vist amb un home que duia una bossa de la marca Avon. Va començar la recerca i les mil i una teories i conspiracions sobre el segrest de l’adolescent, que fins i tot es va vincular amb un presumpte grup terrorista que proclamava que retornarien Orlandi a canvi que el papa intervingués per alliberar el turc Ali Agca, empresonat per l’intent d’assassinat de Joan Pau II el 1981. Però després el mateix Ali Agca va negar que ell es volgués intercanviar amb Orlandi. Hi va haver comunicacions anònimes i delacions que van portar, el 2005, a obrir la tomba d’un mafiós, Enrico de Pedis, Renatino, enterrat a prop del lloc on va desaparèixer la noia, al Corso del Rinascimento, un carrer de Roma molt concorregut. Es van agafar mostres d’ADN, però no s’hi van trobar indicis relacionats amb Orlandi. Per un anònim, el 2019 es van obrir dues tombes més, les de les princeses Sofia de Hohenlohe-Waldenburg-Bartenstein i Carlota Federica de Mecklenburg-Schwerin, però no hi van trobar les restes d’Orlandi ni tampoc les de les difuntes que constava que hi eren enterrades. Eren buides. El 2018, ja sota el mandat del papa Francesc, van aparèixer uns ossos humans enterrats en un soterrani de la nunciatura de la Santa Seu i es va ordenar que s’investigués si es tractava de les restes d’Orlandi. Però no hi va haver coincidència d’ADN. L’Església va llançar el missatge que un oncle d’Emanuela Orlandi podria estar implicat en la desaparició, cosa que va indignar la família, que descarta del tot que l’oncle assenyalat, ara ja mort, tingués relació amb el cas. Una investigació judicial i periodística va assenyalar la possibilitat que Emanuela Orlandi fos víctima d’un assassí en sèrie que hauria actuat entre els anys 1982 i 1990, quan es van perpetrar els assassinats no resolts de dotze joves a Roma. El cas d’Emanuela Orlandi continua sent, 42 anys després, un gran misteri que enterboleix la història del Vaticà.