“No vull que es mori”

“La meva filla de 13 anys amb un tras­torn de la con­ducta ali­mentària (TCA) ha ingres­sat dos cops a punt de morir-se perquè els seus pares són uns pobres autònoms que paguen tots els impos­tos però no poden pagar un trac­ta­ment pri­vat. Suplico que algú m’escolti, si us plau.” “No vull que la J es mori, no supor­ta­ria que es tragués la vida per no haver-ho inten­tat tot, abso­lu­ta­ment tot com a mare. Però no tinc 4.000 euros al mes. I aquí també la per­ver­si­tat del sis­tema.” Són les piu­la­des de dues mares des­es­pe­ra­des que han fet ser­vir les xar­xes soci­als per denun­ciar la falta de recur­sos de la sani­tat pública per trac­tar els tras­torns men­tals de les seves filles, les dues de 13 anys. La filla de la Núria Bus­quet va dei­xar de men­jar durant el con­fi­na­ment i la de la Montse Vergés es va inten­tar suïcidar al desem­bre.

Fins que no van expo­sar públi­ca­ment la seva inti­mi­tat i el seu dolor, l’única opció que els posa­ven sobre la taula per tenir les menors cui­da­des i vigi­la­des en un cen­tre espe­ci­a­lit­zat en salut men­tal era ingres­sar-les en un cen­tre pri­vat. “S’ha de par­lar d’aques­tes malal­ties i llui­tar con­tra l’estigma i la ver­go­nya, però també hi ha d’haver molts més recur­sos públics i fle­xi­bi­li­tat per adap­tar-se a cada cas, pot­ser així les mares no hauríem d’anar fent piu­la­des d’auxili”, refle­xi­ona la Núria un mes després de publi­car el fil que va revo­lu­ci­o­nar les xar­xes i va evi­den­ciar, per l’allau de res­pos­tes rebu­des, que el seu no era –en abso­lut– un cas aïllat. Fer el pas no va ser fàcil: “Costa par­lar de la teva inti­mi­tat, però havia tru­cat a totes les por­tes i estava des­es­pe­rada, ho havia de fer tot per sal­var-li la vida.”

Els pares de la M. van posar-se en con­tacte amb el CAP de Car­de­deu a l’agost, quan es van ado­nar que la nena havia dei­xat de men­jar. No la va veure un metge –que no fos la psicòloga que paga­ven de la seva but­xaca– fins al 20 d’octu­bre. “He arri­bat a tru­car al CAP cin­quanta vega­des en un dia”, recorda la Núria, que explica: “La des­es­pe­ració és màxima, quan veus que la teva filla es passa mesos sense men­jar i ningú et res­pon perquè tot està col·lap­sat.” A finals d’octu­bre van acon­se­guir visita a l’hos­pi­tal Sant Joan de Déu. Li van fer anàlisis i un elec­tro­car­di­o­grama i la valo­ració va ser que la nena estava “molt greu, des­no­drida i sense for­ces”. Pesava 33 qui­los. La van ingres­sar al cen­tre de salut men­tal Itaka, però el pro­blema és que va haver de tor­nar cap a casa perquè, van indi­car als pares, “no exis­tei­xen cen­tres públics per trac­tar el TCA per a menors de 16 anys” i els pri­vats valen 4.000 euros al mes. L’asse­gu­rança esco­lar cobreix el 80% del cost, però només a par­tir de ter­cer d’ESO.