Començar de zero buscant refugi

És mare de tres nenes. Tenen 13, 11 i 10 anys. Van a una escola a Bar­ce­lona i a l’estiu van anar per pri­mer cop a un casal. Les tres nenes és un dels motius que van fer que l’Ale­jan­dra acabés vivint a la capi­tal cata­lana fugint per motius polítics de Veneçuela. Ale­jan­dra és un nom fals per pro­te­gir la iden­ti­tat d’ella, de les nenes, del pare i també, diu, de la seva família a Veneçuela. Se li il·lumina la cara i se li ente­len els ulls quan parla de les cri­a­tu­res. Elles no en saben res del perquè van mar­xar i l’Ale­jan­dra sos­pita que, de fet, es tro­ben tan bé a Bar­ce­lona que no els serà cap pro­blema que­dar-s’hi per sem­pre. Mal­grat que enyo­rin els avis, amb els quals par­len per What­sApp.

Els veneçolans són el pri­mer col·lec­tiu en demanda d’asil a l’Estat. Mol­tes de les per­so­nes sol·lici­tants de refugi que acom­pa­nya la Fun­dació Bayt Al-Thaqafa són d’aquest ori­gen. La fun­dació forma part de la xarxa Acoge i un dels seus eixos de tre­ball és “aco­llir per­so­nes d’orígens i cul­tu­res diver­ses per acon­se­guir que tots i totes tin­guin les matei­xes opor­tu­ni­tats”. En el cas de la família de l’Ale­jan­dra, els han ofert allot­ja­ment, acom­pa­nya­ment per situar-se a Bar­ce­lona i també for­mació, que els ha aju­dat a tro­bar una feina. “Si emi­gres tries un país i fas un pla de vida, però si fuges et que­des a la deriva –explica l’Ale­jan­dra–. És com un huracà que et deixa tirada i Bayt Al-Thaqafa és la taula de sal­vació amb una brúixola que ens ajuda.”

Van mar­xar del seu país el maig del 2016 per les ame­na­ces que rebien perquè el seu marit, que és advo­cat, defen­sava els interes­sos del pro­pi­e­tari d’uns ter­renys. Ame­na­ces diver­ses, relata Ale­jan­dra, i un segrest exprés van fer que deci­dis­sin posar l’oceà pel mig durant un cert temps. La pre­visió era que­dar-se a l’Estat un parell de mesos. Unes vacan­ces una mica llar­gues. Ara diu que tenen clar que no podran tor­nar mai. “Hem tor­nat a començar de zero amb dues male­tes i tres nenes”, resu­meix. Van estar un temps a la Coru­nya i pel pro­grama esta­tal d’aco­llida van tras­lla­dar-se a Bar­ce­lona fa una mica més d’un any. “La vida es tras­toca. Era això o la segu­re­tat de les nenes”, repe­teix. Aquest començar de zero, que també rei­tera sovint al llarg de la con­versa, té con­seqüències quo­ti­di­a­nes: per a un tre­ball de l’escola una de les nenes neces­si­tava una foto de quan era més petita, i va haver de fer un dibuix, perquè no en tenen, de fotos d’anys enrere. Tam­poc tenen cap dels pelui­xos de la seva infància.

Elo­gia el nivell edu­ca­tiu de Cata­lu­nya, tant l’escola com les acti­vi­tats d’edu­cació en el lleure. “Bar­ce­lona –diu– és molt aco­lli­dora. Es par­len totes les llengües. Si no ho entens et con­tes­ten en cas­tellà, però no costa tant i crec que ho he de fer: estic apre­nent a par­lar català.”

És evi­dent que la incer­tesa de tenir la situ­ació regu­la­rit­zada és un tema que no es treu del cap. Sap que l’Estat espa­nyol denega mol­tes sol·lici­tuds de pro­tecció pro­vi­nents de Veneçuela i es pre­pa­ren per si passa. El pla B serà acon­se­guir els papers per a l’arre­la­ment. “Com volen que jus­ti­fi­qui l’arre­la­ment si ja soc a casa?”, refle­xi­ona en veu alta. La relació amb la frui­tera, amb la mes­tra o amb una veïna ori­ginària de l’Aldea, són per a ella prou jus­ti­fi­ca­ci­ons d’arre­la­ment. Tot i que la burocràcia –i ho sap– serà més com­pli­cada que això.