Guillem Soler
Magistrat d’Àgora Judicial i candidat a presidir el TSJC
“Hi ha hagut una destrossa jurídica sense precedents”
“El problema no és l’amnistia, sinó l’excés en què potser es va incórrer a l’hora d’aplicar certes condemnes”
“Hi ha jutges que creuen, de manera errònia, que fan millor la feina com més es fiquen en tots els àmbits”
El magistrat Guillem Soler, membre de l’associació Àgora Judicial, és un dels tres candidats a presidir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Partint de la certesa que l’elecció va a càrrec del que acordi el ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), en què les coses van com van, les seves possibilitats són més aviat minses, per dir-ho suau.
Sap que ho té difícil, oi?
En aquesta vida s’ha de ser realista i, evidentment, he decidit presentar-m’hi tot i que les possibilitats reals no són baixes, sinó molt baixes. El fet de pertànyer a l’associació Àgora Judicial, una mena d’escissió de Jutges per la Democràcia creada arran del procés i que ha mantingut una actitud crítica respecte a algunes coses que s’han fet des del poder judicial en aquell període, no genera un clima especialment favorable per tenir possibilitats de sortir escollit. Sobre això, però, considero que hauria de ser un mèrit que un jurista tingui la capacitat de tenir perspectiva davant d’una situació excepcional com la que es va viure i pugui fer una crítica jurídica de tot allò que va passar. I aquesta és una faceta que els juristes, i també els jutges que exercim, hem de tenir. I, per tant, el fet de tenir aquesta visió crítica per a mi no és un demèrit, sinó que hauria de ser un mèrit. Però vaja, el sentit comú ens indica que no serà valorat segurament com un mèrit. És un factor que em resta possibilitats d’entrada.
I en un escenari tan advers, què l’empeny a fer el pas?
Bàsicament, el fet que, tot i ser conscient de tenir poques possibilitats, tinc ganes de participar i de generar un cert debat, si és possible, perquè normalment aquest tipus d’eleccions de presidents de TSJC són un procediment que es fa bastant de portes endins. En general, és una mica obscur tot, malgrat que s’han intentat fer algunes millores de transparència. I la sensació que genera és que és un procés una mica ja predeterminat des de l’inici. En aquest cas som tres candidats, i tot fa pensar que els que tenen més números són la de Jutges per la Democràcia (Mercè Caso, presidenta de la secció 12 de l’Audiència de Barcelona) i la de l’Asociación Profesional de la Magistratura (Cristina Ferrando, actual degana dels jutjats de Barcelona), fruit d’un acord pseudopolític entre els membres del CGPJ. Això és el que acostuma a passar i el que segurament passarà. Doncs jo tinc la intenció –o és el que m’agradaria– de poder generar una mica de debat sobre possibles propostes que es poden introduir, o canvis, sigui jo personalment qui les porti a terme si surto escollit o, si no és així, que algú altre se les faci seves. Jo no tindria cap problema que alguna candidata que surti escollida pogués agafar alguna idea que fos meva. Vull enriquir el debat.
També ha presentat un recurs de reposició contra les bases de la mateixa convocatòria. Aquí hi ha també una voluntat de sacsejar una mica, en el fons i en la forma, tant la institució judicial com aquest procés d’elecció?
He presentat la candidatura, i, simultàniament, he recorregut contra les bases, i això està directament relacionat amb les poques possibilitats que tinc. I per què ho he fet? Un dels punts contra els quals he recorregut és el que fixa, per mi de manera molt sorprenentment, la relació de mèrits per ser escollit. I el primer és el que anomenen “aptituds governatives”, que valoren si el candidat té experiència en temes organitzatius de jutjats, substitucions o provisió de places, entre d’altres. I només en segon lloc es valora l’excel·lència jurisdiccional, és a dir, la teva trajectòria professional com a jutge, la vàlua o les resolucions importants que hagis pogut dictar. I és evident que el càrrec de president del TSJC implica unes funcions governatives molt importants i és normal que es valorin bastant, o molt, les aptituds en aquest sentit. És raonable i lògic. El que jo he impugnat és que no pot ser que es valorin en primer lloc i després, només després, es valori la qualitat com a jutge. Em sembla molt sorprenent en qualsevol cas, però és que, a més, crec que és especialment sagnant en un cas com Catalunya, que té dret civil propi i un, com a president del TSJC, pot arribar a tenir una intervenció molt important i rellevant en el desenvolupament d’aquest dret propi en les sentències que puguis dictar. És com si, a l’hora de triar el director d’un hospital, es valoressin les seves aptituds logístiques per sobre de les mèdiques. Com a mínim, crec que totes dues han d’estar igualades.
Vostè vol fer propostes en pro de la modernització de la institució i per fomentar-hi l’ús del català, correcte?
Un dels problemes que té el poder judicial és que està massa tancat. Vivim en una espècie d’urna on no es tolera pràcticament cap crítica social. Des del poder judicial, i molt especialment des d’aquells òrgans que han de vetllar per la “independència del poder judicial” com són el CGPJ i la presidència del TSJC, es percep qualsevol crítica a una resolució judicial com un atac a la independència judicial. I aquí s’han de revertir clarament els termes. I en això hi ha molta feina de modernització a fer, i que consistiria bàsicament a fer pujar el nivell de tolerància. Ens hem d’acostumar que als jutges se’ns pugui criticar més. I també les sentències, fins i tot amb certa intensitat. Evidentment, hi ha un moment a partir del qual una crítica, si ja traspassa uns certs límits, sí que es pot convertir en un atac que pot arribar a generar una pressió que pot afectar la independència. I en aquests casos més greus, evidentment, sí que s’ha d’actuar. Però he observat que, molt habitualment, es fan crítiques que haurien de ser tolerades i no ho són. I això genera aquest efecte negatiu de tancament del poder judicial. En canvi, estic convençut que si ens obríssim més, si toleréssim més i fins i tot escoltéssim més les crítiques, es generarien unes dinàmiques que millorarien fins i tot la percepció del poder judicial que té la societat, i fins i tot podria ser un factor de democratització i d’obertura, perquè, evidentment, permetria més participació en la crítica. Això, per una banda. I, per l’altra, també hi ha coses més concretes com ara implantar la figura –com ja existeix en països veïns– d’un jurista, que preferentment podria ser magistrat o magistrada, o jutge o jutgessa, que estigués dins del que s’anomena “equip de suport del president del TSJC” i que s’encarregués de tenir un contacte directe amb els mitjans de comunicació i que fes una tasca social molt pedagògica en determinats casos que tinguessin una certa transcendència. I, pel que fa al català en la justícia, aquesta és una qüestió en què ja està reconeguda la possibilitat d’utilitzar-lo en els judicis, però en la realitat del dia a dia no és així. Una de les idees que tinc seria crear un equip d’intèrprets que estiguin permanentment a prop de les sales de vistes perquè algú que vulgui mantenir el català ho pugui fer sense pertorbar el judici. I pugui dir: “No, jo vull declarar en català, tot i que aquest lletrat no l’entén.”
Creu que hi ha una tendència creixent a judicialitzar qüestions que s’haurien de tractar des de l’àmbit de la política?
És indiscutible, i el procés n’és l’exemple de manual. Aquesta tendència excessiva de traslladar als tribunals qüestions que no s’haurien de resoldre allà no només passa, però, a l’Estat espanyol. I això té un efecte pervers, més enllà que haurien de ser els polítics –i, per tant, els parlaments i, en general, la societat– els que prenguessin aquestes decisions, ja que provoca que els tribunals, a vegades, ens sentim més poderosos i més cridats a resoldre-ho gairebé tot. I tinc la impressió que, alguns cops, els jutges es pensen, de manera errònia, que fan millor la seva feina com més dictaminen i com més es fiquen en tots els àmbits, quan de fet moltes vegades hauria de ser just al contrari. Per mi, el gran jutge revolucionari, avui dia, seria aquell que digués: “Mira, m’heu traslladat això, però és un tema que ultrapassa les meves funcions i, per tant, no hi entro o no ho resolc i, si ho faig, serà d’una manera molt superficial perquè no em correspon a mi.” Això que en la tradició anglosaxona es diu self-restraint, és a dir, restringir-se un mateix perquè un és conscient que la seva funció arriba fins a un punt, però no més enllà. I això a l’Estat espanyol es troba a faltar, i molt. Perquè, si ens hi fixem, els jutges acaben dictaminant i entrant en tot el que els arriba, quan moltes coses que els arriben no els corresponen i potser s’haurien d’abstenir fins a cert punt.
Lligat amb això: l’alta judicatura ha tingut un paper excessiu, o s’ha extralimitat, a l’hora de tractar el tema del conflicte a Catalunya?
El procés va començar més o menys el 2010 i ara som al 2024. És a dir, les situacions jurídiques excepcionals que s’han donat des de llavors fins ara són tantes que gairebé hauríem de fer una anàlisi d’hores i hores i cas per cas. De fet, estic pendent de fer un estudi durant un any per poder fer una recopilació jurídica de tot el que ha passat, perquè puguem arribar a tenir consciència de l’abast, la gravetat i els excessos jurisdiccionals que s’han produït aquests anys. La resposta a la pregunta, però, clarament és sí. I el més fàcil que podem fer és anar al més immediat, que és el tema de l’amnistia i de la seva no aplicació. Tots coneixem les resolucions que ha dictat el Tribunal Suprem, fent unes giragonses jurídiques extraordinàries per tal d’aconseguir un objectiu, que era no aplicar-la en certs casos. I, en alguns exemples, aquestes giragonses són tan retorçades que l’única explicació que hi podem trobar és que hi havia una voluntat prèvia de no aplicar l’amnistia. I, és clar, el fet de tenir aquesta voluntat prèvia de no aplicar una norma pot topar clarament amb el que es diu que és la imparcialitat judicial, perquè un tribunal no ha de tenir un interès o una decisió prèvia de què vol fer, sinó simplement ha d’anar als fets, veure què diu la norma, i aplicar-la tan asèpticament com sigui possible. Aquest és el cas més recent d’extralimitació jurisdiccional en el sentit no d’anar més enllà, sinó en contra, i de manera flagrant, del que estableix el legislador. I aquí hi va haver un vot particular d’una magistrada del Suprem, Anna Ferrer, que ho explica tot plegat molt bé. I seria difícil trobar una actuació més greu per part d’un tribunal que substituir el legislador o posar-se al seu lloc. Perquè als tribunals, si hi ha una cosa fonamental, a banda d’actuar amb imparcialitat, és l’obligació de la subjecció al principi de la llei.
Com a magistrat, considera que l’aprovació de la llei de l’amnistia és una esmena a la seva tasca?
No, i per dos motius. Primer, perquè jo no vaig intervenir en cap resolució –ni vaig dictar-ne cap– que s’hagi vist afectada per l’amnistia. I des d’un punt de vista més corporatiu, tampoc ho crec. Perquè tot plegat s’ha d’analitzar cronològicament. D’entrada, hi ha un Codi Penal que preveu uns delictes; després, es cometen uns fets, un tribunal considera que aquests fets eren constitutius de delicte i, després, és el mateix poder legislatiu, que és el que va aprovar inicialment aquells delictes, el que diu: “Mira, sobre això que hem aprovat nosaltres, tornem a pronunciar-nos i considerem que ha de ser amnistiat.” No és una desautorització dels tribunals, és simplement una nova decisió del mateix poder legislatiu que abans havia aprovat els delictes per dir: “Mira, en aquests casos considerem que no han de merèixer aquesta condemna penal i, de fet, ho hem de considerar com si no hagués passat.” Evidentment, si un és molt sensible o té un ego molt elevat, sí que ho pot interpretar com una esmena. Però és que no és així. De fet, en altres països on se n’han aprovat, no hi ha hagut aquesta reacció tan visceral del poder judicial, oi? Llavors el que podria ser és que aquesta resposta vingui motivada pel fet que, en el fons, potser sí que alguna cosa es va fer malament. És a dir, potser sí que es van forçar massa les coses per condemnar per sedició i molts altres delictes. Llavors, ara, com que es va fer això, potser excedint-se, potser sí que ho viuen com una esmena a aquell excés en què van incórrer. I, segurament, si no hi hagués hagut aquell excés, no hi hauria hagut llei d’amnistia. El problema no és l’amnistia, sinó l’excés en què potser es va incórrer a l’hora de condemnar per sedició i tantes altres coses.
La justícia feta política, de nou...
Aquesta és la qüestió prèvia, perquè si la qüestió s’hagués abordat des de la política, que és com s’hauria d’haver fet, ja no haurien anat als tribunals. Però hi ha un matís important: fins a cert punt, el poder polític, que aleshores era en mans del PP i que hauria hagut d’articular tot això per la política, amb puritat tampoc hi estava absolutament obligat. És a dir, una instància política pot decidir no permetre un referèndum, fins i tot era previsible llavors que fos així, i traslladar-ho als jutjats. I això ho podem criticar, que és el que va passar, però tampoc és tan estrany que passi. Ara, la clau és que, una vegada tot això es va traslladar a la justícia, els jutjats havien de resoldre les qüestions que els arribessin aplicant la norma que fos aplicable i interpretant-la d’una manera raonable. No havien d’intentar resoldre el problema polític que se’ls havia traslladat. Havien d’analitzar quina era la transcendència i la rellevància, específicament jurídica, del que havia passat. I si un ho analitza amb neutralitat, potser el que va passar aleshores encaixava en un delicte de desobediència, que és especialment lleu. I fins i tot hi ha qui defensa que potser ni tan sols això va passar. Ara bé, tot el que és malversació, sedició, rebel·lió, terrorisme... A tot això, en principi, no s’hi havia d’arribar. I, segurament, si s’hi va arribar, és perquè es van començar a fer unes interpretacions de les lleis d’una manera molt estranya, perquè, potser, erròniament, els tribunals on va arribar tot això que no els hauria d’haver arribat es van pensar que s’erigien en la instància que havia de resoldre el problema. I el resultat és que hi ha hagut una destrossa jurídica sense precedents.
El fet de defensar aquestes posicions el fa sentir incòmode o li genera tensions amb companys de toga?
A vegades em fan aquesta pregunta i he de dir que no em sento especialment incòmode. Ara, sí que és cert que hi ha una espècie de tabú. És a dir, aquesta és una qüestió que no es debat. I, per mi, aquest és un dels temes més rellevants. Tots els jutges que tenim una visió més crítica no necessàriament hem de tenir la raó. Podem estar equivocats Molts n’estem molt convençuts, jo per això estic molt convençut de les tesis que defenso, però podria estar equivocat. Però mai hi ha un debat. Si toques temes que afecten la unitat territorial de l’Estat o la suposada infal·libilitat de les resolucions del Suprem, xoques amb un tabú. I al final et quedes parlant sol. I a mi m’encantaria conèixer els arguments jurídics de tota aquesta gent que s’indigna amb la crítica. I mai els coneixerem, més enllà de dir que és molt greu atemptar contra la integritat territorial o que s’ha de seguir el que diu un Suprem que consideren infal·lible.
k
L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.