Urgència de recursos

Tots els consellers van coincidir a defensar el model universal de salut, tot i que la sostenibilitat “dependrà dels diners que hi vulguem o hi puguem posar”, va afirmar Marina Geli. Un altre punt de coincidència: el sistema sanitari català, tot i estar infrafinançat, és altament eficient, tenint en compte el que costa (uns 1.300 euros per habitant i any) i els resultats que ofereix. Geli va reivindicar la necessitat d'un pacte polític per decidir d'on han de sortir els diners per mantenir el sistema i per definir les prestacions que es financen. En aquest sentit, va apuntar la fiscalitat, via impostos finalistes, mentre que Ramon Espasa va ser taxatiu: “el primer que s'ha de posar sobre la taula és el dèficit fiscal de Catalunya i un exemple de nacionalisme concret hauria estat negar-se a aplicar les retallades sense abordar abans el dèficit fiscal”. Per la seva banda, Xavier Pomés es va mostrar partidari de transmetre a la ciutadania un missatge clar: “Al marge de la crisi i que calen més diners, també cal revisar les prestacions i exigir més coresponsabilitat als usuaris”. Eduard Rius va recordar que en un moment en què és complicat trobar més recursos, “els governs han de prioritzar” i decidir, per exemple, si aposten per la fiscalitat per tal de destinar més diners a la sanitat. L'actual conseller, Boi Ruiz, va lamentar que durant més de vint anys s'hagin ajornat les reformes que haurien evitat el dèficit històric que arrossega el sistema. Ruiz va recordar que, si no es volen reduir les prestacions, la despesa només es pot ajustar al pressupost disponible “tocant el personal i la farmàcia”. Més enllà d'aquest tipus de reformes, va coincidir amb Geli en la necessitat de pactar políticament noves formes de finançament.