S’expliquen bé

El Punt Avui

Dues set­ma­nes després dels atemp­tats a Bar­ce­lona i a Cam­brils, als quals la ciu­ta­da­nia va res­pon­dre sor­tint al car­rer de manera pacífica amb el lema “No tenim por”, quina és la vos­tra reflexió sobre els fets i les seves con­seqüències?

Moha­med El Amrani

Estem superant el cop traumàtic, des­per­tant de la com­moció. Ens tro­bem en un moment clau per man­te­nir la unió i la madu­resa amb què vam reac­ci­o­nar en un prin­cipi i bar­rar el pas a la deriva de con­fron­tació que es detecta al car­rer i a les xar­xes amb comen­ta­ris con­tra­ris a la con­vivència que sem­bren des­con­fiança envers els imams de Cata­lu­nya.

Aya Sima

La reacció imme­di­ata de la gent invo­cant la pau i la con­vivència és de per si un mis­satge potent per a nosal­tres, per a la resta del món i per als ter­ro­ris­tes, que pre­ci­sa­ment ens vol­drien enfron­tats. Però això no s’acon­se­gueix amb una sola mani­fes­tació, s’ha de tre­ba­llar el dia a dia amb els veïns, els amics, a casa, amb el que es diu als fills, amb el que es parla en família. És impor­tant no caure en la trampa de l’odi, que és el que més mal ens faria com a per­so­nes i com a soci­e­tat, hem de fer una feina de pre­venció perquè altres joves no aca­bin de la mateixa manera i evi­tar estig­ma­tit­zar col·lec­tius i fer-los sen­tir exclo­sos. Hem de comp­tar sobre­tot amb l’edu­cació.

Moha­med El Bar­rad

El lema “No tinc por” en rea­li­tat és “No tinc por, però...”. Ha pas­sat una cosa molt greu i s’ha d’abor­dar amb valen­tia. No obli­dem que hi ha hagut violència, que mol­tes per­so­nes musul­ma­nes l’han patit i la patei­xen per part de for­ma­ci­ons d’extrema dreta, que hi ha atacs islamòfobs, que a Cata­lu­nya es regis­tren delic­tes d’odi con­tra diver­ses mino­ries, que després dels atemp­tats s’han produït agres­si­ons a per­so­nes, insults, pin­ta­des a les mes­qui­tes. Jo soc català i de vega­des no m’ho dei­xen ser. Tenia 2 anys quan vaig arri­bar de Nador i encara em pre­gun­ten d’on soc o em recor­den d’on vinc, com si no pogués ser un català nas­cut al Mar­roc. I m’inqui­eta que alguns mit­jans bus­quin cul­pa­bles entre tots els musul­mans donant la impressió que els joves que van a les mes­qui­tes són poten­ci­al­ment ter­ro­ris­tes.

Moha­med El Amrani

Entre els mit­jans de comu­ni­cació hi ha hagut de tot. N’hi ha que han estat sen­si­bles, que han bus­cat asses­so­ra­ment i han uti­lit­zat un llen­guatge ade­quat per apro­xi­mar-se a la rea­li­tat, i d’altres que han prac­ti­cat un sen­sa­ci­o­na­lisme real­ment teme­rari. La crítica que els faig és que gene­ral­ment només acu­dei­xen a nosal­tres quan es pro­du­ei­xen males notícies. Per què no ens con­sul­ten sobre altres qüesti­ons i es nor­ma­litza la nos­tra presència als mit­jans? Som estu­di­ants, refe­rents, pro­fes­si­o­nals experts, mili­tants, però això sem­bla que interessa poc. En la pre­sen­tació de les dues dones que dis­sabte [26 d’agost] van lle­gir el mani­fest a Bar­ce­lona, una cadena tele­vi­siva va reto­lar: “Rosa Maria Sardà, actriu; Miriam Hatibi, musul­mana.” Lamen­ta­ble. Hatibi no tre­ba­lla de musul­mana, sinó que és ana­lista de dades i por­ta­veu de la fun­dació Ibn Bat­tuta.

El Punt Avui

Musul­mans d’arreu del país han con­vo­cat con­cen­tra­ci­ons de con­demna als atemp­tats amb car­tells com ara “No són musul­mans, són assas­sins” “No en el nos­tre nom”, “Soc musulmà, no ter­ro­rista”. Algú ha fet notar que no hi ha mani­fes­ta­ci­ons d’homes cada vegada que una dona perd la vida a mans de la pare­lla pro­cla­mant “Som homes, no agres­sors”. Sem­bla­ria que els assas­si­nats mas­clis­tes es con­tem­plen com a casos aïllats i el ter­ro­risme de Daesh posa sota sos­pita tot un col·lec­tiu.

Moha­med El Bar­rad

És que no hem de sor­tir al car­rer a mani­fes­tar-nos com a musul­mans, sinó com a ciu­ta­dans, almenys jo ho vaig ben acla­rir a qui m’ho pre­gun­tava. A la Uni­tat con­tra el Fei­xisme i el Racisme fem un tre­ball social amb tot­hom, sigui o no musulmà, i que et vagin pre­gun­tant cada dia si con­dem­nes els atacs, fran­ca­ment, al final et car­rega.

Nora Fon­seca

Hi estic d’acord, si et mani­fes­tes no ho fas com a musulmà o musul­mana sinó com a per­sona perquè s’han produït uns atacs que van con­tra la huma­ni­tat. No hem d’eti­que­tar, clas­si­fi­car, mar­gi­nar i bus­car cul­pa­bles en un grup humà, no és just. I encara menys posar-lo en el punt de mira, que és el que es fa amb els musul­mans si contínua­ment se’ls està dema­nant expli­ca­ci­ons.

Kho­loud Hai­dour

Sem­pre que es pro­du­eix un atac a qual­se­vol ciu­tat euro­pea sur­ten veus que diuen: “I els musul­mans, per què no es mani­fes­ten? Si no ho fan és perquè hi estan d’acord!” És absurd. Aquests atemp­tats pas­sen al car­rer i, al car­rer, hi som tots, jo podria haver estat pas­se­jant per la Ram­bla aquell dia, igual que qual­se­vol de vosal­tres. El ter­ro­risme no dis­tin­geix; no li fem el joc, no ens mirem amb recel, això és el que bus­quen els vio­lents. Aques­tes matan­ces també pas­sen en països musul­mans, de fet els musul­mans són les prin­ci­pals vícti­mes del ter­ro­risme, però sem­pre ens hem d’estar jus­ti­fi­cant.

Aya Sima

És que això no va de reli­gi­ons, sinó de per­so­nes amb ide­o­lo­gies radi­cals i des­truc­ti­ves que van en con­tra de la pau i la con­vivència de totes les per­so­nes inde­pen­dent­ment de les seves cre­en­ces. Els grups ter­ro­ris­tes reclu­ten amb l’eficàcia d’una secta joves en una etapa crítica i de gran vul­ne­ra­bi­li­tat com és l’ado­lescència, mani­pu­lant-los i enve­ri­nant les seves ments per fer-los ser­vir com a carn de canó.

Moha­med El Bar­rad

Es fixen en joves que pot­ser no tenen molta relació amb la nos­tra soci­e­tat, tan­cats en el seu grup, i els diuen que aquí són rebut­jats, que no els trac­ten bé, que ells són millors, i els pre­pa­ren per a una acció heroica con­tra l’ene­mic. Cal con­tra­res­tar aquests mis­sat­ges amb més edu­cació i inclusió.

Edu­ard Comas

En el nos­tre món glo­ba­lit­zat la infor­mació cir­cula d’un punt a l’altre i conei­xem per­fec­ta­ment tots els atemp­tats en el moment que pas­sen, però men­tre ens cai­guin lluny no ens pre­o­cupa; estem cada vegada més con­nec­tats al plasma i més des­con­nec­tats de la huma­ni­tat. Que alguns de vosal­tres us hàgiu de sen­tir incòmodes per aquest per­sis­tent reclam de jus­ti­fi­cació com a musul­mans posa en evidència que vivim en una soci­e­tat racista, o almenys amb tics racis­tes. Estic d’acord que hi ha una feina a fer en el dia a dia, que l’edu­cació hi té un paper impor­tant i que és moment d’apel·lar més al que ens uneix que no al que ens separa, però també coin­ci­deixo amb el que deia aquesta dona de Ripoll [Hafida Ouka­bir, ger­mana de dos ter­ro­ris­tes] sobre el fet que tenim un repte a davant perquè les coses es podrien fer molt millor i que hi ha tota una sèrie de debats que no s’abor­den com cal­dria. Recor­dem que Rajoy era el vice­pre­si­dent de l’Aznar de la invasió de l’Iraq, hi ha molts interes­sos al dar­rere...

Moha­med El Amrani

És neces­sari que els que estem en el món social i detec­tem una inqui­e­tud o un pre­ju­dici deri­vat de la ignorància hi donem res­posta. No es tracta d’una jus­ti­fi­cació sinó d’una opor­tu­ni­tat per edu­car la soci­e­tat. Ens hem d’expli­car tan­tes vega­des com faci falta per no dei­xar cap buit que ocupi el dis­curs de l’odi i de la xenofòbia. Ho visc com un acte de res­pon­sa­bi­li­tat, com un com­promís que tenim com a ciu­ta­dans. Més enda­vant la soci­e­tat ja madu­rarà.

Moha­med El Bar­rad

Madu­rarà si can­via l’edu­cació i no s’asso­cia els musul­mans només amb la guerra santa.

Moha­med El Amrani

La farem madu­rar nosal­tres amb les nos­tres acci­ons.

Moha­med El Bar­rad

Com­par­teixo el que dius però, sobre aquest tema de si els musul­mans som o no vio­lents, estic una mica can­sat d’haver d’expli­car sem­pre el mateix.

Moha­med El Amrani

No et can­sis d’expli­car-ho sem­pre que cal­gui.

Aya Sima

L’edu­cació és impor­tant i encara ara la que s’impar­teix està molt occi­den­ta­lit­zada, com si la civi­lit­zació fos patri­moni dels blancs, quan totes les cul­tu­res han fet apor­ta­ci­ons al progrés de la huma­ni­tat. Hi ha una cosa que se’n diu el currículum ocult, que són mis­sat­ges que es trans­me­ten de manera sub­til i que creen per­cep­ci­ons i imat­ges que afec­ten el desen­vo­lu­pa­ment de l’alumne i la valo­ració que va adqui­rint d’ell mateix. Una escola inclu­siva ha de donar una visió àmplia de les cul­tu­res del món i així ningú se sen­tirà supe­rior o infe­rior als altres. Tre­ba­llar aquest aspecte és bàsic per a una bona con­vivència a l’escola i a la soci­e­tat.

Edu­ard Comas

Res­pecte a aquest tema opino que retro­ce­dim. Fa 10 anys que vaig entrar de mes­tre a l’escola pública i hi havia molts més recur­sos per aten­dre les diver­si­tats exis­tents en un cen­tre edu­ca­tiu. No hi ha prou volun­tat política per apos­tar per l’edu­cació com a fac­tor de canvi. No estem en con­di­ci­ons de des­a­pro­fi­tar cap trin­xera des d’on fer peda­go­gia ni espe­rar que els polítics solu­ci­o­nin els pro­ble­mes. Som nosal­tres els que hem de pres­si­o­nar i com­pro­me­tre’ns en aque­lles acci­ons que facin evo­lu­ci­o­nar la soci­e­tat.

Moha­med El Bar­rad

Estic d’acord a fer peda­go­gia, asseure’m a deba­tre sobre religió, con­vivència, drets, edu­cació... El que demano és que em vin­guin a bus­car també quan no ha pas­sat un fet ter­ri­ble que ens té ben angoi­xats. Estic dis­po­ni­ble per tre­ba­llar junts per una soci­e­tat més justa en què tots ens sen­tim accep­tats i inclo­sos.

Nora Fon­seca

T’entenc perquè és veri­tat que, si només se t’acos­ten quan hi ha hagut un atemp­tat, ja ho fan amb una con­no­tació nega­tiva i per tant hem de pro­pi­ciar una ober­tura de ments. Tenim una gran opor­tu­ni­tat en la con­fi­gu­ració de les soci­e­tats inter­cul­tu­rals apro­fi­tant la diver­si­tat exis­tent. És una gran riquesa que ens aporta nous conei­xe­ments, experiències i visi­ons i ens vacuna de la temp­tació de pen­sar que som el cen­tre de l’uni­vers, que la nos­tra manera de veure les coses és la millor. La con­vivència implica aga­far pers­pec­tiva i valo­rar el que hi ha de bo en mol­tes cul­tu­res.

Kho­loud Hai­dour

A més de donar mis­sat­ges posi­tius sobre la inter­cul­tu­ra­li­tat, hem d’apren­dre a ges­ti­o­nar-la. A Salt hi ha esco­les on pràcti­ca­ment només hi van els fills dels immi­grants. Quina edu­cació és aquesta? A aquests nens els situen a part i quan crei­xin així ho per­ce­bran. No juga­ran ni faran deu­res, ni apren­dran a rela­ci­o­nar-se amb altres nens. Si de petits se’ls segrega, de grans se sen­ti­ran exclo­sos i això és una font de con­flic­tes.

El Punt Avui

Abans us referíeu a Hafida Ouka­bir. Això és el que va dir a la plaça del Mones­tir de Ripoll el dis­sabte 26 d’agost: “Que un jove que ha nas­cut a Cata­lu­nya o hi ha arri­bat de petit es rebel·li con­tra el país o el més pre­uat que té, que és la seva ciu­tat, vol dir que tenim un veri­ta­ble pro­blema que no hem d’ama­gar.” I va recla­mar a les admi­nis­tra­ci­ons i a les enti­tats un exer­cici d’autocrítica per evi­tar que els joves cata­lans musul­mans abra­cin ban­de­res per­ver­ses.

Aya Sima

És cert que hi ha polítiques millo­ra­bles i per­so­nes que en rebut­gen d’altres pel seu ori­gen. Però també és impor­tant que els musul­mans edu­quin els fills amb una men­ta­li­tat més oberta i que no es cre­guin totes les inter­pre­ta­ci­ons que alguns imams fan de l’Alcorà, sinó que el lle­gei­xin ells matei­xos i cone­guin de pri­mera mà el que s’hi diu . Quan era ado­les­cent ens volien pro­hi­bir un munt de coses, deien que així ho deia la religió però sem­pre hi havia dis­cur­sos con­tra­dic­to­ris, sem­pre des de la inter­pre­tació dels homes. És vital que tots els musul­mans cone­guin bé la religió, com també l’apo­de­ra­ment de les dones, per evi­tar la mani­pu­lació de per­so­nes amb una visió radi­ca­lit­zada de l’islam.

Kho­loud Hai­dour

Els musul­mans hau­rien de fer un esforç per obrir-se més. Hi ha gent que fa molts anys que viu aquí i no parla ni el català ni el cas­tellà, que es mou en un cer­cle on tot­hom pensa igual i segueix les matei­xes tra­di­ci­ons. No poden pre­ten­dre fer la mateixa vida que al Mar­roc perquè, encara que pot­ser ells un dia hi tor­na­ran, els seus fills i filles, no. Nosal­tres volem estu­diar, tre­ba­llar i que­dar-nos a Cata­lu­nya. Valo­rem i res­pec­tem la cul­tura dels pares a la vegada que con­si­de­rem, almenys jo, que ens hem de rela­ci­o­nar amb tot­hom.

Nora Fon­seca

Cal tro­bar un equi­li­bri entre l’adap­tació a l’entorn i el man­te­ni­ment de la pròpia iden­ti­tat perquè les per­so­nes ens defi­nim pels nos­tres orígens, vivències, apre­nen­tat­ges i rela­ci­ons. S’hau­ria de fer un pla de con­vivència i d’inserció social que fos valent i eficaç, perquè si no cui­dem les peti­tes acci­ons del dia a dia podem aca­bar tenint pro­ble­mes greus.

Moha­med El Amrani

Com a joves ens hem de convèncer que tenim la capa­ci­tat de pas­sar a l’acció i fer can­vis pas a pas, en la política, en el sis­tema edu­ca­tiu, en qual­se­vol entorn. Jo em moc perquè els mit­jans de comu­ni­cació ofe­rei­xin més espai a la diver­si­tat, perquè es reco­ne­gui la dona com a ele­ment de trans­for­mació social, perquè els musul­mans cata­lans que vul­guin entrar en una mes­quita se la sen­tin seva i per apo­de­rar altres joves com a refe­rents en el com­promís i l’acció.

El Punt Avui

Hi ha una foto que s’ha con­ver­tit en icona i és la de l’abraçada entre Javier Martínez, pare d’un nen mort a la Ram­bla, i Driss Sally, imam de Rubí. Què sim­bo­litza per a vosal­tres?

Moha­med El Bar­rad

Que encara que les soci­e­tats es donin l’esquena les per­so­nes som capa­ces de tras­pas­sar murs. Que estem per damunt la violència que ens pretén des­hu­ma­nit­zar. Aquesta imatge ens con­vida a rela­ci­o­nar-nos sense pre­ju­di­cis.

Kho­loud Hai­dour

La foto ens diu que en els moments bons i en els dolents hem d’estar junts. Ja ens han fet mal, no ens en fem més, com­par­tim el dolor i la soli­da­ri­tat.

Moha­med El Amrani

És un gest a la vegada emo­tiu, lúcid i ins­pi­ra­dor, però no és casual. Demos­tra que aquest pare raona, l’acció de la seva abraçada és fruit del seu pen­sa­ment, ges­tos com aquests són massa escas­sos.

Aya Sima

Trans­met amor, ten­dresa en el dolor, inva­lida l’odi com a res­posta a qual­se­vol situ­ació per més dura que sigui, perquè l’odi sem­pre genera més odi. Per damunt d’una emoció tan intensa, de la impotència i la frus­tració que segur que aquests dos homes sen­ten, en la seva abraçada hi veig un com­promís molt fort per la pau i la con­vivència. Penso que n’hauríem de pren­dre nota.

Edu­ard Comas

Ens recorda que el dolor és polièdric. En aquest cas el dolor d’un pare que ha per­dut el seu fill de 3 anys i el dolor d’un imam que repre­senta tots els musul­mans que s’hi soli­da­rit­zen perquè ells també patei­xen aquesta violència. Ens demana que ens cons­ci­en­ciem i denun­ciem els interes­sos que hi ha dar­rere Daesh per deter­mi­nar les res­pon­sa­bi­li­tats de les potències mun­di­als i les com­pa­nyies d’armes.

Nora Fon­seca

Hem d’arri­bar a l’ori­gen del pro­blema si volem que no pas­sin més atemp­tats. La foto ens diu que no ens hem de dei­xar atra­par per la ràbia i l’odi perquè lla­vors serem fàcil­ment mani­pu­la­bles i dona­rem la culpa a qui no la té.