Jaume Camprodon i Rovira

Jaume Cam­pro­don i Rovira, bisbe emèrit de Girona, va morir ahir al ves­pre als 90 anys. Nas­cut a Torelló el 18 de desem­bre del 1926, va ser bisbe de Girona des del setem­bre del 1973 fins que va pre­sen­tar la seva dimissió, el 30 d'octu­bre del 2001, després de tenir una greu malal­tia que va obli­gar a ope­rar-lo. El 16 de desem­bre va dei­xar la diòcesis en mans de Car­les Soler i Per­digó, actu­al­ment bisbe emèrit.

Jaume Cam­pro­don vivia actu­al­ment a les Ger­ma­ne­tes dels Pobres de Girona. Feia poc temps que havia tin­gut un ictus i això, sumat a la pèrdua, l'11 de setem­bre, de qui fou el seu secre­tari par­ti­cu­lar i amic, mossèn Josep Padrós, el va dei­xar espe­ci­al­ment afec­tat. Ahir al ves­pre, acom­pa­nyat de la seva família, va rebre el sants sagra­ments i la bene­dicció apostòlica de mans del bisbe de Girona, Fran­cesc Pardo, que el va acom­pa­nyar fins al decés. Serà enter­rat a la cate­dral de Girona.

Jaume Cam­pro­don havia nas­cut a Torelló i va entrar al semi­nari de Vic amb 13 anys, el 1940, on va cur­sar huma­ni­tats, filo­so­fia i teo­lo­gia. Va ser orde­nat pre­vere el maig del 1949 i va ser des­ti­nat a la parròquia de Seva (Osona) com a vicari. Poste­ri­or­ment va ser des­ti­nar a Sant Joan de les Aba­des­ses i, ja com a vicari, a la parròquia de Tara­dell, el 1951, i a la de Sant Domènec de Vic, l'any següent. També va exer­cir com a con­si­li­ari dio­cesà de la Joven­tut Obrera Catòlica. El 1953 va entrar com a pro­fes­sor al col·legi de Sant Miquel dels Sants de Vic i poste­ri­or­ment va ser direc­tor espi­ri­tual del semi­nari menor de la diòcesi de Vic. El 1963 va rebre permís del seu bisbe per tras­lla­dar-se a París per estu­diar cate­quesi a l'ins­ti­tut catòlic. Els caps de set­mana tre­ba­llava amb immi­grants, però va haver de tor­nar per fer-se càrrec de la parròquia de Calaf (Anoia). El 1966 va ser tras­lla­dat a Man­resa, on va tre­ba­llar en el camp de la cate­quesi i de la pro­moció dels laics, per situar la parròquia en la línia del Con­cili Vaticà II. El 1971 va ser nome­nat vicari de pas­to­ral i el 2 de setem­bre del 1973 va ser nome­nat bisbe de Girona. Fou con­sa­grat bisbe el 21 d'octu­bre a la cate­dral de Girona, i va subs­ti­tuir el sel­vatà Narcís Jubany, nome­nat arque­bisbe de Bar­ce­lona.

Igual que el seu ante­ces­sor en el càrrec, poste­ri­or­ment car­de­nal, era cone­gut com un savi, un príncep de l'Església. La tasca de Jaume Cam­pro­don a la diòcesi de Girona va ser fecunda i es va gua­nyar a pols el títol de pas­tor per la seva bon­ho­mia i el seu tracte afa­ble. Sense fer gai­res esca­ra­falls, va deci­dir poc després dei­xar de viure al Palau Epis­co­pal i tras­lla­dar-se a un pis del cen­tre de la ciu­tat. En el seu intent de ser fidel al con­cili va deci­dir també dei­xar de sor­tir a la pro­cessó del Diven­dres Sant. En els seus 28 anys al cap­da­vant de la seu de Sant Narcís va ser con­si­de­rat sem­pre un evan­ge­lit­za­dor, a qui no li agra­dava la pompa i que es dedi­cava a les per­so­nes sense renun­ciar mai a les deci­si­ons que li va per­to­car pren­dre en funció de la seva res­pon­sa­bi­li­tat.

Jaume Cam­pro­don va ser un home fidel a la religió, però també fidel a Cata­lu­nya, a la llen­gua, la cul­tura i la història de Cata­lu­nya, però sem­pre es va mos­trar obert a les per­so­nes que van venir-hi a viure des d'altres ter­res, però sem­pre es va mos­trar aco­lli­dor i com­promès a obrir camins que els ofe­ris­sin pos­si­bi­li­tats de tenir una vida digna, tal com va dei­xar escrit mossèn Pere Domènech en el text publi­cat al Full Par­ro­quial amb motiu del 40è ani­ver­sari de la con­sa­gració epis­co­pal del bisbe Cam­pro­don.

Al llarg de la seva tra­jectòria com a bisbe va inau­gu­rar la Casa d'Espi­ri­tu­a­li­tat de Banyo­les, va cons­ti­tuir el pri­mer Con­sell Pas­to­ral Dio­cesà i l'Ins­ti­tut de Teo­lo­gia de Girona i l'Ins­ti­tut Supe­rior de Ciències Reli­gi­o­ses. Va escriure El poble del Pare­nos­tre, un recull de 150 car­tes escri­tes al Full Par­ro­quial.

Jaume Cam­pro­don va ser una peça clau en el Con­cili Pro­vin­cial Tar­ra­co­nense en el qual va par­ti­ci­par acti­va­ment. Va ser també un dels bis­bes del Con­cili Vaticà II i un dels impul­sors del docu­ment dels bis­bes de Cata­lu­nya Arrels cris­ti­a­nes de Cata­lu­nya. També va ser el pri­mer pre­lat d'una diòcesi cata­lana que a l'any 2000 va fer una petició de perdó, pública i solemne per l'acti­tud de la jerar­quia de l'Església durant els períodes d'abans de la Guerra Civil, durant la con­tesa i després, durant la dic­ta­dura fran­quista. Però sobre­tot Jaume Cam­pro­don va ser un home bo, un pas­tor fidel al con­cili i un bisbe sem­pre recor­dat pels seus feli­gre­sos giro­nins.