El TS tanca el cas del gas

Que el monòxid de car­boni és un gas extre­ma­ment letal s'ha tor­nat a demos­trar amb el cas de la pare­lla que fa uns dies va morir dins d'un cotxe que tenia el tub d'esca­pa­ment obtu­rat a les Llo­ses. També es va aca­bar pro­vant que el cul­pa­ble de la mort d'una mare i els seus fills a Cal­des de Mala­ve­lla era el monòxid i no pas una acció voluntària de la dona com se sos­pi­tava pri­mer. El monòxid, que pro­voca el que els foren­ses ano­me­nen mort dolça, ha estat el pro­ta­go­nista d'un cas judi­cial que s'ha allar­gat deu anys i en què s'ha inten­tat dilu­ci­dar si exis­tia res­pon­sa­bi­li­tat penal o civil en una into­xi­cació mas­siva. El cas d'into­xi­cació per monòxid de car­boni que el 6 de febrer del 2005 va cau­sar divuit morts a la Todo­le­lla l'ha tan­cat defi­ni­ti­va­ment el Tri­bu­nal Suprem, que ha deses­ti­mat el recurs de cas­sació de revisió de doc­trina que van pre­sen­tar els fami­li­ars de dotze de les vícti­mes per recla­mar una indem­nit­zació de les admi­nis­tra­ci­ons, l'Ajun­ta­ment i la con­se­lle­ria de Turisme. Una recla­mació que pujava glo­bal­ment a 2.285.895,31 euros i que totes les instàncies judi­ci­als els havien negat. El Suprem, en una sentència con­tra la qual ja no es pot pre­sen­tar recurs, també ha resolt que no es pot atri­buir cap culpa a les admi­nis­tra­ci­ons i que, per tant, no hi ha res­pon­sa­bi­li­tat civil a cobrir. En tot el procés, el que era alcalde del muni­cipi i l'asse­gu­ra­dora muni­ci­pal, Mutua Gene­ral de Segu­ros, exi­mida ara de qual­se­vol res­pon­sa­bi­li­tat, han estat repre­sen­tats pel lle­trat gironí Xavier Bonet.

El de la Todo­le­lla és un dels casos amb més vícti­mes per culpa d'into­xi­cació de monòxid. Divuit per­so­nes que cele­bra­ven una festa d'ani­ver­sari a l'alberg de Sant Cristòfol van morir per inha­lació de monòxid de car­boni pro­ce­dent de la com­bustió d'unes estu­fes indus­tri­als usa­des en gran­ges de porcs que els par­ti­ci­pants en la festa van posar al dor­mi­tori col·lec­tiu per escal­far-se. La tragèdia va cau­sar que els afec­tats es mani­fes­tes­sin con­tra l'alcalde i els arren­da­ta­ris de l'alberg i els recla­mes­sin res­pon­sa­bi­li­tats penals. El jut­jat número 3 de Vinaròs va arxi­var la causa el gener del 2008, ja que va con­si­de­rar que no hi havia indi­cis d'infracció penal que es pogues­sin atri­buir ni a l'alcalde del muni­cipi, Alfredo Pedro Que­rol Plana, ni als arren­da­ta­ris de l'alberg, Maria Pilar Tru­ji­llo Ortega i Diego Agut, que el fis­cal i les acu­sa­ci­ons par­ti­cu­lars havien dema­nat impu­tar. Fis­cal i acu­sa­dors van pre­sen­tar recurs con­tra l'arxi­va­ment i, el setem­bre del 2008, l'Audiència va deses­ti­mar el recurs i va tan­car la via penal. L'Audiència va resol­dre que l'única res­pon­sa­bi­li­tat en les morts era de les matei­xes vícti­mes, perquè van ser elles les que van deci­dir posar les estu­fes que els van aca­bar cau­sant la mort. Però, un cop tan­cada la via penal, els fami­li­ars de dotze de les per­so­nes que van morir a l'alberg van recla­mar indem­nit­za­ci­ons a través d'una recla­mació patri­mo­nial a l'Ajun­ta­ment de la Todo­le­lla i a la con­se­lle­ria de Turisme de Cas­telló de la Plana, que con­si­de­ra­ven res­pon­sa­bles de no haver vet­llat per la segu­re­tat dels esta­dants de l'alberg per les com­petències que els per­to­ca­ven. Cap de les dues admi­nis­tra­ci­ons va aten­dre les recla­ma­ci­ons dels fami­li­ars, que van recórrer a la via del con­tenciós admi­nis­tra­tiu per exi­gir el paga­ment de les indem­nit­za­ci­ons. El Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia del País Valencià va resol­dre el 2013 que no es podien aten­dre les recla­ma­ci­ons dels fami­li­ars de les vícti­mes perquè, encara que les admi­nis­tra­ci­ons hagues­sin pogut come­tre algun incom­pli­ment en relació amb les com­petències que tenien sobre el con­trol de l'alberg, no es podia esta­blir que existís cap relació de cau­sa­li­tat entre les pre­sump­tes infrac­ci­ons i el resul­tat letal. El Tri­bu­nal Supe­rior va esta­blir que l'única causa del sinis­tre va ser la ins­tal·lació de les estu­fes en un lloc que no cor­res­po­nia, una acció només deci­dida i exe­cu­tada per les matei­xes vícti­mes.

Els fami­li­ars de dotze de les vícti­mes no es van ren­dir i van pre­sen­tar al Suprem un recurs de cas­sació per a la uni­fi­cació de doc­trina, un recurs espe­cial que el que pre­te­nia era que la seva sentència es con­trastés amb una altra que havia dic­tat el Tri­bu­nal Supe­rior i que sí que feia res­pon­sa­ble la con­se­lle­ria de Medi Ambi­ent i l'Ajun­ta­ment de la Pobla de Vall­bona, pel cas d'un menor que va resul­tar ferit per una explosió que es va pro­duir men­tre jugava en una par­cel·la on s'acu­mu­la­ven pólvora i mate­rial infla­ma­ble sense con­trol. El Suprem con­clou que el cas de la Todo­le­lla no es pot equi­pa­rar al cas de la Pobla de Vall­bona, perquè en aquest segon es va con­si­de­rar que l'admi­nis­tració tenia una part de res­pon­sa­bi­li­tat en l'acci­dent perquè no havia con­tro­lat els abo­ca­ments i, en canvi, en el cas de la Todo­le­lla, no es pot res­pon­sa­bi­lit­zar l'Ajun­ta­ment per una acció de les vícti­mes només pel fet de ser titu­lar de l'alberg. El cas queda tan­cat defi­ni­ti­va­ment.