La monarquia
Lluís Simon
Les rodalies d’Isabel II
Ai, amics, el caos de Rodalies sembla que ens acompanyarà anys i panys. La història dels trens a Espanya, de fet, ens explica prou bé com els catalans, com en tants altres àmbits, hem lluitat sempre inútilment contra un estat i una monarquia que han entès sempre el nostre progrés no com una cosa a envejar sinó com una nosa. Així, mentre la recordada primera línia ferroviària inaugurada a la Península el 1848 –Barcelona-Mataró– va ser viable gràcies a l’empresari mataroní Miquel Biada, a Espanya tenien una idea molt distinta de com un nou mitjà de transport com aquest podia ajudar a la seva evolució social i econòmica.
Així, doncs, el 1851 va néixer el Tren de la Fresa, la segona línia de ferrocarril espanyola i la primera castellana. Tenia com a objectiu el nou ferrocarril el transport de persones o de mercaderies industrials? Ni de bon tros. Unia Madrid amb Aranjuez i va ser una idea que la mateixa Isabell II va aprovar. Per alguna cosa era coneguda com la dels “tristos destins”. Filla de Ferran VII, era, amb tots els respectes, lletja com un pecat i una mala peça que va ordenar el bombardeig de Barcelona des del castell de Montjuïc per part d’Espartero.
Va ser ella la que va trobar que seria una excel·lent idea que els membres de la cort reial poguessin desplaçar-se en tren des de Madrid fins a Aranjuez, on estiuejaven la majoria d’ells. Va ser un marquès, no un empresari, el que es va encarregar de tota la feina bruta, José de Salamanca. Per acabar-ho d’adobar, es va batejar línia amb el nom de maduixa perquè els senyors de Madrid també aprofitaven els viatges per ordenar als seus criats que omplissin un vagó de fruites per alimentar l’aristocràcia madrilenya.
Isabel II va cedir els seus propis terrenys al Palau d’Aranjuez per fer-hi una entrada directa del ferrocarril, que també va tenir el suport d’un altre marquès ben conegut aquells anys, el de Pontejos. Amb el temps, Castella no només va imposar la seva visió radial i radical de com s’havien de traçar les vies ferroviàries al seu voltant, sinó que a més el famós ampli de via ibèric es va mesurar amb peus castellans. Que no hi hagués cap dubte sobre qui manava a la Península.
Ara que Renfe està en boca de tots, tampoc es diu prou que la companyia va sorgir el 1941 arran de la nacionalització de totes les companyies de ferrocarril d’ample ibèric, algunes de catalanes, que va ordenar, com si fos un dels grans líders de la Xina comunista, el mateix Franco.
La barra lliure
No només els Borbons del segle XIX van aprofitar-se dels ferrocarrils. L’últim episodi de la família ha estat especialment il·lustrador. Parlem del preu de l’AVE a Espanya, de la línia Madrid-Sevilla per compensar els Jocs de Barcelona, i ja comencem a oblidar l’alta velocitat de la Meca. Va ser la concessió d’aquella línia a empreses espanyoles la que va permetre a Joan Carles I cobrar centenars de milions de comissions. Malauradament per a ell, quan això va sortir a la llum pública arran de la denúncia de Corinna, va ser un escàndol més que va sumar-se a la seva caiguda lliure en la imatge que molts dels seus súbdits més ignorants havien tingut d’ell. Així, mentre el corredor del Mediterrani agonitzava per falta de pressupost i voluntat política, el rei feia la seva feina amb els seus amics saudites.
La reina arriba tard a la seva copa
S’ha d’entendre que amb tantes copes que es diuen “de la reina” la senyora Letícia no tingui temps d’assistir a tots els recintes esportius, i normalment les atletes femenines juguen finals conscients que no seran destorbades per fenòmens extraesportius. No va ser així el cap de setmana passat a Palma de Mallorca. Sa majestat va decidir que aquell dia sí que assistiria a una final, en aquest cas la de waterpolo. Jugaven dos equips catalans. Què hi farem?, devia pensar. Tot i que a Palma té tot un palau a la seva disposició i una corrua de polítics a les seves ordres, la senyora encara va arribar tard. I els organitzadors, en comptes de dir ja s’ho farà, doncs van decidir que el partit no començava sense ella.
De Marichalar, el gran oblidat
Jaime de Marichalar, aquell senyor que es va casar amb la infanta Helena, ha passat a millor vida en els mitjans de comunicació. Ara bé, de tant en tant ressuscita perquè no deixa de ser el pare de Froilà i Victòria Frederica, els dos noms que més disgustos han donat a la Casa Reial en els últims temps. Segons la premsa rosa i coneguts de l’aristòcrata, la relació amb el fill es va trencar quan aquest va fer via cap a Abu Dhabi, i amb la filla com a mínim manté una afició comuna, els toros.
