Banyar-se al mar al desembre no és normal

Quan parlem de la salut del planeta, hi ha molts paràmetres que han sortit de mare, però els més greus són el canvi climàtic –l’escalfament ja no el pot negar ningú, i està acceleradíssim– i la integritat de la biosfera, amb la pèrdua de biodiversitat i la gran quantitat d’emissions d’entitats no naturals al medi, des de plàstics fins a gasos contaminants, passant per productes radioactius. Ho va explicar dissabte a Girona el físic Antonio Turiel, en rebre el Premi a la Difusió del Decreixement (Memorial Arcadi Oliveras) de mans de la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana Mundial. L’investigador lleonès, que actualment treballa a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC i està establert a l’Empordà, és un exemple que es pot fer activisme des de la ciència.

I és que Turiel s’ha convertit en un gran divulgador del decreixement, el corrent que recorda que els recursos són finits i que els hem de gestionar d’una altra manera. Se l’ha titllat de “catastrofista”, però ja no cal que ens refiem o no de les seves hipòtesis, perquè les evidències del que està passant les tenim al davant.

Tal com recorda, la temperatura mitjana de l’atmosfera ha augmentat en 1,75 graus respecte a l’era preindustrial (en la cimera de París del 2015 es va acordar que no es podien sobrepassar els 1,5 graus). “L’estat dels boscos és molt preocupant, com també l’escalfament dels oceans, tenint en compte que els tres primers metres de la capa d’aigua dels mars i oceans absorbeix tanta energia com tota l’atmosfera terrestre”, assegura. Les conseqüències catastròfiques hi són, ja sigui en forma d’huracans, inundacions inesperades o la tragèdia de la dana valenciana.

“El Mediterrani s’està escalfant molt ràpid. A partir de les boies de l’Estartit, hem vist que al novembre la temperatura de l’aigua era com la dels estius dels anys vuitanta. Si segueix la tendència, d’aquí a uns anys al desembre i al gener serà com la de l’agost o el setembre ara, amb el risc que això suposa per a la vida marina”, insisteix Turiel. Per tant, és evident que cal fer la transició energètica, i, si els arguments ambientals no són suficients, ens hi portarà el fet que els hidrocarburs ja han arribat al seu pic. “Des del 2005 els jaciments importants s’estan exhaurint. Repsol ja no té divisió d’exploració. Però estem consumint set vegades més del que es produeix per aquesta via. Sí que és cert que al carbó encara li queda vida. Malauradament, perquè és dels recursos que produeix més CO2. Per contra, l’urani s’està convertint en una font energètica marginal, si es parla de nuclears és per interessos econòmics. El problema més important és el dièsel, que és la sang del sistema capitalista. En depèn el transport, l’agricultura, la mineria...”, recalca. Això sí, puntualitza que el petroli no s’acabarà d’un dia per altre i que segurament d’aquí a 100 anys se’n continuarà extraient, però serà insuficient.

En qualsevol cas, la necessària transició energètica no serà fàcil, ja que els materials que requereix no són abundants. A més, per fabricar bateries, aerogeneradors i instal·lacions elèctriques, s’estan fent servir igualment hidrocarburs. “Si es fa sense tancar el cicle, aquesta transició no és viable. I estem parlant tota l’estona d’electricitat de les renovables, que en alguns moments té preus zero, cosa que fa enfadar la indústria, que ha optat per una transició de baix cost”, insisteix.

Així, segons l’expert, l’electrificació s’està realitzant sense els sistemes d’estabilització necessaris per poder gestionar els moments en què la producció superi la demanda, i això comporta el risc de fer caure la xarxa. “Des del 2021 s’està parlant de la gran apagada, però no s’està fent res. Les renovables s’estan convertint en una nova bombolla per la cobdícia d’uns pocs. Europa està desorientada”, assegura. Turiel no entén que no hi hagi hagut més reacció ciutadana davant l’anunci de l’augment de despesa militar. “Augmentar el 2% representa que es destinarà a defensa el 8% del pressupost general de l’Estat. Si s’apugés al 5%, ja estaríem parlant del 20% del pressupost, és a dir, un estat que viuria per mantenir el seu exèrcit. I no ens enganyem, no és per protegir-nos de Rússia”, insisteix, plantejant l’opció que Europa en realitat es prepari per envair el nord d’Àfrica i aconseguir recursos que no té.

“El capitalisme és una cultura, i només li podem fer front des del decreixement. L’alternativa ja veiem cap a on ens empeny. El decreixement no és empobriment. Nosaltres no necessitem consumir tant, qui necessita que consumim tant és el capitalisme. Per això el decreixement s’orienta cap a un model on tothom tingui una vida digna”, conclou, tot recordant que hi ha bons sistemes per proveir-se del que cal de manera local.

Un bon exemple és l’associació Eixarcolant, guardonada també amb el Premi a la Difusió del Decreixement, en l’àmbit col·lectiu. Es dedica a recuperar llavors que s’han anat perdent amb la industrialització. Ja tenen un miler d’espècies identificades, amb 250 –entre les quals algunes de blat– que podrien generar diferents productes locals. L’entitat aplega més de 1.500 socis d’arreu dels Països Catalans, agrupats territorialment en nodes. “No hem de comprar enciams embolicats en plàstic si tenim les nostres pròpies herbes comestibles”, va apuntar un dels membres durant l’entrega dels premis. Impulsen diversos projectes gastronòmics i de recerca, i han acollit amb optimisme que la Unió Europea hagi finalment reconegut com a aliments cinc plantes silvestres, arran de les seves reclamacions. Es tracta de la malva major, el cardellet, el colitx, el lletsó i l’ortiga. És un pas molt important per a l’objectiu de replantejar el model de producció i consum actual d’aliments. Altres projectes que s’estan impulsant des d’aquesta entitat són el segell Triplus, una garantia de traçabilitat perquè el consumidor pugui saber d’on ve allò que menja i com s’ha produït; o l’actuació a Bellmunt d’Almenara, a la Noguera, on s’està treballant en conreus de secà perquè no eliminin plantes considerades males herbes, com ara el fonoll, i afavorir així la biodiversitat. Finalment, una altra de les iniciatives que Eixarcolant va destacar en recollir el premi consisteix a donar suport als petits productors perquè no es vegin perjudicats per les estratègies dels grans productors industrialitzats. En definitiva, impulsar una economia social que trenqui amb la lògica capitalista, que indiscutiblement ens porta pel pedregar.