“Vam ser molt a prop de certificar l’extinció dels peixos de rius i rieres a les Gavarres”

D’entrada hem pogut executar un alt percentatge del previst. En actuacions concretes, per la seva visibilitat destacaria l’enderroc de restes de l’intent d’urbanització de Puig Cargol, entre Calonge i Palamós. La retirada d’aquests elements obsolets és una línia de treball important per a la restauració paisatgística, i aquesta era una de les intervencions pendents. També hi ha actuacions d’estudi i recuperació del patrimoni cultural així com seguiment d’espècies i hàbitats d’interès. Per exemple, l’any passat, en plena sequera, vam encarregar un seguiment d’amfibis per seguir de prop l’evolució d’aquestes espècies en un moment crític. Això sense perdre de vista l’activitat divulgativa i pedagògica habitual.

Si ho posem en una balança, benvinguda sigui la pluja... De biomassa acumulada, n’hi havia molta igualment, i el més delicat és que molta d’aquesta biomassa tenia una altíssima inflamabilitat. Tenim espècies que han patit molt, com rodals de pinastre que han mort perquè no han superat aquesta sequera, també hem vist mortalitat en suros, i una situació de molt estrès hídric en general. Per tant, aquesta aigua ha sigut com una ampolla d’oxigen per a tota aquesta vegetació, en un moment molt crític.

La biomassa que hi ha ara està més hidratada que fa un any, quan tot estava molt sec, per tant és un combustible menys a disposició d’un hipotètic foc. Encara que hagi crescut, el que es pugui assecar d’aquí a l’estiu no tindrà el nivell de combustibilitat de fa un any. Un gran foc no s’ha d’esperar més que l’any passat, però en el nostre context mai és descartable.

És clar que el suro és el recurs amb més valor afegit dels nostres boscos i això permet una gestió de les finques. D’aquesta manera es facilita que els camins estiguin més mantinguts, que es facin actuacions d’estassada i, per tant, baixi el risc d’incendi. En definitiva, que el bosc estigui gestionat. Per tant, aquesta part és positiva. Però com a espai natural també demanem que es faci més seguiment a posteriori. Hi ha hagut moments puntuals en què s’ha fet la pela del suro en finques que es trobaven en situació de sequera i això afegeix estrès a l’arbre. Hem pogut observar la mortalitat d’alguns d’aquests arbres, sense que necessàriament hi hagi hagut una mala pràctica en els treballs de pela. En resum, segur que hi ha marge per posar més suredes en producció, però cal ser curosos perquè les feines es facin ben fetes i sobretot perquè no es facin si el moment no és l’oportú per al bosc. Al final, de la bona salut dels arbres, en depèn tota la cadena de valor posterior.

A les Gavarres, la major part de suredes són relativament joves, perquè durant la postguerra moltes es van tallar per aprofitar-les per a llenya, i en moltes de les quals no es van fer al seu moment treballs de selecció, i de cada soca rebroten diversos peus. Posar-les en producció molt sovint vol dir això, recuperar o obrir els camins, estassar, deixar un sol peu de cada soca i pelar el suro. Aquest suro pelegrí, el que no s’ha pelat mai, no és apte per fer taps, que és el producte de més valor afegit. Per tant, aquestes primeres actuacions requereixen una despesa més gran i el producte obtingut té un preu menor. Per això es diu que cal invertir per posar-les en producció i hi ha línies d’ajut per cobrir aquests costos. Un altre repte és trobar mà d’obra qualificada per fer les feines, i per això valorem molt positivament el projecte de certificat de pelador de suro, en el qual hem col·laborat.

Amb la baixada de preus de la fusta –i durant uns anys, del suro–, venim d’una època amb una davallada de l’activitat forestal. Des de fa ja uns anys, amb les línies de subvencions regulars del Centre de la Propietat Forestal, l’augment del preu del suro i la consolidació de les associacions de propietaris forestals, podríem dir que la superfície gestionada de manera planificada ha anat creixent. Tanmateix, és cert que queden sectors, amb una propietat forestal fragmentada en parcel·les molt petites, on la dificultat per conèixer fins i tot els límits reals de la finca i els desajustos amb el cadastre fa molt complicada la feina de les associacions i cal dedicar-hi més esforços.

Sí, i ens agrada molt. Nosaltres mateixos fa poc vam posar en marxa la campanya Fet a les Gavarres i la vam presentar en el Fòrum Gastronòmic. Els adherits a la xarxa són petits productors a qui a vegades els costa accedir a determinats espais de promoció i des de l’espai natural volem fer accions de suport i reforç en aquest sentit, per donar-los més visibilitat. Són molt importants per mantenir una activitat que dona vida al territori i sense la qual les Gavarres, que ja són un gran espai forestal amb molta homogeneïtat, perdrien aquests petits espais oberts que aporten biodiversitat i oportunitats en cas d’un gran incendi.

Els Agents Rurals alertaven fa uns dies que és una problemàtica que afecta no només les Gavarres. Ells destacaven tot l’entorn de Girona. Hi ha un alt volum de població i un gran augment de la voluntat de fer esport al medi natural. Per a nosaltres principalment hi ha dos temes. D’una banda, l’augment d’activitats esportives organitzades, que tensiona la convivència amb altres activitats. Des del consorci intentem fer d’aglutinador dels ajuntaments i d’enllaç amb la Generalitat i amb les associacions de propietaris forestals. L’objectiu és que a tothom li arribi la informació de l’activitat que s’hi fa. En alguns casos suggerim modificacions de traçats per temes de manca d’autorització de la propietat o de conservació de l’espai. L’altra qüestió important és l’obertura de traçats nous. Hi ha una gran discussió sobre l’impacte que provoquen. Alguns usuaris argumenten que no és tan rellevant un nou corriol. Per a nosaltres, a banda d’aquest debat –que depèn molt del traçat i que en molts casos podríem estar d’acord que fins i tot poden ser compatibles amb la preservació dels valors de l’espai natural–, cal que entenguin des de quina legitimitat actuen. Un propietari forestal, per obrir un camí o per tallar arbres, necessita una planificació i els permisos corresponents. I si no ho fa adequadament, com que ho està fent a la seva finca, se li poden exigir responsabilitats. Però d’aquests corriols oberts sense demanar permís als propietaris de la finca ni a l’administració, no se’n responsabilitza ningú. A més, en molts casos estan mal dissenyats, buscant el màxim pendent i sense mesures per evitar l’erosió ni ningú que en faci el manteniment. Quan estan massa erosionats per seguir-hi baixant, simplement s’abandonen. Per a nosaltres això és un greu problema de gestió de l’ús social de l’espai natural. Estem parlant amb els clubs ciclistes i amb el territori per intentar trobar-hi solucions pactades més enllà de la feina de vigilància que pot fer el cos d’Agents Rurals. Però és un sector molt nou, amb molt de creixement i molt dispers, i costa trobar interlocutors clars.

La massa forestal ha patit molt estrès. Ara estem en un moment en què pot semblar superat, però la tendència a llarg termini assenyala que s’aniran produint sequeres de manera recurrent. Hem vist una elevada mortalitat en masses de pinastre, que sovint ocupaven zones regenerades després d’incendis antics i que és una espècie no prou adaptada al territori, fet que ha propiciat que en algunes zones col·lapsés massivament. També hem vist mortalitat en suredes, tot i ser un arbre autòcton, provocades per la sequera o per malures afavorides per la debilitat dels arbres.

Les pluges recents han permès recuperar hàbitats vinculats a espais d’aigua temporals o permanents dins l’espai forestal, bàsics per a grups faunístics que són els que ho van passar pitjor. Les basses temporals són molt importants per als amfibis, i els petits gorgs dels cursos fluvials ho són també per als peixos. L’estiu passat vam ser molt a prop de certificar l’extinció dels peixos dels rius i rieres de les Gavarres. Tenim espècies com l’espinós, el barb de muntanya i la bagra que van sobreviure a l’espai natural resistint en algun dels poquíssims gorgs que van conservar aigua. Ara que els cursos han recuperat la connectivitat durant un temps, hem encarregat un mostreig per veure com es recuperen les poblacions després del coll d’ampolla que van passar.

Des del punt de vista de la conservació d’espècies i hàbitats singulars, possiblement són aquestes masses d’aigua de què parlàvem. A més gran escala, preparar les masses forestals per fer-les més resilients davant del nou context climàtic amb episodis de sequera recurrents i menys vulnerables a un gran incendi forestal. I, per descomptat, la gestió de l’ús social. El fet que la població de l’anella de les Gavarres vegi l’espai natural com una font de salut i benestar d’entrada és positiu, però totes aquestes activitats han de ser compatibles amb la preservació dels valors naturals i culturals i conviure amb les altres activitats tradicionals si volem poder-ne seguir gaudint tots.

La sequera n’ha provocat una autoregulació, perquè, com que no hi va haver gaire aliment durant dues tardors, les poblacions s’han reduït. A causa d’això, i evidentment de la cacera, som lluny dels valors del 2022, quan hi va haver la declaració d’emergència cinegètica. Tanmateix, que n’hi hagi menys no vol dir que no puguin provocar danys als conreus. Aquesta manca d’aliment al bosc en determinats moments també comporta que surtin a buscar aliments a les zones agrícoles que toquen amb la massa forestal i fan inviables segons quins cultius en molts camps de l’interior de les Gavarres.

Sí, per exemple, es fa molta feina amb escoles. Aquest any renovem la licitació per fer aquesta tasca, i preveiem un augment del nombre d’activitats, perquè teníem més demanda de la que podíem absorbir i han quedat escoles en llista d’espera. Si comptem la participació, han estat més de 2.000 alumnes en un curs, amb unes 3.000 participacions. Ens sembla important reforçar-ho, perquè és la manera de sensibilitzar sobre el coneixement de l’espai natural i difondre’l. També tenim un programa de divulgació d’activitats familiars de cap de setmana en què, per cada activitat, quedava molta gent en llista d’espera. Aquest any, i gràcies al suport de la Generalitat en aquest àmbit, doblarem l’oferta per intentar donar resposta a tot l’interès que hi ha.

La proposta ve de ja fa uns anys per part dels ajuntaments de Llagostera i Santa Cristina d’Aro, membres del consorci i que també tenen superfície a Cadiretes. Des de la casa, en primer lloc ho valorem com un reconeixement de la feina feta des de la creació del consorci; per tant, és un motiu d’orgull. A partir d’aquí, el primer requisit que vam posar és que la petició fos unànime per part dels set ajuntaments que formen l’espai natural del massís de les Cadiretes, fet que ja s’ha produït. Actualment s’està en converses entre els ajuntaments interessats, la Generalitat –que té la competència de gestió dels espais naturals protegits– i la Diputació de Girona, a la qual està adscrit el consorci des del 2018. Quan, d’aquestes converses, en surti la posició d’aquestes administracions, es portarà la proposta a votació del ple actual del consorci, que és l’ens que haurà de decidir.