Homenatge a les dones que utilitzaven l’antic safareig

Filo­mena, Enri­queta, Ramona i Cisca són alguns dels noms que l’escul­tor i arqui­tecte Fran­cesc Fajula ha escrit als dis­senys d’unes jar­di­ne­res des del seu taller de Sant Joan de les Aba­des­ses. L’Ajun­ta­ment li va encar­re­gar el pro­jecte de reur­ba­nit­zació de la Font d’en Roca, inau­gu­rat fa tres anys, i ara ho com­ple­men­tarà amb unes peces de ceràmica dedi­ca­des a les dones que uti­lit­za­ven l’antic safa­reig. L’artista explica a l’ACN, autora d’aquest repor­tatge, que recorda molt bé aque­lles dones que, mal­grat el fred, la neu i el pen­dent del ter­reny, puja­ven el camí car­re­ga­des amb la roba molla i esclops. Han fet una llista amb els noms de pila i dema­nen als veïns ajuda per poder-la com­ple­tar i “no dei­xar-se ningú”.

“Serà un home­natge a totes elles”, explica amb satis­facció Fran­cesc Fajula que, en la seva llarga tra­jectòria, ha rebut encàrrecs des­ta­cats com un con­junt escultòric per la Sagrada Família. Les jar­di­ne­res de Sant Joan de les Aba­des­ses, però, van ser idea d’ell després de fer uns mot­lles per casa seva. Tenia el mate­rial per fer-ne més i, com que que­dava pen­dent com­ple­tar els pilars que con­fi­gu­ren l’antic safa­reig, va pen­sar que seria una bona idea incloure els noms de pila de totes aque­lles dones que l’uti­lit­za­ven “fent molts sacri­fi­cis”. L’Ajun­ta­ment va estar d’acord amb la ini­ci­a­tiva.

La imatge d’aque­lles dones és un dels records que l’escul­tor té de petit. Recorda haver-hi anat amb la seva mare i com l’acti­vi­tat al ren­ta­dor for­mava part de la vida quo­ti­di­ana. Un record que les noves gene­ra­ci­ons ja no tenen i que ell ara vol rei­vin­di­car amb aquest gest. De fet, molts dels noms també s’han per­dut. Ange­lina, Manela, Tere­sina -el nom de la mare de l’escul­tor- en són alguns exem­ples.

També hi ha noms de dones pro­ce­dents d’Anda­lu­sia que “van por­tar nove­tats” al muni­cipi. Com la Marisa, una dona gallega “que por­tava un cubell damunt del cap” i que en aque­lla època ningú feia o l’Encarna o Trànsito que este­nien la roba als esbar­zers i no als fils dels jar­dins o horts. “Ens sor­pre­nia molt”, recorda. L’artista espera que molts visi­tants també hi vegin reflec­tits fami­li­ars seus. Els noms estan escul­pits a mà i les jar­di­ne­res estan fetes de gres cuit a alta tem­pe­ra­tura per fer-les resis­tents a les gela­des.

“Era tot un món lli­gat amb aque­lla època”, des­taca. Un món en què hi havia aspec­tes a ama­gar, com ara els draps de la mens­tru­ació -els este­nien amb altres peces de roba davant perquè no es veies­sin-. En un racó del ren­ta­dor, hi ha un bloc de pedra on es pot lle­gir “A l’àgora de l’aigua, retrets i taques pesen molt; només mans feme­ni­nes amb bla­uet i ten­dresa han emblan­quit el món” (escrit per Pep Gar­riga, un autor local). Unes parau­les que, segons Fajula, il·lus­tren molt bé el que pas­sava en aquell indret, on el safa­reig i els judi­cis de valor tam­poc hi fal­ta­ven. Aquest racó es com­ple­tarà amb un llençol de mar­bre i la repro­ducció d’un sabó i una bossa petita amb bla­uet -una pols per fer els llençols més blancs-.

Les jar­di­ne­res ani­ran col·loca­des damunt dels pilars que ja hi ha al ren­ta­dor i a un altre espai de la Font d’en Roca.