“Dir a la mainada que els Reis no els portaran res és un xantatge”

Quan les criatures comencen a tenir una certa capacitat de raonament es van fent molt amb els guions que els transmeten els pares. Quan els avisen que si no es porten bé hi haurà certes conseqüències, s’està fent que el comportament estigui condicionat per allò que s’espera de tu. En funció del teu comportament, rebràs una cosa o no la rebràs. Seràs més estimat o seràs menys estimat. Una cosa és reforçar un comportament amb un premi, o castigar-lo amb una pèrdua de privilegis. Això es fa en qualsevol procés educatiu. Ara bé, quan ve Nadal, no és el moment d’aprendre, és el moment dels regals. I els regals no són per premiar ni per castigar. Són regals perquè estimem i perquè ens els mereixem. S’ha de diferenciar el que són regals del que són premis i càstigs.

És obvi que l’aprenentatge està condicionat i es premia, o no es premia, la conducta.I hem de tenir en compte que es tracta d’una conducta concreta: no facis allò, no cridis, no t’enfadis... Estem parlant de fets concrets. En canvi, dir “si no et portes bé...” o “si no ets bo...” porta a introduir dos elements com a guions de vida que no són els millors.

El primer és el resultadisme. Si et portes bé tindràs bons resultats i si et portes malament tindràs mals resultats. Ensenyes a fer les coses buscant el resultat, no pel fet de pensar en els altres o per tenir una actitud positiva en la vida. I el segon element, que és el pitjor, és el guió de vida de la culpa. Pensar que si no m’he portat bé és que no soc prou bo. Si veig que els pares encara s’enfaden molt, és per culpa meva. Llavors l’infant s’acaba fent càrrec de que si els seus pares estan disgustats, la culpa és seva. I si a sobre venen els pares i et diuen “si no et portes bé, els Reis no et portaran res”; això és un xantatge de primer ordre. S’està generant un bonisme per convertir-los en persones obedients, que segueixin les normes, les pautes i les regles. Si no les segueixen se’ls castiga o se’ls amenaça que no tindran cap premi, quan del que es tracta en aquestes festes és de fer regals, i no de donar premis.

Això mateix. Per entendre la contradicció podríem dir que la mala bondat és la capacitat de fer el bé als altres perjudicant-se a un mateix. Si ho faig, és un sacrifici, és gairebé fer-se el màrtir. Però sobretot és abandonar-se d’un mateix. A poc a poc i sense adornar-me’n, cada cop compto menys amb mi mateix. Compto més amb els altres, tot ho faig pels altres... i aleshores em sento incapaç de confrontar amb els altres, de posar límits. I d’això en diem la impossibilitat de deixar de ser bo. Quan ho planteges a determinades persones et contesten que no es veuen amb cor de dir que no al seu cap, o de dir a la pròpia mare que no truqui tant... No saber posar límits té una conseqüència que tard i malament s’aprèn: ser més bo no fa que t’estimin més, que en general és el que busquen les persones bonistes. El que fa és que t’utilitzin més. Per això, els massa bons es queixen que tothom els pren el pèl, que tothom els domina, que tothom els carrega coses i que tothom es refia d’ells per a tot... perquè no saben dir que no.

El que cal fer primer de tot és ser-ne conscients. Aquestes persones no se n’adonen, han naturalitzat aquest tipus de personalitat massa bona al llarg del temps.

Quan tractem el tema des del femení, veiem que no només la persona és bona sinó que per ser bona es fa necessària, i l’única manera que troba d’aconseguir-ho és fer-ho absolutament tot pels altres. Són les que s’anticipen a tot, les que sempre t’estan a sobre, les que saben què necessites i fins i tot ho resolen sense que els ho demanis. Estan al cas de tot i fan les coses encara que ningú els ho hi hagi demanat. I quan els dius que en realitat ho fan per elles i no pels altres, s’enfaden. Creuen que fan el millor pels altres, però ho fan a la seva manera. I no és que s’equivoquin o que estiguin triant malament, sovint l’encerten perquè coneixen molt bé l’altra persona. El que passa és que llavors l’altra persona arriba a la conclusió que no ha de fer res, potser fins i tot que no té llibertat per decidir. Aquest és el petit matís pel que fa al gènere, tot i que també hi ha homes que actuen d’aquesta manera. És cert, però, que a la consulta veiem més casos de dones en aquesta situació.

A part d’adornar-se’n, plantejar-se la importància de, en lloc de ser tan bones, pensar a fer el bé. Ser bo no és el mateix que fer el bé. A vegades per fer el bé has de fer coses dures, això ho saben molts pares: renyar els fills pel seu bé. I el primer bé ens el devem a nosaltres mateixos. En segon lloc, deixar de donar tanta importància als altres. Als altres, no els importem tant. El tercer pas és posar límits, però no reactius –he de dir que no, m’hi haig de negar...– sinó en el sentit de definir-se un mateix. Tenir clar allò que vull, com vull viure, i quines són les coses amb les quals gaudeixo i les que vull fer. I finalment estar més connectat amb els teus propis anhels i cuidar-te a tu mateix, enmig dels altres.