Votar valencià, però rebre castellà

El 22 de febrer, el País Valencià encara no havia paït els efectes del primer colp de la tràgica barrancada del 29 d’octubre del 2024. De fet, més de mig any després, encara no s’han paït del tot. Carlos Mazón, però, es trobava ben lluny de la zona afectada: Oriola, que va ser, això sí, el centre d’una altra gota freda destructiva: la de setembre del 2019. Tot i això, el president de la Generalitat no va poder evitar les protestes, que, fins i tot, varen arribar a les mans. Ara bé, allò que el portava a l’antiga capital de la governació més meridional del regne de València era la consulta sobre la llengua base en l’educació que hauria de començar un parell de dies més tard i que es desenvoluparia entre el 25 de febrer i el 5 de març.

Carlos Mazón es pensava que jugava a casa. L’escenari que va triar no era casual: el Baix Segura és la comarca en què més s’havia alçat un moviment de protesta contra una suposada imposició del valencià, atiada per partits i plataformes de la dreta espanyolista. Mazón, és clar, va denunciar-la i va clamar-hi en contra. El president de la Generalitat lloava les virtuts de la “llibertat educativa” que havien pactat PP i Vox uns mesos abans. Segons el seu discurs, per fi es posaria fi al “model català” d’“imposició lingüística” de l’anterior govern progressista format per PSOE, Compromís i Unides Podem, i les famílies serien lliures de triar la llengua de l’educació dels seus fills.

El discurs de Mazón és plenament fal·laç. El sistema educatiu valencià era, havia sigut i continua sent molt diferent del català o del que regeix a les Illes. No hi ha hagut mai un model d’“immersió obligatòria”, tal com denuncia el PP, en cap altra llengua que no fos el castellà, ni res que s’hi assemblàs. Des del començament de l’autonomia, sempre hi ha hagut –de iure o de facto– una doble línia, segons hi tingués més pes el valencià o el castellà, com a llengua vehicular, i, d’altra banda, l’ensenyament vehiculat en valencià sempre ha sigut el que ha tingut més dificultats per a satisfer la demanda de les famílies que triaven aquesta llengua, però a les quals no es garantia el dret corresponent, reconegut en la legislació autonòmica valenciana. Continua així, com tot seguit veurem, de fet.

El resultat global de la consulta sobre la llengua base va oferir un còmput que Carlos Mazón, José Antonio Rovira, conseller d’Educació, i tot el seu govern no s’esperaven gens. El valencià, de fet, va situar-se com l’opció majoritària –per poc de marge, això sí– entre les famílies de tot el país. Si es restringia el resultat a les comarques històricament valencianoparlants, la diferència s’ampliava. I si, a més, enfocàvem només el resultat de l’educació pública, més encara. En l’ensenyament públic de la zona històricament valencianoparlant del país –incloses les àrees metropolitanes molt castellanitzades de València i Alacant-Elx–, el còmput global era molt favorable al valencià, al voltant dels dos terços de preferències. Tanmateix, la preferència pel valencià com a llengua base també avançava moltes posicions en àmbits encara menys previsibles, com són les comarques castellanoparlants i l’ensenyament concertat, on suposaven al voltant d’un quart o un terç de les tries, respectivament.

La comarca de la Serrania, en aquest sentit, quasi es pot considerar un símbol: tot i que és una comarca històricament castellanoparlant, ja que es va repoblar majoritàriament amb aragonesos després de la conquesta de Jaume I, el valencià hi va ser l’opció preferida com a llengua base de l’ensenyament. La raó, tal com explica Javi Català, cap d’estudis del centre rural agrupat (CRA) El Pinar de les Alcubles (Alcublas) i de Figueroles (Higueruelas), és que “el valencià és sentit com un patrimoni comú de tots els valencians i, a més, una eina de comunicació amb els valencians de les comarques veïnes”, i, en aquest sentit, “totes les famílies –fins i tot les que han triat castellà com a llengua base– estan a favor que hi haja presència del valencià a l’escola, ja que la gent de la comarca veu aquesta llengua com a útil, i si no és en l’escola, no tenen altres àmbits en què es puga aprendre”. I, és clar, millor aprendre valencià des de ben menut que no d’adult, quan ja és més difícil.

En aquest centre educatiu, el valencià va guanyar clarament la votació. En alguns nivells, de fet, va suposar el 100% de les tries. Tanmateix, aquest centre apareix catalogat com de llengua base en castellà dins del procés de matriculació que a hores d’ara està en marxa. Aquells nivells que han votat el 100% en favor del valencià tindran com a resultat, si no canvia res, el 100% de les línies en castellà. Javi Català denuncia, tanmateix, que la Conselleria d’Educació encara no ha donat una resposta formal a les preguntes i demandes que han formulat, fet que suposa que la direcció del centre, al seu torn, no pugui respondre a les inquietuds de les famílies. “El que volem és simplement que es respecte la tria que han fet les famílies. Si no, per a què ens han fet votar?”, pregunta.

La situació dels centres i de les unitats de les comarques castellanoparlants que han votat en favor del valencià desmunta el discurs oficial de la Conselleria d’Educació. La pregunta que fa Javi Català és ben pertinent: per què els han fet votar? En el text de la llei de PP i Vox no s’hi preveia cap altre resultat que no fos que l’ensenyament hi havia de tindre com a llengua base el castellà. En tot cas, s’hi deia que, si s’hi detectava una “demanda significativa” d’ensenyament en valencià, llavors s’hi hauria de donar resposta. Què volen dir aquestes paraules tan poc concretes? En la pràctica, màniga ampla perquè la conselleria faça i desfaça a voluntat.

Aquesta és la denúncia que fa al respecte Marc Candela, coordinador d’Acció Sindical del Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV-Intersindical). Segons un estudi que ha dut a terme el sindicat, a la Serrania, en els nivells d’infantil i primària, s’obririen sis unitats en valencià contra seixanta-quatre en castellà, quan, recordem-ho, l’opció majoritària hi va ser el valencià. Candela, a més, explica que aquestes dades són les que el sindicat ha pogut arreplegar, ja que tenen “moltes dificultats per a fer un seguiment òptim del procés” i no els donen la informació que demanen.

El discurs i les dades oficials parlen, tanmateix, d’una realitat ben diferent. Segons el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, el 99,67% de l’alumnat d’infantil i primària estudiarà el curs 2025/26 en la llengua base que han triat les famílies. Com s’explica aquesta dissonància tan marcada? Si mirem només les dades que hem repassat de la comarca de la Serrania, ja superaria aquest 0,33% de famílies que, si les coses no canvien, hauran de veure com els seus fills seran escolaritzats en una llengua diferent de la que han triat. I, òbviament, les discrepàncies no es donen només en aquesta comarca.

La clau està en com interpreta la Conselleria d’Educació què vol dir una “demanda suficient”, com véiem adés. Per exemple, a les comarques castellanoparlants, segons les explicacions de l’equip del PP, abstindre’s en el procés de tria de la llengua base pot voler dir optar pel castellà. I, doncs, les abstencions es poden sumar als vots pel castellà per tal de superar les preferències pel valencià. Aquesta interpretació imaginativa de la “llibertat lingüística”, tanmateix, no té un correlat en les comarques valencianoparlants: allà, no votar vol dir no votar.

Aquesta xifra del 99,67% de les tries lingüístiques satisfetes només la dona per vàlida la Conselleria d’Educació, de fet. Des de Famílies pel Valencià, una plataforma precisament sorgida per a oposar-se a la llei Rovira, Núria Cerveró, portaveu de l’associació, nega rotundament aquestes xifres i, a més, assegura que “hi ha 30 centres de la zona valencianoparlant en què, en algun curs, el resultat ha sigut de 75% per al castellà i 25% per al valencià, però en cap cas la Conselleria hi ha obert una línia en valencià, quan la llei així ho determinava”. Cerveró acusa el govern del PP de “no respectar els resultats de la consulta”, fet que demostraria que “el vertader objectiu de la consulta era acabar amb el valencià”.

Un dels centres que es troben en aquesta situació és el CEIP L’Almàssera de Sant Vicent del Raspeig, a la comarca de l’Alacantí. Malgrat que la demanda d’ensenyament en valencià per a infantil de cinc anys sí que hi havia arribat al llindar mínim del 25% que marca la llei, la Conselleria d’Educació ha decidit que els grups només serien en castellà. Una de les mares afectades, Mara Guirado, explica que el seu fill tindrà el castellà com a llengua base, mentre que la seua filla tindrà el valencià, una situació que qualifica d’absurda i de discriminatòria.

Un cas semblant és el que pateix Mireia Peris, que porta el seu fill Raimon al CEIP Sant Pasqual de Torrent, a l’Horta Sud. Aquest centre és de referència en la localitat pel seu projecte consolidat d’ensenyament en valencià. De fet, els cosins de Raimon també han passat per aquesta escola per la mateixa raó. Ara, tanmateix, després de la consulta, en la qual, no obstant això, el valencià va triat com a llengua base per un 85% de les famílies en aquest nivell, dels tres grups, la Conselleria d’Educació ha decidit que un haurà de ser en castellà. I aquest, per un seguit de condicionants poc clars, serà el que li correspondrà a Raimon. Mireia afirma que farà tot el possible perquè es complisca la seua tria, però, és clar, això comportarà, en cas d’acabar en èxit, tot un seguit de processos i reclamacions que poden esgotar qualsevol i que no lliguen massa bé amb la pretesa “llibertat educativa” amb què es promociona aquest sistema. Raimon està enfurismat.

Perquè la realitat és que, tot i haver sigut la llengua de preferència de la consulta, moltes vegades rebre l’ensenyament en valencià suposa superar tota una carrera d’obstacles que posen a prova la determinació més ferma. En podem veure un exemple, en aquest sentit, a Torrevella, al Baix Segura. Aquesta ciutat és un exemple paradigmàtic d’esclats i caigudes demogràfics molt acusats. Des del 1981, quan comptava amb poc més de 10.000 habitants, Torrevella va doblar la població cada dècada fins a arribar als 100.000 habitants a començaments de la dècada del 2010. Amb l’esclat de la bombolla immobiliària, Torrevella va perdre uns 20.000 habitants, però, una dècada després, ara està en camí de tornar-los a recuperar. En alguns centres educatius, ara com ara, més de la meitat de les noves incorporacions provenen de fills de la immigració russa o ucraïnesa, unes comunitats molt nombroses en la ciutat.

En aquest context, ben complicat per al valencià, un grup de famílies del CEIP El Acequión es varen organitzar per a obrir un grup de llengua base en valencià. La consulta va demostrar que hi havia demanda i que era possible. María Imbernón ha estat impulsant aquesta iniciativa. Ha aprés valencià, una llengua que considera part del seu patrimoni com a valenciana i que, a més, ara també usa, per plaer i també per faena. Ens explica –en un valencià molt més que correcte: impossible de diferenciar del d’un parlant nadiu del migjorn– que “només amb una assignatura, no n’hi ha prou, per a aprendre una llengua” i és per això, i perquè les noves generacions tinguen més fàcil l’aprenentatge del valencià que no ho va tindre ella, que raona que cal incrementar la presència del valencià en l’ensenyament, també a Torrevella. La tasca que duen a terme Imbernón i les seues companyes no troba, ans al contrari, el suport de les administracions. En aquest context i lluitant, fins i tot, contra els elements, no és gens fàcil aconseguir fer realitat una cosa tan bàsica com l’ensenyament en la llengua pròpia del país.

Ismael Vicedo, responsable de la Cívica, l’associació per la normalització del valencià a la comarca de l’Alacantí, integrant d’Escola Valenciana, ens explica com estan preparant tot allò necessari per a defensar el dret de les famílies a rebre l’ensenyament en valencià; acudint a la justícia, si cal. Vicedo compara la nova situació amb la que hi havia durant els anys anteriors del PP al govern de la Generalitat, quan moltes vegades fins i tot havia de ser una sentència judicial, la que permetés que s’obrís una línia en valencià en un centre educatiu, contra la negativa reiterada de la Conselleria d’Educació.

Plataforma per la Llengua del País Valencià, per la seua banda, també s’ha posat en marxa per a combatre les vulneracions que es produïsquen del dret a rebre l’ensenyament en valencià. Així, recomana a les famílies que estiguen atentes a l’aplicació dels resultats de la consulta i que, en el cas que no es complisca el que varen votar, que reclamen a les direccions dels centres escolars, i que si aquestes últimes no atenguessen les seues peticions, que facen arribar les seues queixes a la Plataforma.

La consulta sobre la llengua en l’educació ha tingut un efecte bumerang completament inesperat per als seus impulsors, PP i Vox. Tots els actors analitzats coincideixen a concloure que de cap de les maneres s’esperaven el resultat que va donar, que certifica amb dades i amb una expressió inapel·lable una reivindicació clàssica de les associacions en defensa de la normalització lingüística: les famílies volen més ensenyament en valencià del que el sistema ofereix. Vicedo explica el cas d’un dels centres educatius més grans de la ciutat d’Alacant: el CEIP Azorín, al barri del Pla. Amb el sistema antic de línies, la constant va ser sempre que hi hagués dues línies educatives en castellà i una en valencià. Després del vot de les famílies, la truita s’ha girat i ara n’hi haurà dues en valencià i una en castellà.

Josep Enric Escribano, president d’El Tempir, associació en defensa de la llengua radicada a Elx, capital del Baix Vinalopó, coincideix també amb aquesta anàlisi: “S’ha posat de manifest que hi ha hagut sempre més demanda d’ensenyament en valencià que no oferta.” A parer d’Escribano, PP i Vox “ara busquen les maneres de perpetuar un desequilibri en favor del castellà que va contra la voluntat de les famílies”. I, com a antídot, proposa que “la societat civil hem de tindre clar que ens toca estar sempre a l’aguait i preparats, mane qui mane, per a defensar la nostra llengua i els nostres drets en tots els àmbits”.