Xoc de dos mons

“Per per­so­nes que han estat en com­pa­nyia de l’expre­si­dent del Con­sell, senyor Azaña, en el bal­ne­ari de Sant Hilari Sacalm, sabem que el dia 21 d’agost (1934), s’ha donat per aca­bat el trac­ta­ment hidro­teràpic al que ha estat sotmès. Manuel Azaña es pro­posa” segons la nota de la Van­guar­dia “con­ti­nuar uns quinze dies més al bal­ne­ari i fer excur­si­ons per la zona.” Estem al final de l’època d’esplen­dor; el mons­tre de la guerra estava a punt d’ense­nyar les urpes i aca­bar amb l’època dau­rada del turisme a Sant Hilari.

Tot va començar molt abans, en la segona mei­tat del segle XIX. En l’ori­gen de mol­tes lle­gen­des d’aquest país hi ha una vaca, o un bou, que pel cas és el mateix. A Sant Hilari també, con­cre­ta­ment una vaca ( o un bou, no es té del tot clar) amb pro­ble­mes renals, que ori­nava sang i que, basant-se en l’ins­tint ani­mal, va pren­dre la cos­tum de veure aigua d’una font ama­gada entre uns arbusts. Estem a finals del segle XVIII i per una zona pobre com aquesta, el bes­tiar tenia un gran valor i els page­sos el trac­ta­ven amb cura. El pas­tor, un pagès de Mont­solís, vigi­lava de prop i es va que­dar corprès quan se’n adonà de que amb aque­lla aigua l’orina se li anava acla­rint fins a que­dar total­ment recu­pe­rada. La extra­or­dinària notícia va córrer com la pólvora i va aca­bar arri­bant a les ore­lles del metge del poble, el doc­tor Gra­va­losa, un metge nas­cut a Vila­nova de Sau que va exer­cir durant molts anys a Sant Hilari i sal qui l’hi han agraït els fets amb una plaça.

La curi­o­si­tat del doc­tor va ser imme­di­ata. Amb els mit­jans de que dis­po­sava va inten­tar con­fir­mar les pro­pi­e­tats d’aque­lla aigua. El 23 d’agost de1779 va publi­car una memòria, “Relación de los efec­tos y prin­ci­pios cons­ti­tu­ti­vos del agua mine­ral de San Hila­rio Sacalm” en la que con­fir­mava les pro­pi­e­tats cura­ti­ves d’aque­lles fonts, con­cre­ta­ment de la de Sant Josep, i les reco­ma­nava als paci­ents amb pro­ble­mes de bufeta i ronyó. A par­tir d’aquí la història pren velo­ci­tat. La divul­gació de la memòria per la península i el con­ti­nent euro­peu va cau­sar impacte i ja en aquell mateix any el doc­tor Bal­cells va rea­lit­zar la pri­mera anàlisi química.

No van pas­sar gai­res anys que les aigües de la font de Sant Josep, cone­guda com la Font Picant, es van començar a embo­te­llar per poder-la trans­por­tar. Hi ha constància que el borbó de l’època, el rei Fer­ran VII, malalt de gota com tants altres del lli­natge, la pre­nia per reco­ma­nació dels seus met­ges. Això no va fer res mes que aug­men­tar el seu pres­tigi i la demanda. Tot estava a punt per escla­tar quan per tot cen­tre­eu­ro­pea es posava de moda anar a “pren­dre les aigües” i es cons­truïen bal­ne­a­ris per satis­fer les neces­si­tats de la bur­ge­sia més aco­mo­dada, (tot havia començat, pel que fa a l’època moderna,a la ciu­tat belga d’Spa) aquí ens dedicàvem a fotre’ns de gar­ro­ta­des entre uns i altres, entre car­lins i lli­be­rals prin­ci­pal­ment i al ban­do­le­risme pur i dur, una situ­ació poc pro­pi­cia per a les acti­vi­tats de lleure, pel que la font va dei­xar de ser cen­tre d’interès i va mos­trar cada vegada més símpto­mes de dei­xa­desa. Amb la millora de les comu­ni­ca­ci­ons, espe­ci­al­ment l’arri­bada del tren a Hos­tal­ric i Girona, el 1862, i la desin­fla­mació dels con­flic­tes bèl·lics, el tema va fer una revi­fada.

El 1877 es des­co­brei­xen dues fonts més a les que posa­rien noms de san­tes (per afa­vo­rir les cura­ci­ons és de supo­sar), Santa Escolàstica i Santa Teresa. El 31 de desem­bre del 1879 les tres noves fonts son decla­ra­des d’uti­li­tat pública. Aquesta vegada l’anàlisi químic el van encar­re­gar a Ramon de Man­jarrés, de l’ Escola Indus­trial de Bar­ce­lona. Més enda­vant s’en des­co­bri­rien dues més, la de Santa Modesta i la de Sant Joan, fons que a dia d’avui s’han per­dut.

Podríem situar en aquest punt el moment estel·lar de Sant Hilari Sacalm, el cata­lit­za­dor que ho trans­for­marà tot. Amb la divul­gació de les pro­pi­e­tats de les aigües comen­cen a arri­bar riua­des de malalts con­fi­ats en el seu poder cura­tiu i els pro­pi­e­ta­ris dels ter­renys veuen la pos­si­bi­li­tat d’apro­fi­tar l’ocasió i deci­dei­xen cons­truir un edi­fici per poder allot­jar la cli­en­tela al peu mateix de les fonts.

L’esta­bli­ment es va inau­gu­rar el 1881 i just a l’any següent les aigües de Sant Hilari reben una menció honorífica de l’expo­sició de Madrid i tot seguit a les de Ams­ter­dam i Niça en una seqüència digne d’un rei de la publi­ci­tat. Els pro­pi­e­ta­ris, Fran­cesc Mar­to­rell i Teresa Saleta, empa­ren­tats amb el mar­que­sat de Mont­solís i gent de grans vir­tuts cris­ti­a­nes segons l’epis­to­lari de Tor­ras i Bages, es van endeu­tar fins a les celles per cons­truir l’esta­bli­ment, unes 280.000 pes­se­tes , veient-se obli­gats a ven­dre alguna de les seves pro­pi­e­tats com la finca del Soler. Com que a banda de les vir­tuts cris­ti­a­nes tenien mol­tes pro­pi­e­tats, tam­poc va haver-hi un dal­ta­baix.

Van encar­re­gar el pro­jecte a un arqui­tecte bar­ce­loní August Font i Car­re­ras, res­pon­sa­ble de la res­tau­ració de la basílica del Pilar de Sara­gossa i de la cate­dral de Tar­ra­gona , dels Palau de Belles Arts de Bar­ce­lona i de la plaça de Toros de les Are­nes entre altres obres des­ta­ca­bles. Aquest dei­xe­ble d’Elies Rogent hi va cons­truir un edi­fici de dues plan­tes inau­gu­rat el 15 de juny de 1881. Com que les pre­vi­si­ons no s’aca­ba­ven de com­plir i el doll de cli­ents era més aviat fluix, qua­tre anys després van deci­dir remo­de­lar tot l’edi­fici, bas­tint la cons­trucció que ha arri­bat fins avui: un edi­fici qua­dran­gu­lar de qua­tre plan­tes i gol­fes amb capa­ci­tat per a 100 habi­ta­ci­ons i 250 coberts, sala de fes­tes i tea­tre, dife­rents men­ja­dors, amb ser­vei de cor­reu i línia telefònica, tot un luxe a l’alçada de la bur­ge­sia més exi­gent que s’arro­doní el 1894 amb l’arri­bada de la elec­tri­ci­tat (abans que al poble) gra­cies a una petita cen­tral ins­tal·lada a la riera d’Osor. A la Font Picant, la de Sant Josep, s’hi va cons­truir una mar­que­sina de ferro que l’aiguat del 1926 es va empor­tar aigües avall de la riera d’Osor i que van subs­ti­tuir un any més tard per la cons­trucció de pedra que es pot veure avui dia.

Se’l va connèixer com l’Hotel Mar­tin, pel nom del seu pri­mer direc­tor, Mar­tin Pagès, un cone­gut res­tau­ra­dor bar­ce­loní. En el tom­bant de segle la festa s’estava acce­le­rant. Les aigües de Sant Hilari eren cone­gu­des a nivell mun­dial i lo millor del país, i d’altres, dedi­cava les vacan­ces a “pren­dre les aigües” al bal­ne­ari de la Font Picant. Des d’artis­tes com San­ti­ago Ros­si­nyol o Ramon Casas, a polítics com Manuel Azaña, que citàvem al començament, o Lluís Com­panys pas­sant pels mes des­ta­cats indus­tri­als. L’efecte crida, del que tant se’n parla actu­al­ment, va fun­ci­o­nar i Sant Hilari ja no va tor­nar a ser mai el mateix. En aquest pri­mer terç del segle XX la població de les Gui­lle­ries es va con­ver­tir en cen­tre d’esti­ue­jants de pri­mer ordre fins el punt de ser con­si­de­rada com la pri­mera vila d’esti­ueig de Cata­lu­nya. Es van aixe­car hotels al poble, el Suizo, l’Ori­en­tal, l’Hotel d’Espa­nya, el Fau­ria i van aparèixer fon­des com les de Pas­cual Por­ta­be­lla, la Fonda Rita, Can Brugués... etc i tots els ser­veis que neces­si­ta­ven aquests nou vin­guts.Van aparèixer per­so­nat­ges com en Jaume Tra­ve­ries i Riera, - -en Jau­met del Fla­biol- el pri­mer vene­dor ambu­lant d’aigua Els estius a Sant Hilari eren plens de vida amb tot d’acti­vi­tats soci­als, cul­tu­rals i espor­ti­ves amb les que es dis­tre­ien la colònia d’esti­ue­jant.

L’acti­vi­tat turística va anar paral·lela a la comer­ci­a­lit­zació de les aigües. El 1902 la família Saleta va ven­dre la pro­pi­e­tat a la família Ribot, que encara en son els pro­pi­e­ta­ris. Aquests, a banda de man­te­nir l’acti­vi­tat turística, van poten­ciar espe­ci­al­ment el comerç de les aigües esta­blint con­trac­tes de exclu­si­vi­tat arreu, fins i tot en llocs tant allu­nyats com la illa de Cuba. L’embas­sa­ment es feia a la mateixa font, en una petita planta que hi havia a la part de baix de l’edi­fici a on vivia el metge direc­tor del bal­ne­ari. També van obrir un cen­tre per pren­dre les aigües en la mateixa població de Sant Hilari, “El Des­patx de l’Aigua”per estal­viar als cli­ents el des­plaçament fins el bal­ne­ari i que es va aca­bar con­ver­tint en un punt de tro­bada pels “senyors de Bar­ce­lona” en el que fins i tot s’hi feien expo­si­ci­ons de pin­tura. Tot anava com oli en un llum fins que va arri­bar el des­as­tre gene­ral. Si les car­li­na­des ja havien retar­dat el rodatge del turisme d’aigües a Sant Hilari, una altra con­flicte, la guerra civil que va des­tros­sar el país, va posar punt i final a l’època dau­rada. Després de la guerra el bal­ne­ari de la Font Picant no va tor­nar a obrir mai més les por­tes al públic. Es va inten­tar la reo­ber­tura varies vega­des però final­ment la família Ribot va desis­tir. A prin­ci­pis dels noranta es va cedir a la Gene­ra­li­tat que hi va ins­tal·lar un cen­tre de reha­bi­li­tació social, un pro­jecte que va durar deu anys. També s’hi han fets algu­nes acti­vi­tats de res­tau­ració per inten­tar evi­tar que la ruïna sigui abso­luta però tot això ja es una altra història.

Sant Hilari Sacalm L’aigua i el Bosc

3

5

2

4

1