Sort que era una festa

La sobri­e­tat impe­rant ahir a la Casa Llotja de Mar no sols la tras­pu­a­ven l'estesa de ves­tits i cor­ba­tes de la mul­ti­tud d'empre­sa­ris que van assis­tir a la supo­sada cele­bració del cor­re­dor medi­ter­rani. Hi havia la plana major de l'empre­sa­riat català: grans cons­truc­tors, cam­bres d'aquí i de fora, i a pri­mera fila, Sixte Cam­bra (pre­si­dent del Port de Bar­ce­lona), Sal­va­dor Ale­many (pre­si­dent d'Aber­tis i del Cer­cle d'Eco­no­mia), Joan Gas­part (pre­si­dent de Turisme de Bar­ce­lona) i Manuel Royes (pre­si­dent del Con­sorci de la Zona Franca), per dir-ne alguns. La pri­mera fila la copa­ven repre­sen­tants polítics (els con­se­llers Reco­der i Mena, l'alcalde de Bar­ce­lona Trias, la popu­lar Sánchez Camacho, el soci­a­lista Nadal, l'expre­si­dent Mon­ti­lla...) i un deix pre­e­lec­to­ral, amb Duran i Lleida (CiU) –molt par­la­dor amb Camacho, al seu cos­tat– i Chacón (PSC).

En l'atmos­fera es notava una punta d'escep­ti­cisme, de con­tenció, que les parau­les del pre­si­dent Mas i uns aplau­di­ments estal­vi­a­dors sem­bla­rien rati­fi­car. El minis­tre de Foment, José Blanco, amb una cor­bata vin­tage, va des­gra­nar un dis­curs espès, bellu­gant, amb els ditets pun­xe­guts (com la seva mirada), la pan­ta­lla de la tau­leta electrònica on el duia. Blanco va repe­tir con­cep­tes com “xarxa mallada”, “mapa de xar­xes transeu­ro­pees”, “cor­re­dors mul­ti­mo­dals”, per venir a rei­te­rar que sem­pre havia somiat amb el cor­re­dor medi­ter­rani. La màxima reacció que es va pro­duir en el públic va ser quan un micròfon, acci­den­tal­ment, va pro­fe­rir un espe­tec. Amb gràfics car­re­gats de rat­lles que eren xar­xes fer­roviàries per­tot, Blanco sem­blava un mag tra­ient coni­llets –o línies de tren– del bar­ret, al gust de cadascú.

Mas l'escol­tava taci­turn, pre­nent notes pri­mer, després mirant fixa­ment el públic i en aca­bat, donant copets amb el bolígraf a la taula. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, amb un petit paper amb notes, va començar el dis­curs amb una broma entre la fumata blanca del cor­re­dor fer­ro­vi­ari i el cognom del minis­tre. Blanco l'escol­tava pri­mer amb atenció evi­dent i un som­riure dibui­xat, per tor­nar, al cap d'una estona, al seu sem­blant de mirada afu­ada. Quan va voler que Blanco l'entengués més, Mas va can­viar al cas­tellà per “agrair-li” que “no sem­pre, però sí en aquests moments” hagués vist aquest cor­re­dor com una “pri­o­ri­tat”.

Els ges­tos entre Blanco i Mas en asseure's i com­par­tint taula havien estat d'una certa fre­dor. Som­riu­res, els jus­tos, i cor­di­a­li­tat, la necessària. En aca­bar els res­pec­tius dis­cur­sos, algun breu inter­canvi de parau­les i assen­ti­ment pel que havíem que­dat que era una bona notícia. I fins i tot una festa. Un cop es van alçar, el pre­si­dent de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona, Miquel Valls, va sem­blar ama­gar l'intent de pro­pi­ciar una encai­xada entre els dos, que no es va arri­bar a pro­duir.

Mas va acom­pa­nyar a la sor­tida Blanco, que havia anun­ciat que se n'havia d'anar cap a Sevi­lla, pro­ba­ble­ment per por­tar-hi també la bona nova de l'eix medi­ter­rani. Un cop aco­mi­a­dat el minis­tre soci­a­lista, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat es va que­dar par­lant dis­te­sa­ment amb un cer­cle del PP (Sánchez–Camacho, Jordi Cor­net, Jorge Fernández Díaz i Enric Millo). De broma en broma, qui sap si par­la­ven de com l'hau­rien d'esten­dre aquest eix fer­ro­vi­ari.