“Els boscos són molt agraïts: s’han refet així que han tingut aigua”

De vegades es confon decaïment amb mortalitat i llavors els números són molt dramàtics. Si tot el decaïment fos mortalitat seria molt greu. Ens referim als símptomes que fan visible que el bosc està patint estrès per sequera. Els interpretem quan veiem un bosc que té defoliació; per tant, té menys fulles de les que hauria de tenir a la capçada. Per exemple, els pins, que són perennifolis i no haurien de perdre les fulles, pot ser que en perdin algunes quan l’estrès per sequera és molt palès. Això també passa en els planifolis –roures, alzines, sureres, etc.– independentment que siguin de fulla perenne o caduca. Amb estrès poden perdre part de la fulla. Un altre símptoma és la descoloració. Les fulles perden el color verd habitual, el color que haurien de tenir, i normalment passa a ser marró. Sense confondre-ho amb l’habitual canvi de colors de tardor, que acostumen a ser colors molt més grogosos i vermellosos. Quan hi ha una descoloració generalment és molt ràpida. Finalment, també avaluem la mortalitat. Quan parlem de decaïment els tres símptomes van alhora. Com deia al principi, no tot és mortalitat. Hi ha defoliació i descoloració que es recupera, especialment en planifolis. No tota la superfície en decaïment és símptoma que estem perdent aquesta massa forestal.

Vam començar aquest seguiment l’any 2012 i de decaïment n’hem anat mesurant sempre. L’any 2012 va ser molt dolent, l’any 2016 és un altre pic en la nostra sèrie. Bona part d’aquest decaïment es recupera. Però per la persistència de la sequera el 2023 hem començat a veure mortalitats que no havíem vist fins ara, especialment en pins.

Tot apunta que serà un any semblant al 2022, molt millor que el 2023. Les pluges del 2024 no han servit per omplir pantans però sí per millorar moltíssim la situació de la vegetació. La vegetació respon molt més de pressa que els pantans. Els boscos no es refan en un pim-pam. És una dinàmica lenta, però sí que s’ha aconseguit trencar la tendència d’anar empitjorant, s’ha aturat el decaïment i part del que teníem ha millorat.

Un exemple molt fàcil de veure són les sureres. El 2023 van patir una defoliació brutal, del 80 o 90% de la capçada. Els van quedar tres fulles a la capçada, i és un arbre de fulla perenne que, per tant, no hauria d’haver perdut les fulles. El que ha fet el 2024 gràcies a les pluges és treure noves fulles, però no té el cent per cent de la capçada que tenia. Pot passar que tregui algunes fulles repartides per tota la capçada o que alguna part de la capçada hagi quedat morta. És com si renunciés de forma natural a algunes branques. És clar, aquesta branca ja no es refarà, però amb els anys, si les circumstàncies ho permeten, la capçada s’anirà recuperant. El que volen els arbres és ocupar el màxim espai possible per tenir la màxima llum. Això no es recupera ni en un any ni en dos. Necessitaríem uns quants anys bons perquè l’arbre tornés a ser vigorós.

Fa de mal dir perquè no sabem què hauria passat si no hagués plogut el 2024. El 2023 veia una situació francament dolenta. Recordo la primavera, amb molta calor i pensant que anàvem de cara a l’abisme pel que fa als boscos. Però el 2024 una cosa que m’ha sorprès agradablement és que els boscos són molt agraïts. Així que han tingut aigua, de seguida s’han refet. Hi ha hagut rebrots en zones on semblava que tot estava dat i beneït, on totes les capçades de les alzines eren de color marró i resulta que han reverdit. Fa de mal dir si estàvem arribant a un punt de no retorn. Però és un fet que en algunes zones s’han mort alzines, un extrem gens freqüent perquè és una espècie tot terreny.

Sí que passava. Hi ha hagut anys no tan dolents com el 2023 en què, per exemple, la Garrotxa ha estat una de les comarques més afectades.

Perquè a la zona on més plou els arbres estan acostumats a unes condicions d’abundància i l’any que no plou pateixen més.

Sí, però aquestes comarques ja les teníem identificades com a punts calents. El que ha passat el 2023 és que comarques del sud que consideràvem que afrontaven millor la sequera –el pi blanc està molt acostumat a patir sequeres importants– han començat a donar senyals de decaïment. Fins al 2022-2023 les comarques del nord ja eren al nostre focus perquè sabem que els boscos que comencen a patir primer són els que estan acostumats a les millors condicions. Però el 2023 ha estat la bandera vermella: ep!, cap al sud, on ens pensàvem que la vegetació estava molt més adaptada i acostumada –els arbres ja hi neixen i creixen, amb poca aigua–, hi hem començat a veure afectacions més importants que les registrades fins ara.

Respon al que comentàvem. Són comarques que de seguida que les condicions són dolentes pateixen. Estan acostumades a pluja però nosaltres ja les identificàvem com a zones que pateixen primer, les primeres a mostrar els símptomes de decaïment.

Al Garraf ha quedat tot sec. Les espècies que han patit són pins, coníferes. I les coníferes no rebroten. Els pins del Garraf que moren no es recuperen i, en condicions d’humitats relatives baixíssimes com les de llavors, s’entén la preocupació.

Depèn dels pins. El pi blanc és de molt poca aigua, però, per exemple, el pi roig és una espècie eurosiberiana que, a Catalunya, es troba al límit sud de la distribució mundial. Les condicions d’augment de temperatura i canvi de règim hídric està canviant la distribució del pi roig. Estem quedant fora del límit. Potser el pi roig deixa de tenir la seva zona d’estació a la Catalunya Central, el Solsonès, el Berguedà i fins i tot les muntanyes de Prades. Ja no és el lloc òptim per a ell. El pi roig és el paradigma de la transició, del canvi d’unes espècies per les altres.

Aquell any la correlació de les afectacions amb la temperatura era elevadíssima a l’estiu. Quan pensem en decaïment el relacionem més amb la precipitació, però d’encà del 2022 la temperatura és una variable que ha pres protagonisme en el nostre monitoratge. Hi havia zones menys castigades per la manca de pluja i on hi havia molta més afectació, segurament per les onades de calor tan intenses.

Només fa deu anys que fem aquest seguiment. Estem començant a monitorar situacions que no teníem fins ara. És com els models climàtics: estan entrenats en una realitat que està canviant. Els models grinyolen perquè la realitat és diferent d’aquella a partir de la qual han estat creats. En els models de dinàmica forestal passa una mica el mateix. Ens basem en unes dinàmiques que seran diferents perquè el clima ho canviarà tot. Fa de mal dir, però és veritat que tot apunta que tindrem ecosistemes més àrids. Tendirem més a ecosistemes mediterranis que a ecosistemes eurosiberians. Catalunya té una diversitat forestal enorme que s’anirà veient modificada cap a la tendència més àrida i a la pèrdua d’espècies. El pi roig ja està patint molt. El faig no té un futur gaire esplendorós previsiblement. I espècies com l’alzina i roures mediterranis que creixen sota aquests boscos de pi roig que s’estan començant a morir tiraran més. Però com seran els boscos d’aquí a 50 anys no ho sabem.

Hi ha canvis molt diversos. El pi negre –l’espècie de pi més alta, que creix sota els prats subalpins– mai havia estat afectat per processionària i en els darrers anys tenen importants afectacions perquè, com que fa menys fred, la cota altitudinal de la processionària ha pujat. Al final la processionària no fa que hi hagi o no pi negre, però els ecosistemes són estructures molt complexes amb milions de variables interrelacionades. Fa de mal dir. Apuntem la tendència cap a espècies més xeròfiles –alzines, roures mediterranis– que són capaces de viure en condicions més àrides. Això fa pensar que les alzines seran les guanyadores davant d’un bosc de faig que necessita molta humitat. Però depèn molt dels canvis. No és el mateix un episodi de decaïment forestal que un incendi. Els fajos, per exemple, són capaços de rebrotar després d’un incendi però són molt més sensibles a la sequera.

Molt. L’exemple més clar són masses nascudes després d’un incendi. Per exemple, a la Catalunya Central hi ha masses molt homogènies, denses, gens gestionades...

Exacte. Fins que això no passi aquestes masses estan sotmeses a uns nivells altíssims de competència per l’aigua. La gestió és una eina útil per reduir aquesta competència per l’aigua. Si tenim una massa molt densa, en què els arbres estan molt junts, on l’aigua que cau s’ha de repartir entre molts arbres, si entrem i traiem alguns d’aquests arbres, l’aigua que caigui es repartirà entre menys. Reduir la competència sempre és una bona idea. De fet, algunes zones on es va detectar mortalitat el 2016 han portat millor la sequera el 2023 perquè ja hi va haver una aclarida natural. Alguns dels arbres s’havien mort i, per tant, hi havia menys competència per l’aigua. Això és una forma de gestió natural. Però es pot fer de forma antròpica, decidint quin tipus de gestió, on la fem, quins arbres traiem, quins deixem. Afavorir la biodiversitat és una prioritat en les actuacions actuals de gestió perquè el que no supera una espècie potser ho superarà una altra. És com les persones: si som exactament iguals ens posem malalts del mateix. Si som diversos, el virus que agafa l’un, el supera l’altre. La gestió és realment una eina imprescindible per fer aquest acompanyament als boscos perquè s’adaptin i facin la transició cap al canvi que ja és aquí.