El mestratge de Pilar Vilaret

Les esco­les públi­ques que s’havien de cons­truir el 1936 a Cassà de la Selva havien de por­tar el nom de Grup Esco­lar Vila­ret. Així es va apro­var en la sessió del ple del 29 de gener del 1936, quan Enric Roca Bota (1900-1988), regi­dor, empre­sari surer i alumne de Pilar Vila­ret i Puig (1868-1943) va pro­po­sar-ho: “No sols man­tingué les nor­mes traçades per son pare [Josep Vila­ret], sinó que incor­porà tots els avenços de la moderna peda­go­gia.” De les acti­vi­tats que es poden con­si­de­rar inno­va­do­res en el que va ser un col·legi laic, mixt i pro­gres­sista des­taca la publi­cació d’un periòdic esco­lar, Ecos Juve­ni­les (1903-1906), en què escri­vien, en cas­tellà, tant els alum­nes (nens i nenes) com els pro­fes­sors. També les excur­si­ons es con­si­de­ra­ven eines for­ma­ti­ves. La mes­tra Teresa Pijoan Pi (1872-1934), doña Tere­sita, ho va escriure així al diari de l’escola: “Pre­dis­po­sen l’infant a ser comu­ni­ca­tiu amb els seus com­panys i s’esta­blei­xen cor­rents de con­fiança entre el pro­fes­sor i els seus alum­nes.” En dife­rents arti­cles s’aborda també l’edu­cació de la dona: es con­si­dera cab­dal que esti­gui ben ins­truïda perquè s’ha d’ocu­par de la llar i dels fills, una tasca que no es con­si­dera menor, al con­trari. Pilar Vila­ret també va impul­sar con­ferències de catedràtics de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i la ini­ci­a­tiva de la Caixa Esco­lar d’Estal­vis, amb què l’alum­nat pre­nia consciència de l’admi­nis­tració dels diners. Amb la direcció de Pilar Vila­ret, l’escola va adqui­rir una funció social, una ins­ti­tució oberta. Va dei­xar Cassà el 1910 per fer de mes­tra a les Nor­mals de Cas­telló de la Plana, Gua­da­la­jara, Madrid i Bar­ce­lona. Tots aquests mèrits es van reco­llir en la sessió del ple del gener del 1936. L’escola actual du el nom de Puig d’Arques. Però el record de les mes­tres de l’escola Vila­ret s’ha man­tin­gut en dife­rents gene­ra­ci­ons de cas­sa­nencs. El 1978, a Presència, el pro­fes­sor i impul­sor de la nor­ma­lit­zació lingüística Manuel Tolosà (1895-1985) la va defi­nir com a “mes­tressa exem­plar”, que apos­tava per una for­mació no sola­ment “ins­truc­tiva” sinó de “puri­ta­nisme edu­ca­tiu: res­pecte, lli­ber­tat d’expressió, amor al proïsme”: “En el decurs de la car­rera, vaig pro­cu­rar seguir el seu sis­tema pedagògic, cul­tu­ral i huma­nista.”

L’ense­nya­ment de Vila­ret va influir nota­ble­ment Enric Roca. Mes­tra i dei­xe­ble van man­te­nir una relació epis­to­lar fins abans de l’esclat de la Guerra Civil. En una de les pri­me­res car­tes, sig­nada a Bar­ce­lona el 12 d’abril del 1912, Vila­ret es lamenta de no haver pogut com­ple­tar el seu pla pedagògic a Cassà, pen­sat no per “memo­rit­zar com un papa­gai sense saber que es diu”. També es declara ene­miga de pre­mis i càstigs. Vila­ret asse­nyala que li enviarà una geo­gra­fia molt com­pleta de Palu­zie i acon­se­lla a Enric Roca que si deixa el col·legi no des­cuidi mai la ins­trucció a base de lec­tura i estudi. Vila­ret s’aco­mi­ada com a pro­fes­sora i amiga.

A l’any de la mort del pare, Josep Vila­ret, el 1902, l’Ajun­ta­ment va posar el seu nom a un pas­seig, on ara es fa el mer­cat. El 1932, es va nome­nar doña Tere­sita filla pre­di­lecta de Cassà. Pilar Vila­ret va ser pocs anys a Cassà, però el seu mes­tratge va ser revul­siu i amb pòsit. La peda­goga no hi té cap reco­nei­xe­ment propi.