Societat

salut

“Símptomes? No sé ni per on començar”

La Geno Velasco té més de 100 seqüeles, físiques i cognitives, de la infecció de covid del març del 2020

Quan pot, l’Anna Romero intenta fer coses, tot i trobar-se malament, per “no enterrar-se en vida”

Molts malalts s’aïllen perquè no es troben bé però també perquè senten que la societat no els entén
El col·lectiu agraeix les investigacions que hi ha en marxa per millorar la seva qualitat de vida

“Tinc tants símpto­mes, més de cent, que no sé ni per on començar, i a vega­des ni tan sols els puc enu­me­rar perquè no em con­cen­tro o no em sur­ten les parau­les o no me’n recordo que els havia apun­tat en un paper per no obli­dar-me’n cap quan vaig al metge; però, en tot cas, el més fàcil seria dir què no tinc.” Així con­testa la Geno Velasco, de 49 anys, a la pre­gunta de com es troba. “No m’he d’adap­tar a com estic cada dia sinó cada hora, perquè no és que no pugui cal­cu­lar si tindré prou for­ces per sor­tir, sinó que a la tarda no sé si podré sopar a casa o m’hauré d’esti­rar al sofà sense men­jar, una estona o pot­ser dies sen­cers.” Malalta de covid per­sis­tent des del març del 2020, entre molts altres pro­ble­mes que la limi­ten total­ment, té dèficits cog­ni­tius impor­tants –“Hi ha dies que no sé encen­dre la vitro­ceràmica i em perdo cada dos per tres”–, està sem­pre esgo­tada, s’ofega, no con­trola els esfínters, ha per­dut la sen­si­bi­li­tat a la part esquerra del cos, camina de cos­tat i de vega­des fins al punt de caure, té diar­rees cons­tants, into­lerància ali­mentària i també al fred i a la calor, debi­li­tat a les extre­mi­tats, taquicàrdies... “Et pas­sen coses molt estra­nyes... Jo, des que em vaig infec­tar de coro­na­vi­rus, tinc la llen­gua més grossa, no m’hi cap a la boca, se’m fan lla­gues i m’ennu­ego, i he per­dut molta oïda, però sento xiu­lets les vint-i-qua­tre hores i també tinc hiperacúsia, que vol dir que hi ha sons que els sento més forts del que seria nor­mal i em fan mal. Pot sem­blar una xim­ple­ria, però una cosa tan sim­ple com anar a com­prar al super­mer­cat és un autèntic cal­vari.”

Com molts altres malalts de covid per­sis­tent, la Geno és molt crítica amb l’acom­pa­nya­ment rebut del sis­tema. “Fins a 16 met­ges m’han recep­tat ansiolítics. De fet, obres la boca i ja te’ls donen, quan és evi­dent que tinc depressió però no a causa de la meva situ­ació: estic depri­mida perquè des que em vaig infec­tar de coro­na­vi­rus, fa qua­tre anys, no tinc vida.” Posa un exem­ple molt gràfic d’un cardiòleg de renom, “un dels més repu­tats d’Espa­nya”, que –pagat de la seva but­xaca– li va dir que el mal que tenia al tòrax devia ser mus­cu­lar “perquè tenia els pits gros­sos”. “Després em van fer pro­ves específiques a can Ruti i van veure que tenia líquid al peri­cardi i una angina micro­vas­cu­lar, però el pres­tigiós cardiòleg ho va atri­buir als meus pits perquè la prova que havia fet sor­tia nor­mal, cosa que passa molt amb la covid per­sis­tent, i un pro­fes­si­o­nal com ell ho hau­ria de saber, per això quan vaig sor­tir de la con­sulta em vaig posar a plo­rar, de pura impotència.” Malau­ra­da­ment, és una frus­tració que coneix prou bé: “Hau­ria d’haver gra­vat totes les bar­ba­ri­tats que m’han arri­bat a dir els met­ges”, diu. La Geno fa molts anys que té fibromiàlgia, és per això que des de jove sap el que és llui­tar perquè es reco­ne­guin mals que no es poden quan­ti­fi­car, com l’esgo­ta­ment extrem i malal­ties femi­nit­za­des que a l’hora d’inves­ti­gar, reconèixer i trac­tar topen amb un impor­tant biaix de gènere. “Amb la covid per­sis­tent tot ple­gat és encara més accen­tuat”, asse­gura.

La Geno també cons­tata que, tot i que en el millor dels casos, com li passa a ella, es tin­gui una bona xarxa, és una malal­tia molt incom­presa soci­al­ment. “La gent et veu bé perquè els pocs dies que surts inten­tes que no se’t noti que estàs fatal, i quan t’expli­quen els seus mals pen­ses que són molt lícits perquè són els seus i els afec­ten, però és que a tu et fan mal fins i tot les pes­ta­nyes.” “La soci­e­tat no t’entén: com ho ha de fer si ni t’ente­nen els met­ges? I et vas aïllant”, admet. Això és difícil d’accep­tar, però la Geno ha vis­cut una cosa pit­jor: que li passi a un fill. Amb 15 anys, la seva filla es va inten­tar suïcidar perquè va pas­sar de ser una noia molt activa –feia com­pe­ti­ci­ons de ball i assa­java tres cops a la set­mana–, des­perta i molt intel·ligent a no poder-se aixe­car del sofà i no enten­dre res a classe: “Era com si li par­les­sin en xinès.” També a causa de la covid per­sis­tent, malal­tia mino­ritària entre nens i ado­les­cents i, per això mateix, encara més invi­si­bi­lit­zada.

Tant la Geno com la seva filla esta­ven diagnos­ti­ca­des d’altes capa­ci­tats, de manera que noten encara més el gir de 180 graus que ha fet, a nivell cog­ni­tiu, la seva vida. “Perquè em costa i pels inten­sos mals de cap que tinc, porto qua­tre anys sense poder lle­gir ni un lli­bre, quan abans els devo­rava perquè sem­pre neces­sito saber, apren­dre i fer coses…” Fa qua­tre anys que, com tan­tes altres coses que han can­viat, no pot saciar aquesta fam de conei­xe­ment.

La seva filla encara arros­sega molt pati­ment i mol­tes limi­ta­ci­ons físiques. Sobre el tabú del suïcidi, la Geno admet que molts paci­ents greus hi pen­sen, “com a acte no de covar­dia, sinó d’alli­be­ra­ment”. Con­fia en la ciència i en el que pugui fer pels malalts de covid per­sis­tent la recerca, però deixa clar que el que intenta és pen­sar en el dia a dia, sense plan­te­jar-se molt el futur, per no ensor­rar-se encara més. I exi­geix a l’admi­nis­tració que sen­si­bi­litzi la soci­e­tat i no els oblidi i als pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris que, a més de ser més empàtics, “lle­gei­xin més lite­ra­tura mèdica i mos­trin més interès pel tema”. “És ciència, no ens ho inven­tem.”

Eines per al dia a dia

La Diana Martín és psicòloga i és la refe­rent de benes­tar emo­ci­o­nal del CAP Bufalà-Canyet de Bada­lona. Dins del pio­ner pro­grama que té en marxa aquest cen­tre sani­tari per aten­dre els malalts de covid per­sis­tent de manera inte­gral, Martín con­du­eix uns tallers on els paci­ents no només fan catarsi sinó que, set­ma­nal­ment, reben eines per por­tar millor el seu dia a dia. “La incer­tesa de no saber si tor­na­ran a ser els matei­xos és molt difícil de ges­ti­o­nar, i el pri­mer que inten­tem fer és tren­car el bucle. Molts donen vol­tes a la idea que hi hau­rien d’arri­bar, que hau­rien de ser capaços de fer allò que feien abans.” A més de trac­tar aspec­tes com l’auto­es­tima, el dolor, com ges­ti­o­nar les emo­ci­ons, la importància de l’ali­men­tació o l’impacte labo­ral (altres pro­fes­si­o­nals, com ara una tre­ba­lla­dora social, par­ti­ci­pen quan cal en el taller), s’ense­nya als malalts des d’exer­ci­cis de reha­bi­li­tació fins a tècni­ques de com­pen­sació, com ara fer ser­vir notes adhe­si­ves repar­ti­des per la casa si volen estar segurs que no s’obli­den d’alguna cosa o apun­tar-s’ho abso­lu­ta­ment tot a l’agenda.

“No retinc la infor­mació. De fet, podria veure la mateixa sèrie cada mes perquè no recordo haver-la vist. Però és que, a més, molts cops la ment em queda en blanc durant molta estona, sim­ple­ment no hi soc”, explica un dels par­ti­ci­pants en el taller –l’únic home– el dia que par­len dels pro­ble­mes cog­ni­tius. “A mi m’encan­tava pin­tar man­da­les, en feia un dar­rere l’altre, però ara no puc triar ni el pri­mer color: trigo moltíssima estona i, quan ho he acon­se­guit, el cap em pesa tant que he de ple­gar”, és l’expli­cació d’una altra malalta. La Dina, al seu cos­tat, assen­teix. Ella no es veu capaç de cui­nar, s’ha arri­bat a ador­mir, dreta, davant els fogons. Li fa por cre­mar-se o, una cosa pit­jor, pro­vo­car un acci­dent. “Tenir la consciència de fins a on es pot arri­bar no és poca cosa”, els diu la tera­peuta. Al seu cos­tat, la met­gessa de família Asun Wilke, experta en covid per­sis­tent, hi fica culle­rada: “Entenc que una cosa és l’adap­tació que pugueu fer a casa, on tot­hom es busca la vida, i l’altra al lloc de tre­ball, perquè les fei­nes són molt rígides. És un tema que us deu pre­o­cu­par.” Tot­hom diu que hi està d’acord o fa cara d’estar-hi. “Jo tre­ba­llava en una buga­de­ria, no parava cap segon, pim-pam amb màqui­nes i roba amunt i avall, però és que ara no puc ni pro­gra­mar una ren­ta­dora”, explica una de les par­ti­ci­pants.

No saber ni ves­tir-se

Com expli­quen la doc­tora Wilke i la psicòloga Diana Martín, la boira men­tal que afecta molts malalts fa que no puguin desen­vo­lu­par acti­vi­tats quo­ti­di­a­nes, de les més sofis­ti­ca­des a les més sen­zi­lles. De fet, una de les coses en què tenen pro­ble­mes és en els auto­ma­tis­mes, allò que la majo­ria de la gent fa sense pen­sar, de manera que poden tenir difi­cul­tats per ves­tir-se perquè pre­te­nen posar-se les saba­tes abans que els mit­jons o no poden entrar a casa seva perquè es que­den blo­que­jats o inten­ten obrir la porta abans de posar la clau al pany. “Apa­rent­ment sem­bla que puguin tre­ba­llar, però com poden fer-ho si no saben si seran capaços d’enge­gar l’ordi­na­dor?”, refle­xi­o­nen.

Espais com el taller psi­co­e­du­ca­tiu del CAP de Bada­lona, explica la Dina, que ha vin­gut des del Mas­nou, no només són un bon lloc per com­par­tir experiències i símpto­mes i donar o rebre con­sells i eines –per part dels pro­fes­si­o­nals o dels matei­xos malalts– sinó un “lloc per soci­a­lit­zar”. Com admet aquesta dona de 50 anys a qui la vida li va can­viar el maig del 2022, la vida social de molts malalts està reduïda a la mínima expressió i molts fan xarxa entre la gent que millor els pot enten­dre: altres malalts.

“Va ser fa un any, el dilluns abans de Set­mana Santa, ho recor­daré sem­pre.” Aquest és el dia que, després de tres can­vis de metge de capçalera en qua­tre anys perquè cap d’ells l’ente­nia ni la inten­tava enten­dre, la doc­tora que ara té l’Anna Romero la va escol­tar detin­gu­da­ment i, quan ella va aca­bar d’expli­car tot el que li pas­sava i com l’havien atès fins lla­vors, li va dema­nar dis­cul­pes en nom de tot el col·lec­tiu mèdic. “Has estat mal­trac­tada per la sani­tat d’aquest país, et demano dis­cul­pes”, li va dir. Fins en aquell moment, tot­hom havia trac­tat la seva malal­tia com un tras­torn d’ansi­e­tat. “El psi­quia­tre em va arri­bar a dir que m’oblidés de la covid per­sis­tent, que tot el que tenia, des del mal de cap i el de panxa fins als con­ti­nus oblits, me’ls cura­rien els anti­de­pres­sius. Va ser com una pel·lícula de ter­ror, em vaig sen­tir total­ment aban­do­nada.” Entre molts altres símpto­mes, l’Anna té febre cada dia, cefa­lees, esgar­ri­fan­ces, taquicàrdia, pressió al pit, pro­ble­mes de veu, la tensió molt baixa i cons­tants tras­torns diges­tius. “Tinc la panxa fatal, a vega­des he d’estar tres dies sense men­jar; quan ho dic als meus pares s’espan­ten, però és que per a mi ja és nor­mal, és el meu dia a dia.”

L’Anna té 39 anys i intenta “tro­bar l’equi­li­bri per sobre­viure”, el que per a ella passa per forçar-se quan veu que té una mica de marge. “Em puc per­me­tre el luxe d’anar a un con­cert, però això em pas­sarà fac­tura, ho tinc clar i ho accepto. Jo he estat en un con­cert amb 160 pul­sa­ci­ons pen­sant que em des­ma­iava, però m’anava repe­tint que d’això no em mori­ria, perquè, si no, m’enter­raré en vida.” A l’Anna l’ha sal­vat la seva gossa. La va adop­tar quan era un cadell i esti­mar-la i cui­dar-la l’obliga a treure-la a pas­se­jar cada dia, i amb això mus­cu­lar­ment no ha “per­dut tant” i en l’aspecte men­tal té petits moments de pau. Intenta fer-ho vora el mar, i això fa que hi hagi qui no enten­gui que es troba mala­ment. “A vega­des he tret la Nala ofe­gant-me o amb molt de mal mus­cu­lar, però la gent apa­rent­ment em veu sana i això genera recels”, explica. Admet que el dolor i la intensa fatiga a vega­des la fan estar de mal humor, però, un cop més, s’obliga a tirar enda­vant. “No puc fer plans perquè no sé mai com estaré, però intento dir que sí a la gent, i si cal ja ho anul·laré. La covid per­sis­tent és una malal­tia molt limi­tant i et treu mitja vida, però sem­pre que puc intento som­riure.”

L’Anna està espe­ci­al­ment pre­o­cu­pada pel seu futur labo­ral. És mes­tra i, tot i que quan ha tre­ba­llat a l’escola li han adap­tat tant com han pogut el seu lloc de feina, s’ha sen­tit “una càrrega”. “Em feien vigi­lar patis, però si hi havia un con­flicte tots sabíem que no es podia comp­tar amb mi. Em vaig treure les opo­si­ci­ons just abans d’infec­tar-me de coro­na­vi­rus i tinc autèntica vocació, el pro­blema és que no em vull pas­sar la vida sense fer res però tam­poc puc estar amb nens perquè m’esgoto i em costa fer dues coses alhora, com ara divi­dir i par­lar amb els alum­nes, perquè tinc pro­ble­mes de con­cen­tració”, refle­xi­ona. De moment, des del maig de l’any pas­sat, està de baixa.

Com molts altres malalts, l’Anna ha pogut acce­dir a teràpies finançades, com una reha­bi­li­tació cog­ni­tiva de tres mesos a l’hos­pi­tal de Ter­rassa, un psicòleg unes hores al mes o un estudi que es va fer a Cal­des de Mont­bui amb banys ter­mals, però s’ha de pagar mol­tes coses de la seva but­xaca. “Gràcies a la meva fisi­o­te­ra­peuta, tinc més veu tot i tenir-la encara ronca mal­grat que no fumo.” També segueix fent banys ter­mals, ara pagant-los ella, i fa acu­pun­tura. “Podria fer més coses, però no me les puc per­me­tre”, lamenta. També par­ti­cipa en tots els estu­dis clínics que pot. És cons­ci­ent que els malalts són “coni­llets d’Índies”, però agra­eix als pro­fes­si­o­nals que impul­sen aques­tes inves­ti­ga­ci­ons que escol­tin el col·lec­tiu i inten­tin millo­rar la seva qua­li­tat de vida. “Estu­dieu-nos tant com pugueu!”, implora.

16
metges
han arribat a receptar antidepressius a la Geno Velasco, atribuint la seva malaltia, covid persistent, a un trastorn emocional.
4
anys
fa que l’Anna Romero es va infectar del virus que li ha provocat, entre moltes altres seqüeles, ofecs, taquicàrdia, problemes cognitius, digestius i musculars.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia