La monarquia
Lluís Simon
Conte de Nadal...
Quin pessebre s’han empassat molts mitjans alegrant-nos l’arribada del Nadal amb la felicitació dels Borbons, tots quatre tan ben posats que semblen figures de porcellana, amb un somriure més fals que els duros sevillans d’abans. Havent vist sovint el mal humor que gasta el monarca espanyol, no costa gens imaginar-lo com el senyor Scrooge caminant pels passadissos de La Zarzuela amb ganes de penjar pel coll els pobres servents que l’han de mantenir net i polit.
Què pensarà si el dia 24 se li apareix el fantasma del passat, quan era un infant. Llavors, és clar, manava Franco de veritat, no com ara. El cor se li entendrirà i imaginarà, és clar, per què no pot ser tot ara igual que abans, quan els bons sempre tenien la raó i els altres, a callar.
El fantasma del present li farà més nosa que servei. Que un obrer de Paiporta arrossegat per la dana li mostri com celebra, malgrat tot, el Nadal a la seva casa arrossegada per les aigües, les de la natura i les de la incompetència governamental, convertirà realment el monarca hispà en una persona disposada a repartir ni que sigui un cèntim la seva fortuna?
Falta, és clar, el fantasma del futur. No serà un espectre del més enllà ni cap cosa sobrenatural. Simplement el seu pare, ja sol i abatut als Emirats, li trucarà des de l’Orient Mitjà per recordar-li que ell ha quedat sol, sense amants, i que les seves decisions l’han portat al seu inesperat destí.
Però el conte, amics, farà un gir que ni tan sols Dickens, que tampoc era un pobre senyor a qui faltessin els rals, hauria esperat. Aquest nou senyor Scrooge, o sigui, el rei de tots els espanyols, farà una pensada després de rebre aquestes benaventurades visites. Allò més lògic, en aquest esperit que ens envaeix a tots, seria renunciar finalment a la corona, proclamar la república i repartir els seus milions entre els seus soferts súbdits. Mireu si n’hi ha, d’organitzacions no governamentals, per portar felicitat allà on hi ha misèria.
Però Felip, no ens enganyem, ja és feliç així. La memòria del passat el reconforta, en el present ningú li discuteix el seu egoisme i en el futur no veu la misèria d’un home en solitari, sinó un paradís semblant al de les mil i una nits, o sigui, una fortuna inabastable, un país a mercè de la seva família i una amant en cada port, perquè no se’n parla però déu-n’hi-do amb el caganer reial quin historial que porta.
El dia D
A can Felip VI la nit de Nadal no és la d’un dia qualsevol. És el jorn de l’any que es treballa! Toca posar-se davant una càmera i llegir unes línies que totes plegades fan un discurs. Amb aquest ofici justifiques totes les mesades que el govern ingressa generosament a les teves arques. Teòricament l’has d’escriure tu, o això diuen. Segurament Joan Carles I l’encarregava i avall. Aquesta vegada els múltiples secretaris del monarca i la Casa Reial prou que s’encarregaran, com sempre, de recordar que la unitat d’Espanya –això que sempre es diu del dret i del revés– serveix per superar qualsevol obstacle, ja siguin cops d’estat imaginats o accidents naturals inesperats. Amb tot, sempre es poden dir mentides de l’alçada d’un campanar, com aquell “tots els espanyols són iguals davant la llei”, que tampoc passarà res.
L’amic no invisible
Ara que s’ha confirmat la caiguda de Baixar al-Assad, un altre sàtrapa que ha viscut en un règim que ha assassinat i torturat tots els seus opositors, no costa gaire imaginar de qui va ser molt amic en els seus anys de glòria. Doncs sí, de Joan Carles I. L’emèrit, com s’ha vist amb el pas del temps, va tenir molta tirada pel golf Pèrsic. De fet, un cop Al-Assad va agafar les regnes de Síria després de la mort del seu pare, el primer país occidental que va visitar va ser Espanya. Els reis, tot i que el règim ja estava acusat de terrorisme pels grans països d’Occident, van viatjar també a Síria. Espanya, a més, va convertir-se en el refugi d’un grapat de familiars d’Al-Assad, tots ara perseguits per corrupció econòmica. No es podia saber.
Tan units com Espanya
Una de les coses més enigmàtiques d’aquest país veí nostre és com és que, després de confirmar-se que el seu marit ha estat el més gran follador del regne, la reina Sofia no se n’ha volgut divorciar. No només això, resulta que aquest any tornen a enviar plegats una felicitació de Nadal conjunta a totes les persones de bona voluntat que els envolten. Inaudit. Segurament va amb el càrrec. Deu ser veritat que la reina un dia es va trobar al llit el seu home amb Corinna i simplement va tancar la porta.