la crònica

Guanyar o fer justícia

Els texts de dret defi­nei­xen la justícia com a «vir­tut moral per la qual hom té com a guia la veri­tat, hom és incli­nat a donar a cadascú el que li per­tany, a res­pec­tar el dret». L'anàlisi cir­cums­tan­ciat de la defi­nició comença amb un «vir­tut moral» –«dis­po­sició de l'ànima per a les acci­ons con­for­mes a la llei moral»–, que s'endinsa en el món de la inde­fi­nició. No és pas un mana­ment, sinó un sen­ti­ment mora­lista. I con­ti­nua amb «per la qual hom té com a guia la veri­tat». Un creia que la justícia cer­cava la veri­tat i no pas que la tenia en pro­pi­e­tat. Si els filòsofs grecs clàssics no van acon­se­guir asso­lir-la, com volen que un «hom» qual­se­vol la uti­litzi com a guia? Con­ti­nua amb «hom és incli­nat a donar a cadascú el que li per­tany». Sols «incli­nat» a legi­ti­mar la pro­pi­e­tat? O és refe­reix als ete­ris «cul­pa­ble o inno­cent?» És ini­ma­gi­na­ble un jurat popu­lar que digui: «Ens sen­tim ‘incli­nats' a decla­rar cul­pa­ble». Acaba amb «la incli­nació a res­pec­tar el dret.» L'esca­lat judi­cial «s'inclina» per inter­pre­tar-lo. Tot i que les inter­pre­ta­ci­ons tenen poc de l'ori­gi­nal, la «incli­nació» dóna el res­pecte al dret per des­comp­tat. L'última part de la defi­nició és una tran­sició cap el com­plex món del dret.

La justícia, doncs, és tant sols la senyera: el meca­nisme d'acció és el dret. L'actual, amb fona­ment romà (dret de con­questa) i arrel medi­e­val (l'abo­lit dret de cuixa), amb el pas dels segles, s'ha desen­vo­lu­pat i ha incor­po­rat espe­ci­a­li­tats, d'acord amb la soci­e­tat i les for­mes de vida (mer­can­til, penal, civil, etc.) amb cen­te­nars de lleis, algu­nes con­tra­po­sa­des, inne­cessàries o inútils, donant lloc que l'esta­ment judi­cial es perdi en el labe­rint de la inter­pre­tació, que nedi en la riuada de folis d'obso­leta redacció bizan­tina i que menys­tin­gui olímpi­ca­ment temps i calen­dari. La imme­di­a­tesa, el dis­tin­tiu que hau­ria de senya­lar i sege­llar l'admi­nis­tració de la justícia, dis­sor­ta­da­ment no exis­teix ni es veu en l'horitzó.

L'orques­trat des­con­cert dóna lloc al fet que la balança de la justícia cega, sovint, en lloc d'incli­nar-se cap a la banda ide­a­lista, estricta i orto­doxa, s'inclini cap a la mate­ri­a­lista, recer i pla­ta­forma de juris­tes bri­llants, l'únic objec­tiu dels quals es gua­nyar. Les seves actu­a­ci­ons, tot i ajus­ta­des a dret, en el fons poden ser injus­tes. S'entén prou bé que l'exèrcit de famèlics i asse­de­gats ciu­ta­dans que cla­men justícia, exhausts i dece­buts, blasmi i rene­gui de l'arcaic pro­ce­di­ment judi­cial. Pas­sen els anys, les dècades, els segles, els governs...

Un cone­gut jurista ha dit: «Amb una bona defensa, l'afer Millet pot durar 10 anys.» Ha pas­sat el temps i estem al 2024. L'encau­sat, tras­pas­sat fa anys, còmoda­ment ins­tal·lat en el pur­ga­tori, assa­bo­rint càtering d'impor­tació de sobre­taula amb l'encar­re­gat, en oir la sentència «vint anys de presó», s'ha pixat de tant riure. No ha per­dut el temps i ha fet patrons de la nova fun­dació Pur­gar-sí-però-poc l'exèrcit de finan­cers, empre­sa­ris i polítics en pur­gació, amb la garan­tia de benes­tar etern. Els col·legues de l'infern s'han interes­sat per aco­llir-ne una dele­gació. «Qui és aquest?», ha fet algú. «Una torna de la justícia!», han dit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.