“La gent va ser molt madura amb el confinament”

Buf... Moltes coses. Però si li he de fer un resum, podria dir dol, preocupació, tristesa, aïllament, però també compromís, capacitat de resposta, serveis públics i societat madura.

És evident que sí! La majoria de països la van menystenir i, en veure els efectes mortals que provocava, es van veure obligats a redreçar el rumb de les decisions que havien pres. Espanya és un exemple claríssim. A Catalunya, mitjançant el Procicat, anunciàvem mesures que el gobierno d’Espanya menystenia, però després les aprovava. I és quan ens hem de preguntar quantes vides s’haurien pogut salvar si no haguéssim patit la centralització?

Va ser molt difícil prendre aquesta decisió, però el Departament de Salut, que feia un seguint exhaustiu, tenia dades que ho avalaven. El cos dels Mossos d’Esquadra, així com els diferents treballadors públics que van fer front a la pandèmia, van fer una feina extraordinària, i la conca d’Òdena en va ser un exemple. Mai s’havia muntat un dispositiu d’aquestes característiques i es van assolir els objectius fixats.

Hem de recordar que vam passar de viure en plena llibertat a estar tancats a dins de casa d’un dia a l’altre. I, malgrat que va ser extremament complex, la ciutadania va respondre a la situació d’una forma madura, solidària i molt responsable. És evident que en un país de vuit milions d’habitants sempre hi ha algú que no respecta les normes, però per això les policies locals i el cos dels Mossos d’Esquadra van estar treballant nit i dia, per evitar-ho.

La decisió va ser judicial i passada la pandèmia, i sincerament penso que és injust veure com des d’un despatx la justícia espanyola, ben protegida amb els epis corresponents, envia a la paperera tots i cadascun dels riscos que van prendre els treballadors públics per evitar la propagació de la malaltia.

Jo tinc esperit d’autocrítica i penso que la vida és un aprenentatge constant. Per tant, quan em giro i miro enrere, trobes alguna cosa que faries diferent. Però sincerament, amb la informació i les eines de què disposàvem, crec vam actuar com tocava. La prova és que a tot el món majoritàriament es van seguir criteris similars.

Madrid és un capítol a part, sempre.

Claríssimament! Si ho mires amb perspectiva, el pujolisme va saber convèncer Catalunya de la seva capacitat d’autogovernar-se. Es van construir les famoses estructures d’estat amb el català com a element de progrés i modernitat: el sistema públic de salut, l’escola, els Mossos d’Esquadra, els mitjans de comunicació públics... Es va saber transformar el país en un territori d’oportunitats. També cal destacar que el 10 de juliol del 2010 va ser un punt d’inflexió: recordem que el president Montilla va titular la manifestació com la “de la desafecció”. Passant pel no al pacte fiscal, l’espoli fiscal, la inversió en AVE i no en Rodalies, el 9-N, el 17 d’agost i la bona feina dels Mossos d’Esquadra, ser un país envejat de l’U d’Octubre... Però, durant la pandèmia, l’esquerra i la dreta espanyola es van posar d’acord perquè en cap cas Catalunya no pogués demostrar aquesta capacitat d’autogovern.

Ja he dit que soc molt autocrític; per tant, sí que en canviaria. Però estic content i orgullós de la feinada que tot l’equip vam fer. Sense desmerèixer a ningú i amb humilitat, m’agrada dir que els resultats de la feina feta en dos anys, extremament complicats, és molt notable.

La manca d’institucionalitat d’alguns responsables públics.

Que som vulnerables, que de vida només n’hi ha una i que a vegades no ho sabem valorar.

De coordinació i lleialtat, com no pot ser d’una altra manera. Davant d’una pandèmia tan bèstia, els cossos de seguretat i els responsables públics d’Interior vam prioritzar la responsabilitat institucional i el bon servei al conjunt de la ciutadania.

Crec que la voluntat de servir als altres, que és el més bonic que un ésser humà pot fer, no la perdré mai. Però, després d’un període molt intens, he cregut oportú prendre distància i recuperar la meva vida, en tots els sentits.