Salut

Can Ruti contra el gegantisme

El Grup de Recerca d’Endocrinologia usa biomarcadors per encertar el tractament

L’acromegàlia (gegantisme) és una malaltia causada per massa secreció de l’hormona del creixement

Es diagnostica tard, sovint quan els indicis, com el creixement de mans i peus, es fan evidents

L’acro­megàlia és una malal­tia rara cau­sada per un excés de secreció d’hor­mona del crei­xe­ment i es pro­du­eix en més del 99% dels casos per un tumor, gene­ral­ment benigne, a la hipòfisi. Majo­ritària­ment, el tumor se sol extir­par i a la vegada s’ha de seguir un trac­ta­ment far­ma­cològic per con­tro­lar l’hor­mona. L’acro­megàlia, quan afecta els nens abans de la puber­tat, s’ano­mena gegan­tisme. Ara sí que sabem de què par­lem: gegan­tisme... Recor­den el juga­dor de bàsquet Roberto Dueñas? Un cas de gegan­tisme. A Can Ruti hi ha un equip cap­da­van­ter en aquesta matèria, el Grup de Recerca d’Endo­cri­no­lo­gia i Obe­si­tat de l’Ins­ti­tut de Recerca Ger­mans Trias i Pujol (IGTP), que acaba de publi­car els resul­tats d’un tre­ball pio­ner inter­na­ci­o­nal­ment, Acro­fast. El grup el lidera el doc­tor Manel Puig. Han acon­se­guit desen­vo­lu­par un pro­to­col amb bio­mar­ca­dors per aju­dar els paci­ents amb acro­megàlia a con­tro­lar abans els efec­tes que els causa la malal­tia. L’acro­megàlia és una malal­tia rara i té un pro­blema asso­ciat i és que de mit­jana es triga uns 10 anys a fer el diagnòstic, quan ja s’ha mani­fes­tat, entre d’altres, amb can­vis esquelètics i faci­als nota­bles, com el crei­xe­ment –molt a poc a poc– de mans i peus, o altres pro­ble­mes de salut. Una anàlisi hor­mo­nal ho detecta, però no ens en fan si no és que ens cal per algun motiu. L’excés d’hor­mona del crei­xe­ment pro­du­eix alte­ra­ci­ons seve­res: aug­ment de la mida del cor, que pot por­tar a la insu­ficiència cardíaca; tendència a la dia­be­tis; apnea del son i més pos­si­bi­li­tat de tenir tumors, espe­ci­al­ment, càncer de còlon. L’acro­megàlia és molt poc freqüent: es cal­cula que afecta unes 70 per­so­nes per milió d’habi­tants al món i cada any es diagnos­ti­quen entre sis i nou casos nous per cada milió d’habi­tants. A l’hos­pi­tal Ger­mans Trias se solen veure uns cinc casos nous a l’any. Qual­se­vol per­sona en pot tenir i, tot i que s’acos­tuma a diagnos­ti­car a par­tir dels 40 anys, també hi ha casos en nens.

Tenint en compte la tar­dança del diagnòstic en els adults –en els nens els pedi­a­tres ho poden detec­tar molt aviat–, és molt impor­tant encer­tar-la ràpid amb la medi­cació. No tot val per a tot­hom, cada paci­ent és dife­rent. La tro­ba­lla del grup va en aquest sen­tit. Per pri­mera vegada al món, s’ha demos­trat que els bio­mar­ca­dors són útils per pre­dir l’efec­ti­vi­tat dels fàrmacs que s’indi­quen per al con­trol d’aquesta malal­tia, com els trac­ta­ments clàssics, que fins ara només tenen una efec­ti­vi­tat del 50%. L’ús d’aquests bio­mar­ca­dors ajuda a indi­car teràpies per­so­na­lit­za­des que aug­men­ten l’efec­ti­vi­tat fins al 80%, i de manera més ràpida que amb el trac­ta­ment clàssic. L’estudi, publi­cat recent­ment a The Jour­nal of Cli­ni­cal Endo­cri­no­logy & Meta­bo­lism-, es va fer entre els anys 2018 i 2023 en 21 cen­tres de referència de l’Estat, lide­rat pel grup bada­loní.

Explica el doc­tor Manel Puig: “Es tracta d’inten­tar dei­xar de fer tan­tes pro­ves fins que el paci­ent res­pon. Cada medi­ca­ment pot supo­sar de sis a deu mesos: dosis, anàlisis, obser­var si el tumor creix... Si has pro­vat tres medi­ca­ci­ons i no t’han fun­ci­o­nat, pots haver per­dut un any i mig.” Ara, i gràcies a la recerca, tenen la manera força ràpida de fer diana. I ja està vali­dada. Injec­tar medi­ca­ment –amb una for­mu­lació d’efecte molt ràpid– i a través de res­sonància magnètica poden veure en un parell d’hores com es com­porta el tumor. “Hem pogut clas­si­fi­car els paci­ents i pre­dir que res­pon­dran a uns trac­ta­ments i no a d’altres.” Un altre exem­ple de les seves des­co­ber­tes –n’hi ha diver­ses–: què passa si al paci­ent ja se li ha extir­pat el tumor? El tumor s’inves­tiga. De fet, fa anys van estu­diar més de cent tumors per esbri­nar les molècules que per­me­ten saber com reac­ci­o­narà el paci­ent al medi­ca­ment. Ara toca que tots els avenços s’inclo­guin en les guies terapèuti­ques, per a la pràctica clínica.

“Tenia molta fatiga”

La Mireia té 41 anys. Tenia molt mal de cap i el metge de capçalera la va aca­bar deri­vant al neuròleg, que va diagnos­ti­car cefa­lea de clúster. Per si de cas, li van fer una res­sonància. I allà, sense relació amb el mal de cap, va aparèixer el tumor a la hipòfisi. “Em van tru­car i em van dir que tenia l’hor­mona del crei­xe­ment molt alta, que patia acro­megàlia... A mi em va sonar a xinès, fins que van dir «gegan­tisme» i em van venir al cap tot d’imat­ges de gent molt alta, amb les fac­ci­ons de la cara molt mar­ca­des.” Era finals del 2022. Van fer mil i una pro­ves per revi­sar tots els òrgans i van extir­par el tumor a finals del 2023. “Estic molt millor, soc una altra! Con­ti­nuo tenint alguns dolors arti­cu­lars, però res a veure amb com em sen­tia fa un any. Tenia molta fatiga. Arri­bava al final del dia com si hagués fet una marató. Pen­sava que devia ser l’edat. Per­dia força a les mans i em feien mal, però creia que devia ser per la feina, que faig movi­ments molt repe­ti­tius. I suava moltíssim!” Si no fos pel mal de cap... “Pot­ser hau­rien pas­sat molts anys fins que m’hagués ado­nat dels can­vis físics.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia