Negocis de barri sense futur

Es nota que Sedaví, una ciu­tat de més de 10.000 habi­tants, és rela­ti­va­ment a prop de València. Pels car­rers, s’hi aglo­me­ren volun­ta­ris, mem­bres d’orga­nit­za­ci­ons solidàries i agents de tota mena de cos­sos poli­ci­als. Fins i tot hi ha algun trac­tor mili­tar que s’encar­rega, sobre­tot, de nete­jar els car­rers perquè s’hi pugui pas­sar. Tot i que ara és ple de fang, runa i res­tes de cot­xes, es pot veure que era un lloc amb locals petits i nego­cis fami­li­ars. Un bar a la can­to­nada, una frui­te­ria, un mecànic... És fàcil ima­gi­nar-hi una vida de barri, on la gent es reu­nia al bar cada diu­menge.

Entre els car­rers, veig una dona que intenta sense èxit tan­car la porta d’un garatge. Deci­deixo aju­dar-la. De seguida, m’explica que és el seu negoci des de fa uns anys. Es tracta d’un cen­tre d’estètica on tre­ba­llava ella i un parell de noies més. El dia del tem­po­ral, eren totes a dins del local i, en veure que feia molt mal temps, ella va deci­dir tan­car més aviat. “Els vaig dir que amb aque­lla pluja no vin­dria ningú i les vaig enviar cap a casa. Si ens hi haguéssim que­dat, ara no ho expli­ca­ria. La pare­lla de la meva filla tre­ba­lla en un super­mer­cat i allà no els van dei­xar mar­xar, s’hi havien de que­dar a tre­ba­llar tant sí com no. De fet, unes noies que tre­ba­lla­ven al seu cos­tat, en una botiga de mòbils, van morir ofe­ga­des al local”, m’explica. Li tre­mola la veu i fa els ulls can­sats. L’acom­pa­nyo un tros de car­rer i, sense haver de pre­gun­tar gaire, es des­foga sobre com veu la situ­ació. “És hor­ri­ble… He que­dat sense negoci. Què faré? Pensa que en aquesta zona hi ha molts locals petits de tota la vida del barri que són a la planta baixa. Tri­ga­rem anys a recu­pe­rar-nos… I ningú ens va avi­sar. Ningú. És una ver­go­nya. Per no par­lar de la quan­ti­tat de veïns que no sabem on són.”

Avanço una mica més. La meva intenció és arri­bar a l’ajun­ta­ment per veure com estan les coses per allà, però veig tots els car­rers igual i en el mateix estat: engan­xo­sos, plens de runa i amb per­so­nes, sobre­tot joves, tra­ient litres de fang i tras­tos de les cases. Davant meu tinc un grup de noies que por­ten un munt de bos­ses i van a pas lleu­ger. En un moment donat, una d’elles mira cap amunt i crida: “Falta res? Tenim aigua, men­jar, mas­ca­re­tes.” Els segueixo la mirada. He estat tan atònita amb el que pas­sava arran de terra que m’adono que és el pri­mer cop que miro amunt. En una fines­tra, hi ha un home gran obser­vant tot el que passa a baix. Quan la jove li parla, ell, sense dir res, fa un pas enrere i marxa. Les noies em miren. S’ha moles­tat? No vol que l’aju­din? Què passa? Deci­dei­xen espe­rar-se uns minuts, per veure si surt alguna altra per­sona per la fines­tra. De sobte, s’obre la porta de baix del car­rer, i surt el vell. Aquest cop, amb un som­riure. Les noies comen­cen a treure men­jar en con­serva de la bossa. Paté, cigrons, moca­dors, aigua. Li dema­nen si neces­sita alguna cosa més i els diu que no. Els dona les gràcies i mar­xen. Ni ell sap com es diuen ni elles, com es diu ell. Jo em quedo parada, mirant l’escena. M’espero una mica i deci­deixo acos­tar-me a l’home gran. Quants anys deu tenir? Deu haver per­dut gai­res amics amb la dana? Com devia pas­sar els diu­men­ges? M’explica que feia molta estona que mirava per la fines­tra i que li feien mal els peus. No tenia clar, però, si era per l’edat o pels ner­vis. “Quan va pas­sar tot, nosal­tres érem a dalt. Per sort no ens va pas­sar res, només al cotxe, però és des­astrós. Sort que el jovent ajuda. Si no fos per ells, ja seríem morts.”

Giro per l’esquerra i entro en un car­reró més estret, que em porta a l’avin­guda prin­ci­pal. “Xiqueta, xiqueta, vine, corre!” Una dona amb ulle­res bru­tes de fang i un monyo des­pen­ti­nat em mira. “Sí, tu, vine, va! Oi que tens mòbil? Fes una foto a l’aixeta que hem d’anar a bus­car la peça que falta a la mànega d’aigua.” Li faig cas i tot seguit anem totes dues a bus­car la peça “allà on té el negoci en Pere”. La segueixo. Es diu Nina. Té un negoci fami­liar de fusta i pape­re­ria amb els seus ger­mans en un edi­fici de la seva mare. Tots viuen a Sedaví des de petits i conei­xen la zona a la per­fecció. Es veu que quan va arri­bar l’aigua, cap d’ells era allà. Tot i així, el que tenien a la seu del negoci va que­dar sub­mer­git com­ple­ta­ment. “De moment n’hem tret cadi­res, tau­les, regis­tre de comp­tes, foto­gra­fies, ordi­na­dors, telèfons… Tot està per llençar. I encara ens queda fang per estona.” Ara, la seva única pri­o­ri­tat és tro­bar la peça de la mànega. La neces­si­ten per poder fer pressió amb l’aigua i així acon­se­guir que marxi el fang més incrus­tat. Un veí seu tenia una Karc­her, però com que els endolls també van que­dar mullats, no els poden uti­lit­zar. Quan tor­nem de bus­car la peça, em diu que hi ha dos volun­ta­ris més, em dona una escom­bra i m’envia a dins del local. Deci­deixo no dir-li que soc peri­o­dista i començo a nete­jar. El local és fosc i humit i costa molt saber on tre­pit­ges. A la paret, una part blanca i una altra amb rajola, es pot dis­tin­gir una línia marró, de fang, que em passa per sobre del cap. Fins allà va arri­bar l’aigua. Tot el mate­rial que queda a dins, tant a la zona cen­tral com a les altres sales, està pràcti­ca­ment per llençar. Què farà, ara, aquesta família? Com con­ti­nuarà? I, sobre­tot, quants anys tri­garà a recu­pe­rar-se de tot això? En una de les sales, la Nina i un parell de per­so­nes més obren un armari de ferro. Com que estava ben tan­cat amb clau, algun dels docu­ments que hi ha s’han pogut con­ser­var. Em torna a cri­dar per “xiqueta”, ja que no sap el meu nom. De fet, ni me l’ha pre­gun­tat. I és que en el fons no importa, soc dues mans més que poden aju­dar i li he cai­gut en gràcia. No neces­sita saber res més. M’acosto i em dona un gra­pat de papers humits. “Estos, per tirar, i els d’aquí puja a dalt i deixa’ls a la taula, amb els altres docu­ments.” Pujo l’esca­leta i entro a la pri­mera habi­tació. Loca­litzo la taula. Només hi ha una car­peta. Aquests són “els altres docu­ments”? És tot el que han pogut res­ca­tar de baix? Com volen poder con­ti­nuar el negoci així?

Després de pas­sar unes hores allà, però, m’adono que totes aques­tes pre­gun­tes només fan que allu­nyar-me de la situ­ació. No és que no hi pen­sin, en el futur, és que si s’hi que­den pen­sant gaire estona, els caurà el món (encara més) a sobre. I, cons­ci­ents o no, saben que, si volen avançar i recu­pe­rar-se, el que és impres­cin­di­ble no és saber com con­ti­nuarà el negoci, sinó tro­bar la peça per obrir la mànega d’aigua.