Torna la marató dels presos

Nou interns del cen­tre peni­ten­ci­ari de Qua­tre Camins, a la Roca del Vallès, es van calçar unes saba­ti­lles de córrer el mes d’octu­bre pas­sat amb l’objec­tiu, i la il·lusió, de ser el pro­per 19 de març a la línia de sor­tida de la Marató de Bar­ce­lona. Ser-hi, córrer-la, gau­dir-la, i aca­bar-la.

Es tracta del segon grup de pre­sos del sis­tema peni­ten­ci­ari català que afronta el repte de la cursa dels 42 quilòmetres i 195 metres, després de l’experiència pio­nera que es va pro­moure des del mateix cen­tre de la Roca el 2017. Ales­ho­res, set interns van cul­mi­nar la cursa de Bar­ce­lona, esmerçant-hi un temps de 4 hores el més ràpid i 5 hores i 29 minuts l’últim.

Durant la pri­mera set­mana d’octu­bre es va fer la tria dels cor­re­dors. Una de les con­di­ci­ons era que esti­gues­sin vin­cu­lats al cen­tre durant tot el procés d’entre­na­ment, és a dir que no hi hagués una pro­gressió a ter­cer grau men­tre durés el procés d’entre­na­ment, ja que això els apar­ta­ria de la dinàmica del grup.

Des que es van començar a entre­nar, els interns sur­ten tres cops per set­mana a l’exte­rior. Aquest sim­ple fet de sor­tir fora dels murs, d’estar de dues a tres hores en lli­ber­tat, ja paga tot l’esforç i pati­ment d’aquests homes, alguns dels quals no havien cor­re­gut mai.

“Això et can­via la vida, tens una moti­vació con­creta”, explica el Roger, que hi afe­geix: “El dia abans de sor­tir a córrer ja hi pen­ses, i els caps de set­mana són dife­rents, abans sense sor­tir es feien molt pesats.”

Hi ha aquest canvi de règim de vida, aquest tast de lli­ber­tat, i també, i sobre­tot, el reforçament de l’auto­es­tima per­so­nal, de fer una cosa ben feta i tenir ganes d’expli­car-la. “Arri­bes fet pols dels entre­na­ments, però el pri­mer que tinc ganes de fer és aga­far el telèfon i tru­car a la meva pare­lla per expli­car com m’he sen­tit”, diu en Jaume.

El suport exte­rior, tan impor­tant en la vida del pres per superar la duresa de la reclusió, la gau­deix en Jaume amb la seva pare­lla, que li fa cos­tat en aquesta aven­tura de voler córrer 42 quilòmetres seguits. “En el pri­mer permís que vaig tenir, després de cinc anys tan­cat, el que vaig fer va ser anar a córrer amb la meva pare­lla”, explica orgullós.

És un orgull, per a ells, però sobre­tot un pati­ment, perquè posar-se en forma per a la cursa obliga a uns entre­na­ments durs, dis­ci­pli­nats, diri­gits per tres moni­tors del cen­tre i per experts en la qüestió del córrer. Per exem­ple, a mit­jans de desem­bre els cor­re­dors van fer un entre­na­ment de sèries a Gra­no­llers amb Txema Córdoba, amb qui després van tenir una llarga con­versa sobre tècnica i pre­pa­ració. L’entre­na­dor pro­fes­si­o­nal va res­pon­dre a pre­gun­tes sobre si és bo o no córrer amb música, sobre com cal posar el peu en l’impacte al terra, sobre si cal esmor­zar abans d’entre­nar-se i què cal men­jar.

Dins de la pro­gressió de l’entre­na­ment, els interns ja han par­ti­ci­pat en tres cur­ses popu­lars, a Argen­tona, la Roca i les Fran­que­ses, i abans de la marató en faran dues més al febrer: la mitja de Gra­no­llers i la Mara­test, al Prat, una cursa de 30 quilòmetres que posa a prova la capa­ci­tat dels cor­re­dors per afron­tar la dels 42.

L’experiència del 2017 ha permès millo­rar el sis­tema d’entre­na­ment. Això ho té clar l’Alberto, que asse­gura: “Em sento com si formés part d’un equip pro­fes­si­o­nal i això m’omple molt. Veig que el cen­tre s’implica en això i fa que jo m’hi impli­qui molt més.”

Aquest intern té clar que estan cre­ant un equip, una pinya on s’aju­den i la soli­da­ri­tat és a l’ordre del dia, una manera d’actuar que no té res a veure amb l’ambi­ent que es viu entre els murs de les pre­sons, també la de Qua­tre Camins, on mana l’indi­vi­du­a­lisme.

Als cor­re­dors ara els queda el pit­jor, o el millor, segons com es miri: la posada a punt defi­ni­tiva, que és molt dura. Per a dos dels nou interns la situ­ació comença a ser com­pli­cada perquè estan lesi­o­nats i això els impe­deix sor­tir, i estan que­dant lluny del ritme d’entre­na­ment dels com­panys. Els set que que­den no tenen ni el més mínim dubte que el 19 de març seran a la línia de sor­tida.

“Em sento capaç de fer-la”, diu amb segu­re­tat en Nau­fad i ho cor­ro­bora en Yerco, que explica que ja ha dei­xat de fumar, “com un repte per­so­nal”, el mateix que ha fet en Quim, que ho explica orgullós.

Ara els tocarà patir, però això no els fa por. “El pati­ment et porta a algun lloc”, diu en Quim. “El pati­ment em fa sen­tir millor”, afe­geix l’Alberto. Hi ha un mèrit afe­git en el repte d’aquests homes: fer la marató amb les limi­ta­ci­ons que imposa la vida en reclusió. Això ho té clar el moni­tor Jordi Bartrés, rein­ci­dent en l’experiència, i també l’Alberto. La forma de men­jar a la presó no és la millor i al cen­tre peni­ten­ci­ari no hi ha cin­tes de córrer per entre­nar-se quan no sur­ten. “És igual, la farem com sigui i amb el que sigui”, diu l’Alberto.