La capital dels sentits

Segons la lle­genda situ­ada a la torre de la Pólvora, pre­si­dint l'Alcas­saba, no hi ha pena més gran al món que ser cec a Gra­nada. I és que aquesta ciu­tat no només es visita i es gau­deix, sinó que se sent i es veu a través de tots els sen­tits. Com Roma, la capi­tal del regne nas­sa­rita s'alça entre set turons, flan­que­jats pels rius Darro i Genil, a recer dels cin­gles de Sierra Nevada. Última capi­tal d'Al-Anda­lus, el rei nas­sa­rita Boab­dil la va entre­gar als Reis Catòlics el 2 de gener del 1492. La llarga estada dels àrabs a la ciu­tat va con­ver­tir aquesta ciu­tat en un veri­ta­ble museu històric i artístic a l'aire lliure. Però Gra­nada no és només això. Gra­nada és una ciu­tat per pas­se­jar, que con­vida a recórrer els seus car­re­rons amb tran­quil·litat, a res­pi­rar l'aroma i l'encís de les seves vil·les, de les seves artèries empe­dra­des, dels seus impres­si­o­nants monu­ments, en defi­ni­tiva, de la seva història. En arri­bar-hi, una pre­missa fona­men­tal per al visi­tant: que es pren­gui tot el temps del món per viure-la. Mera­ve­lles com l'Alham­bra i el Gene­ra­life exi­gei­xen una dedi­cació espe­cial que no es pot mesu­rar amb el rellotge a la mà. I pas­se­jar pels car­re­rons que envol­ten la cate­dral o pel barri de l'Albaicín, on vivien els arte­sans i la noblesa, o pel Rea­lejo, assen­ta­ment de la població jueva, o el Sacro­monte, el Zaidín-Ver­ge­les, la Chana, l'Almanjávar o la Car­tuja, reque­reix per­dre irre­me­ia­ble­ment la noció del temps.

El monu­ment més cone­gut de la ciu­tat i una de les autènti­ques set mera­ve­lles del món s'alça sobre un turó entre fonts i bos­cos cen­te­na­ris. Obra cimera de l'art musulmà a l'Estat espa­nyol, la seva cons­trucció es van ini­ciar el 1238. És un dels monu­ments més visi­tats de la Península i, sens dubte, un els més apre­ci­ats inter­na­ci­o­nal­ment, tant per la seva bellesa com per l'impres­si­o­nant pano­rama que ofe­reix la seva situ­ació. Aquest impres­si­o­nant con­junt monu­men­tal va ser en l'anti­gui­tat una des­ta­cada residència nas­sa­rita: for­ta­lesa, Medina i Palau Reial.

Davant de l'Alham­bra, en un altre turó, hi ha el barri morisc de l'Albaicín, decla­rat Patri­moni de la Huma­ni­tat, un estret i fas­ci­nant labe­rint de car­re­rons, amb cases blan­ques dota­des de bonics jar­dins inte­ri­ors, cone­gu­des com a cárme­nes. En aquest barri, que s'ha de recórrer a peu, hi ha el mira­dor de San Nicolás, des d'on es pot con­tem­plar una pre­ci­osa vista del palau nas­sa­rita.

Al cen­tre de la ciu­tat es troba una de les pri­me­res i més impor­tants cons­truc­ci­ons renai­xen­tis­tes de l'Estat espa­nyol, tot i que el pri­mer pro­jecte de l'edi­fici era d'estil gòtic. Ados­sada a la cate­dral hi ha la Cape­lla Reial, cons­truïda per aco­llir els cos­sos dels Reis Catòlics un cop morts.

A l'esquerra de la façana prin­ci­pal de la cate­dral s'ini­cia l'Alcai­cería, una cone­gudíssima zona comer­cial i turística, amb els seus car­re­rons i boti­gue­tes, que encara manté l'aire musulmà i de soc del barri que era ini­ci­al­ment.