El congost més estret

A mig camí d’un dels con­gosts més estrets del món, es pot lle­gir: “Davant de vostè, a la dreta, El Roc del Sol­dat. Fa més de cin­quanta anys, en aquest indret una ove­lla va caure de dalt del pre­ci­pici, i en ser recu­pe­rada viva pel seu pas­tor la va tro­bar amb la llana de color blanc... un ver­ta­der mira­cle.” Poques parau­les per des­criure un dels mis­te­ris que guar­den les gor­ges de la Fou, un dels canyons més mis­te­ri­o­sos del món, que a Arles de Tec, en ple Valles­pir, a l’ombra del Canigó, ens ofe­reix una pro­posta sin­gu­lar, que és arri­bar a un poble que guarda la Tomba de Rotllà, un dol­men situat a mig camí de Mont­boló. Les gor­ges són un caprici geològic que podem tro­bar a tres quilòmetres del cen­tre en direcció a Prats de Molló, un pai­satge com­pli­cat resul­tat de la feina feta per un tor­rent petit, sense quasi esma, que ha tallat un con­gost impos­si­ble, un espai far­cit de lle­gen­des i ron­da­lles que ha superat les pors i male­dic­ci­ons ances­trals –fins al 1928, un grup d’Arles de Tec i dels Banys i Palaldà no va empren­dre per pri­mera vegada la tra­ves­sada com­pleta dels canyons– per esde­ve­nir una atracció de pri­mer ordre. Que­den enrere els dies que es deia que entre les altes parets les brui­xes hi feien encan­te­ris o la història dels tra­bu­cai­res que allà hi van tro­bar refugi. Avui, les gor­ges de la Fou es poden visi­tar. Quan hi fem les pri­me­res pas­ses ens endin­sa­rem en un món ama­gat, un con­gost de 1.739 metres de llar­gada que només es pot tra­ves­sar per damunt de pas­sa­rel·les metàl·liques ins­tal·lades a mig aire d’una esquerda de més de 200 metres de fondària que no és, si no, el resul­tat de la victòria de l’aigua sobre la pedra, un petit labe­rint de gale­ries i gru­tes pro­te­git per grans xar­xes metàl·liques que per­me­ten a tot­hom, adults i nens, fer el recor­re­gut en dues hores i amb total segu­re­tat. Les per­so­nes que s’hi endin­sin hi poden tro­bar curi­o­si­tats natu­rals, com ara les con­cre­ci­ons calcàries de la gruta dels Tra­bu­cai­res o el penyal de l’Àguila. La des­co­berta alterna sec­tors on ron­quen impres­si­o­nants cas­ca­des i on els gri­sos i blaus metal·lit­zats de les roques riva­lit­zen amb els verds i mar­rons de les mol­ses i fal­gue­res engan­xa­des al ves­sant de la mun­ta­nya.