Quan tots anem a l’una

Ja feia unes setmanes que vèiem venir el llop. Havíem estat seguint les dades que arribaven de la Xina, i semblava qüestió de temps que el nou virus comencés a fer estralls a casa nostra. Malgrat conèixer i entendre les dades i veure el que deien els models, les imatges que ens arribaven d’aquell país ens resultaven irreals, com si, en lloc d’estar veient el que estava passant al continent veí, estiguéssim veient l’enèsima pel·lícula sobre un virus que posava en risc la humanitat. La realitat es va anar imposant de pressa: els primers casos a l’Estat, el tancament de la Llombardia i la suspensió de les classes a les escoles i universitats catalanes van precedir la declaració de l’estat d’alarma, el 14 de març del 2020, i les primeres mesures de confinament generalitzat. Als mitjans de comunicació es començava a parlar de conceptes que, fins aleshores, només havíem utilitzat en l’entorn acadèmic: creixement exponencial, nombre reproductiu (la R!), incidència, models predictius...

Venien uns mesos molt foscos, de moltes pors i patiment, que cinc anys més tard retornen en forma de boira espessa. Però també venien uns mesos en què, per primer cop, hi havia una sensació de col·lectivitat que jo no havia sentit mai, d’objectiu comú, de lluita conjunta. Encara avui, quan miro enrere, m’emociona pensar en els milers i milers de petites accions que van sorgir del no-res i des de tot arreu, de grans de sorra que van sumar, des de les xarxes veïnals de suport mutu fins a les xarxes de col·laboració científica, assistencial i tecnològica. Que faltaven respiradors i aparells per fer PCR? Empreses, universitats, centres de recerca i col·legis professionals posaven a disposició els seus recursos i coneixement. Que calien mascaretes i equips de protecció individual? Doncs fil a l’agulla, i a intentar reconvertir el material que es tenia a mà per fer-lo arribar allà on fes falta. Que les hores es feien llargues i el confinament costava de portar? Proliferaven les actuacions espontànies a les terrasses i balcons, o els vídeos amb música feta des dels menjadors de les cases. I els recursos bàsics per a la gent vulnerable que no podia sortir a comprar? Allà hi havia un veí o veïna disposada a donar un cop de mà. Totes aquestes petites grans accions van mostrar que, quan volem, som capaços de deixar de costat les diferències i treballar conjuntament per un bé comú.

Aquell març del 2020 la realitat va demostrar que no estàvem preparats per al que ens havia vingut, però que com a societat sí que estàvem preparats per respondre-hi. Els centres sanitaris i les residències se’n van endur la pitjor part, però els que teníem la sort de no estar presents en aquell dia a dia teníem l’obligació –o el deure ètic– de fer el que estigués a les nostres mans per no empitjorar-ho. I sota el meu punt de vista, i sempre atenent al comportament majoritari i no a les ombres inevitables, és el que vam fer. O el que vam intentar fer.

D’aquell primer any i mig de pandèmia, sempre m’agrada destacar dos moments que, per a mi, van ser punts d’inflexió. El primer, el repte de la reobertura de les escoles, amb tots els protocols necessaris –i alguns d’innecessaris–, imprescindibles perquè aquella reobertura fos una realitat i es pogués mantenir. Un cop demostrat que els infants no eren el col·lectiu més transmissor ni el més vulnerable davant la malaltia greu, calia retornar-los alguns dels seus drets més fonamentals: l’educació, una alimentació adequada, divertir-se i jugar, una protecció que els assegurés un creixement mental i social sa i lliure... Aquests són termes recollits a la Declaració dels Drets dels Infants, que van quedar molt compromesos amb un confinament que, en el seu cas, es va allargar més que el dels adults. L’esforç conjunt de mestres, infants i famílies va permetre que aquesta reobertura fos una realitat, i que el seu impacte sobre la dinàmica de la pandèmia fos residual.

El segon moment, la campanya de vacunació massiva, “el principi de la fi”. Milers de professionals involucrats en l’organització i l’execució de la campanya, i milions de ciutadans que hi van acudir de forma exemplar, pensant en la protecció de la pròpia salut però també per protegir els que els envoltaven. I aquelles corbes d’ingressos i defuncions que, quan s’obria la vacunació d’una franja d’edat, canviaven totalment de dinàmica i demostraven que sí, que la vacuna funcionava, i que era la clau que necessitàvem per poder retornar a una vida normal.

En aquests cinc anys ha passat tot i res. Sembla que faci una eternitat, però alhora sembla que fos ahir. De tot plegat, em quedo amb la demostració que els objectius compartits poden fer miracles. I si aquest objectiu fos, ara, la salut global del planeta?