Collboni ‘somia’ un Montjuïc reviscolat

En aquests temps en què la política se’ns ha tornat volàtil, l’ànima agraeix la pausa que atorga el respecte a certes tradicions, encara que aquestes hagin anat clarament a menys. En el cas de Barcelona, des de fa 42 edicions el Col·legi de Periodistes organitza una conferència col·loqui amb l’alcalde del moment i, per si sol, aquest exercici de resistència en el temps ja mereix un aplaudiment. A la pràctica, però, s’ha d’admetre que avui en dia l’acte és essencialment un gest de cortesia de la primera autoritat de la ciutat cap a una professió que fa el que humanament pot en un context en què això d’explicar la realitat s’ha tornat tan complex que massa sovint obliga a fer més cabrioles de les que el cos i la pròpia dignitat haurien de suportar.

Pel que fa als alcaldes que hi han passat darrerament, aquest ritual ha estat de més o menys ben portar. Jordi Hereu era dels que s’hi esplaiava, Xavier Trias –que va ser qui va “actualitzar-ne” el format– l’entomava amb elegància, mentre que Ada Colau no feia gaire esforços per dissimular la mandra que li provocava. I Jaume Collboni, què? Orador acreditat de mena, el batlle actual també és d’aquells a qui se’ls veu còmodes en aquelles àgores on toca explicar-se, i, malgrat que la capital catalana està en un moment existencial de crisi en què costa defensar segons quins discursos cofoistes, ahir es va plantar a la cita amb un discurs en positiu –“Barcelona és una ciutat que somia en gran”, va repetir almenys en un parell d’ocasions– i aquell parell de titulars mínim de sortida que exigeix el guió d’una trobada en què, a banda de càrrecs del PSC que s’han de fer veure, bàsicament hi ha periodistes portàtil en mà. Entenent que el marc escènic també és part del missatge, la trobada amb Collboni es va oficiar a la Fundació Miró, ja que la idea que ahir va voler vendre és que ara ha arribat el torn d’endreçar Montjuïc i, sobretot, consumar aquell vell anhel de l’urbanisme local de trencar la barrera física, i mental, que històricament separa la ciutat com a tal del que sempre serà una muntanya, malgrat que ara no se li vulgui dir així. Amb l’ajut de mapes i infografies que s’anaven reproduint sobre una gran pantalla, l’alcalde va enumerar alguns dels projectes que haurien d’ajudar a aquesta reordenació de Montjuïc, alguns dels quals ja coneguts –com ara l’ampliació del MNAC i l’arribada de la línia 2 del metro–, d’altres de nous –la rehabilitació del Palau d’Esports, la reconversió de l’esplanada del Palau Sant Jordi Cívic i la pacificació de la plaça d’Espanya– i d’altres que de tan repetits durant anys i panys en conferències com la d’ahir –la transformació de la ronda Litoral a l’altura del Morrot– ja sonen gairebé a revival. Tot plegat tindria un pressupost estimat de 2.900 milions –només el metro ja en són més de 1.000–, que haurien d’aportar diverses administracions i que té el seu horitzó posat en els anys 2029-2035, coincidint amb la commemoració del centenari de l’Exposició Universal del 29.

El torn obert de preguntes, formulades aquest cop pel president del Col·legi de Periodistes i quatre representants dels mitjans triats per la institució, històricament acostumava a ser el moment més sucós de l’acte, ja que era el que per definició posava a prova l’alcalde. Ja fa temps, però, que aquests hi venen més que ben entrenats, i Collboni, que té el nas fi, se les va veure a venir més o menys totes i es va fer l’orni quan se li va preguntar pel desallotjament de sensesostre al Prat, el pacte amb ERC i els comuns –hi continua apostant, però per ara res– o la mesura del 30%, que, a la mínima que es pugui, s’aigualirà com aquell vi de menú tronat.