Societat

Els anys del despertar

A poc a poc, les Fires anaven agafant volada seguint la petja d’un país que començava a sortir del pou. La possibilitat de travessar lliurement la frontera per part dels veïns del nord assegurava l’èxit

Després de molts anys, les Fires del 1955 van veure com l’auto­ri­tat sus­pe­nia pro­vi­si­o­nal­ment el sal­con­duit de fron­te­res per a les per­so­nes que es tras­lla­des­sin a Figue­res entre el 29 d’abril i el 9 de maig. La notícia era molt relle­vant per a una ciu­tat que aspi­rava a ser mer­cat d’una bona part de la Cata­lu­nya Nord.

El mes de març, havia sor­tit el pri­mer número la revista Canigó, que infor­mava, poc després, del pro­blema d’aigua que patia la ciu­tat i que es va agreu­jar durant les Fires. L’1 de maig, se cele­brava un con­curs naci­o­nal de sar­da­nis­tes amb motiu del cen­te­nari de la Sar­dana Llarga i, el dia 8, un altre de cors de Clavé. Poques nove­tats van pre­sen­tar les Fires dels anys següents, en què la música tenia un paper pro­ta­go­nista.

El 1957, va des­ta­car l’expo­sició d’art medi­e­val, pre­si­dida per la creu de Vila­ber­tran al saló d’actes de l’ajun­ta­ment. Hi havia peces del Museu Marés, del Museu Arqueològic, del Museu Dio­cesà i de col·lec­ci­ons par­ti­cu­lars, la majo­ria peces del segle XII. Va ser tot un esde­ve­ni­ment cul­tu­ral. Aquest mateix any, es va cele­brar un con­curs hípic a l’horta Raguer. Van ser tres dies amb molta expec­tació, ja que, per pri­mera vegada, es per­me­tien les apos­tes, molt ben rebu­des per tot­hom.

El més des­ta­cat de les Fires del 1958 va ser el I Cer­ta­men Històric Lite­rari orga­nit­zat per l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Empor­da­ne­sos. Es va pre­miar el lli­bre Figue­res. Notas históricas, d’Edu­ard Rodeja. Hi va haver molts altres pre­mi­ats, com ara Fages de Cli­ment, Mont­ser­rat Vay­reda, Ramon Noguer i Maria Golo­bar­des, entre d’altres.

Les Fires del 1959 van començar el 30 d’abril amb la com­me­mo­ració del cen­te­nari de les reei­xi­des pro­ves fetes amb l’Icti­neu, el pro­to­tip de sub­marí sor­tit de la ima­gi­nació de Narcís Mon­tu­riol. Aquest any, es va fun­dar la Penya Moto­rista Figue­res, que va orga­nit­zar la pri­mera cursa per a ciclo­mo­tors de fins a 125 centímetres cúbics. Hi van par­ti­ci­par nou cor­re­dors. L’any següent, va ser el fut­bol el que va aca­pa­rar el pro­ta­go­nisme. La Unió Espor­tiva Figue­res havia que­dat cam­pi­ona del grup setè de ter­cera divisió i es va cele­brar un tor­neig qua­dran­gu­lar amb el Cru­zei­ros del Bra­sil, el Tolosa, l’Espa­nyol i la UE Figue­res, reforçada amb una davan­tera en què hi havia Joel, Didí, Vavà, Kubala i Czi­bor. El tro­feu se’l va empor­tar l’Espa­nyol. Van ser unes Fires molt llar­gues, de nou dies, i els car­rers de la ciu­tat es van omplir de ban­de­res i llu­minàries.

El canvi de dècada va por­tar canvi d’alcalde i Ramon Guar­di­ola va ocu­par la pol­trona. El 1961, es van pavi­men­tar les vies urba­nes que afec­ta­ven el recinte firal, amb què la pols va pas­sar a ser història. La pri­mera fira del dibuix i de la pin­tura es va cele­brar el 30 d’abril d’aquell any. Era una ini­ci­a­tiva d’Antoni Guasch, pre­si­dent del Casino. Hi van par­ti­ci­par una dot­zena d’artis­tes, la majo­ria olo­tins i figue­rencs. Era el pri­mer pas d’una acti­vi­tat que es con­ver­ti­ria en referència. Va ser el dar­rer any de la tómbola de la Cari­tat i de l’aplec de la sar­dana, que sal­tava a altres dates. Els Jocs Flo­rals es van cele­brar al Tea­tre El Jardí i s’hi van pre­sen­tar 347 tre­balls.

Els temps ana­ven millo­rant i les Fires lluïen cada any més. Es com­prava mate­rial a dojo i, fins i tot, es van plan­te­jar cons­truir una por­tada des­mun­ta­ble per al cer­ta­men. El pri­mer acte de les Fires del 1962 va ser la inau­gu­ració de Ràdio Popu­lar de Figue­res. Per fi una emis­sora local. Va ser l’esde­ve­ni­ment més des­ta­cat d’unes Fires amb poques nove­tats. Les del 1963 encara varen ser més flui­xes, sense gai­res acti­vi­tats per des­ta­car. La demanda d’espai anava en aug­ment per l’incre­ment de para­des i atrac­ci­ons, fins al punt que es van haver de dene­gar algu­nes sol·lici­tuds. Tot ple­gat va por­tar la comissió a plan­te­jar-se la neces­si­tat d’un nou emplaçament que pogués absor­bir tanta demanda. Sense ado­nar-se’n, la ciu­tat deia adeu al vell recinte de fires, que s’havia ini­ciat a la plaça de la Pal­mera després de cobrir la riera un segle abans i que havia anat ocu­pant altres posi­ci­ons a mesura que es cobrien més tram de la riera de Galli­gants. Supo­sa­ven uns sis mil metres qua­drats apro­xi­ma­da­ment.

Un altre fet des­ta­cat d’aquests anys era la dis­mi­nució pro­gres­siva de les transac­ci­ons del mer­cat de bes­tiar per, en bona part, les faci­li­tats deri­va­des dels con­ve­nis comer­ci­als direc­tes entre nego­ci­ants i pro­duc­tors. A causa de tot això, l’Ajun­ta­ment va deci­dir sub­has­tar part dels ter­renys del recinte firal del bes­tiar, al camp de les Rodes, però calia, abans, dis­po­sar d’altres ter­renys. Poc temps després, es va sub­has­tar una part del firal, que va anar a para a mans de la Caixa d’Estal­vis, que tenia la intenció d’edi­fi­car-hi un grup de cases.

El que va que­dar del firal es va man­te­nir per als mer­cats de cavalls, boví i porquí, i el mer­cat d’avi­ram va pas­sar a poeta Mar­quina.

El Cer­ta­men Indus­trial i Agrícola de l’Empordà es va ampliar nota­ble­ment amb un espai dedi­cat exclu­si­va­ment a maquinària. Es va apro­fi­tar el ter­reny de l’antiga horta de l’hos­pi­tal, entre els car­rers Rut­lla i Cas­telló, on, a poc a poc, es van anar ender­ro­cant les res­tes del vell edi­fici.

Aquesta expo­sició va anar gua­nyant pres­tigi cada any, esgo­tant per sis­tema tot l’espai dis­po­ni­ble. Les fir­mes més des­ta­ca­des de Figue­res i la comarca i d’altres indrets giro­nins van apos­tar per ser-hi pre­sents. Quan va des­a­parèixer el cer­ta­men de la plaça del Comerç, el de l’antiga horta de l’Hos­pi­tal van con­ti­nuar i amb el mateix o més èxit.

Per pri­mera vegada, es va cele­brar una expo­sició de cot­xes antics que es va situar a l’inte­rior del cafè que ocu­pava la planta baixa de l’antiga Cam­bra Agrícola i que, més tard, es con­ver­ti­ria en el Museu de l’Empordà. L’èxit de visi­tes a l’expo­sició va ser impor­tant, tot i el molt limi­tat nom­bre d’expo­si­tors.

Concurs de cartells

Ja feia anys que el cartell de Fires era obra del figuerenc Marià Baig. Va ser el mateix artista qui va proposar, a començament de la dècada dels seixanta, la celebració d’un concurs per donar oportunitats als nous valors i aportar una mica d’aire fresc i nous conceptes artístics. En el primer concurs proposat per Baig, va resultar guanyador el cartellista barceloní Pau Macià.

Abolició del salconduit

La supressió del salconduit de fronteres va ser una de les noticies rellevants d’aquells anys, ja que les limitacions havien afectat molt negativament la ciutat. Després de l’ampliació d’un mes a tres mesos a començament del 1955, el 5 d’octubre d’aquell mateix any es va abolir definitivament, aprofitant una visita del dictador Francisco Franco al castell de Peralada. Un dels servei s’havia retardat notablement i Miquel Mateu va comentar al generalíssim de tots els exèrcits que el retard era pel salconduit de fronteres. D’aquesta manera tan prosaica va desaparèixer de cop el que havia estat un càncer per al comerç i l’economia empordanesos. L’ordre va sortir publicada al butlletí oficial pocs dies després de la vista de Franco. Qui havia estat durant uns anys ambaixador a París i home fort del règim a la zona va aconseguir que les relacions entre el nord i el sud tornessin a ser fluides.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia