“Al meu país estaria pitjor”

És de Mali i fa molts anys que viu a l’Estat espa­nyol. Va arri­bar a estar en un pis com­par­tit: “Érem qua­tre per­so­nes. Ales­ho­res tre­ba­llava, però amb el con­fi­na­ment l’empresa va tan­car.” Aquí es va aca­bar. És un dels habi­tants d’un assen­ta­ment de Bada­lona. Aques­tes col·lec­ti­vi­tats poden estar més o menys ama­ga­des, però hi són. No sola­ment a Bada­lona, pro­li­fe­ren arreu. Diguem-ne assen­ta­ment, diguem-ne infra­ha­bi­tatge. En direm bar­ra­quisme, que no és res més que una altra forma de sen­se­lla­risme. El cas de Bada­lona s’ha cone­gut molt perquè el 2020, en plena pandèmia, una nau ocu­pada sobre­tot per sene­ga­le­sos es va incen­diar. Es van per­dre cinc vides. Des d’ales­ho­res, els super­vi­vents i d’altres que s’hi han afe­git han fet una pere­gri­nació per espais buits, a mesura que els han anat desa­llot­jant. En un nucli hi viuen una cin­quan­tena de per­so­nes, en un altre dues-cen­tes. I n’hi ha sis a la ciu­tat. No se sap exac­ta­ment el total de per­so­nes.

Dime­cres a pri­mera hora, Jaume Ven­tura, de Justícia i Pau, una de les enti­tats que for­men la pla­ta­forma Bada­lona Acull, fa la seva ruta. L’acom­pa­nyem. Diver­sos dies a la set­mana, amb altres volun­ta­ris, va a repar­tir men­jar i mate­ri­als de neteja als assen­ta­ments. Es dedica espe­ci­al­ment a les per­so­nes immi­gra­des afri­ca­nes, aque­lles que han de superar més bar­re­res per idi­oma, cul­tura, des­co­nei­xe­ment de la burocràcia del sis­tema. Abans que res, passa per esta­bli­ments que tre­ba­llen con­tra el mal­ba­ra­ta­ment ali­men­tari i li guar­den men­jar. “En algun lloc mai sé del cert què tindré, perquè a vega­des depèn del per­so­nal, del que cap a les 20 h, cada dia, surt amb un carro car­re­gat per anar al con­te­ni­dor. A vega­des he de fer dos viat­ges perquè la per­sona s’ha recor­dat de nosal­tres. I altres vega­des ens en donen molt poc.” Avui fan falta també llei­xiu i pals de fre­gar. “Estem a punt d’entrar a l’estiu i per man­te­nir encara més la higi­ene com­pro mate­ri­als. L’any pas­sat vaig fer una cam­pa­nya con­tra l’aban­do­na­ment sani­tari d’aquests assen­ta­ments per part de les admi­nis­tra­ci­ons. Els diners que vaig reco­llir els vaig dis­tri­buint per fer com­pres durant l’any. Aquest estiu tor­naré a fer cam­pa­nya.”

De la reco­llida, cap als assen­ta­ments. En un hi ha entre 150 i 200 per­so­nes. És un antic cen­tre edu­ca­tiu, aban­do­nat, i cadascú s’ha pogut fer el seu racó. Els espais comuns –i els pri­vats– estan prou endreçats. L’encar­re­gat de rebre’ns és un home sene­galès de cin­quanta anys. És al car­rer a punt per rebre els paquets. Hi ha un pal de fre­gar, sabó, llei­xiu, insec­ti­cida. També un extra: els han com­prat oli. Entrem en el seu espai pri­vat, que com­par­teix amb un parell de com­panys més. Tot i les con­di­ci­ons, tras­pua neteja i dig­ni­tat. Tot el que hi ha, des d’una tau­leta fins a un sofà, ho han reco­llit del car­rer. El que per a uns és brossa per a d’altres és una llar. “Fa 18 anys que estic a Espa­nya i mai he pogut viure en un pis, viure «nor­mal». Com hi podria viure, sense nòmina? No hi puc acce­dir.” Es dedica a reco­llir fer­ra­lla. Mai ha tre­ba­llat de forma legal. És dels que van estar a la nau que es va incen­diar. Quan va mar­xar del seu país tenia dona i un fill. Li pre­gun­tem si hi manté algun con­tacte i ho nega amb el cap: “Qui t’espe­ra­ria 18 anys?” Valo­rant tot el que explica i mirant al vol­tant és ine­vi­ta­ble pre­gun­tar-se i pre­gun­tar-li: si les con­di­ci­ons de vida són tan sum­ma­ment precàries no seria millor tor­nar a casa? La res­posta deixa glaçat: “Al meu país esta­ria molt pit­jor.”

Després dels assen­ta­ments, Jaume Ven­tura té una llista llarga de per­so­nes per a les quals té pre­pa­rada una bossa de que­viu­res. Els recep­tors estan repar­tits per dife­rents bar­ris de la ciu­tat. Alguns són per­so­nes amb qui ha con­tac­tat a peu de car­rer. “Es tracta de no pas­sar de llarg. Veus algú dema­nant, li pre­gunto què li ha pas­sat i li dic que la set­mana següent m’esperi perquè li por­taré una bossa amb men­jar.” La llista d’avui té 15 noms. La majo­ria de casos li arri­ben de la pla­ta­forma Sant Roc Som Bada­lona. “Gent que l’han de des­no­nar, altres que estan ocu­pant... Uns qua­dres. No conec totes les històries, ni em per­toca. I m’explo­ta­ria el cap.”

Ven­tura forma part del volun­ta­riat de suport als usu­a­ris de l’alberg de Can Bofí Vell. Qui sap què els espera si no es troba una solució. Davant de la total falta de recur­sos públics, els volun­ta­ris tre­ba­llen en la cober­tura de neces­si­tats bàsiques, com ara l’ali­men­tació, les cures, l’acom­pa­nya­ment. Empe­nyen els usu­a­ris a ser motor en la mesura que són capaços, sense obli­dar la gran com­ple­xi­tat de totes les situ­a­ci­ons. Una de les ini­ci­a­ti­ves que han sor­git dels matei­xos usu­a­ris és la reco­llida de sig­na­tu­res per dema­nar la reo­ber­tura de l’alberg. Han fet altres acti­vi­tats, tant per man­te­nir alts els ànims dels afec­tats –la salut es res­sent en tots els sen­tits– com per fer-los visi­bles a la resta de ciu­ta­dans. Diven­dres dia 31, una jor­nada de jocs de taula. Diu­menge, una catifa rei­vin­di­ca­tiva a Dalt la Vila per la fes­ti­vi­tat de Cor­pus. En paral·lel es manté la lluita pel sos­tre. Havien sol·lici­tat la paraula al ple muni­ci­pal. Poques hores abans els van avi­sar que no podrien inter­ve­nir: hi caben cinc peti­ci­ons i la seva és la que fa sis.