“Hem de reenfocar els hospitals cap al tipus de malalt que veiem”

Tenim partida pressupostària, tenim un projecte executiu i una direcció d’obres que ja han estat concursades i que s’executaran entre els anys 2025 i 2026. El concurs d’obres es pot resoldre d’aquí a 4 o 5 mesos. El 2027 tindrem qui farà l’obra, perquè el projecte ja estarà aprovat, i els arquitectes els tindrem aquí asseguts amb nosaltres. Una obra que s’ha d’executar en tres anys. Mai no hem estat tan a prop de tenir un projecte que de veritat està consolidat amb una partida pressupostària i amb ganes, per part de totes les administracions, de fer-lo.

Imprescindible. Aquest hospital s’ha quedat enrere. Ens falta espai per a tot. El projecte no només preveu més metres d’instal·lacions. És fer més metres i és actualitzar instal·lacions, i, per tant, també actualitzar tecnologia. A vegades l’actualització de tecnologia, quan no ve acompanyada d’obra nova, és molt més lenta. Cada any no pots comprar-ho tot i el que hem fet fins ara és anar comprant a poc a poc. Hem fet coses importants, com ara renovar els serveis de radiologia, de radiodiagnòstic o diagnòstic per la imatge amb màquines d’última generació als dos centres de Calella i Blanes. Això ha pogut ser gràcies als fons europeus, que ens han ajudat molt a poder fer la inversió, però la resta de diners els hem hagut de posar nosaltres, evidentment. Però tenim capacitat d’endeutament. Segur que tecnològicament el nou hospital aportarà més coses, però fins que arribin estem obligats a anar millorant.

Calella s’ha quedat amb un hospital de dia que és molt petit. Cada vegada més, la feina que abans es feia amb els ingressats, ara es fa amb els ambulatoris. La gent ve aquí, es tracta i se’n va cap a casa. Per donar aquest servei necessites un espai adequat, com ara el que tenim a Blanes, que es va fer nou fa pocs anys. Tenim previst fer el nou equipament aquest any i el volem tenir acabat abans de l’estiu. Seran 20 places per rebre tots els tractaments, ambulatoris, matins i tardes. Ara, encara hi ha malalts que han de marxar fora i han d’anar a Can Ruti o a altres hospitals a fer alguns tractaments.

Algunes es quedaran com a tals. L’hospital de dia, per exemple, no s’haurà de fer amb el nou hospital perquè ja l’haurem resolt abans. Però en canvi, hi ha altres espais que sí. Per exemple, el bloc quirúrgic, actualment integrat per quatre sales d’operacions que funcionen matí i tarda, serà del tot nou. Què farem amb el bloc quirúrgic actual? El transformarem en la zona dels gabinets diagnòstics on es faran les endoscòpies, les broncoscòpies... Farem tots els tractaments, proves diagnòstiques i proves terapèutiques. El bloc quirúrgic nou comptarà amb nou quiròfans, l’àrea de rehabilitació i la cirurgia sense ingrés. Per això quan expliquem l’obra nova, expliquem que hi haurà 18.000 metres quadrats nous més la remodelació de tot l’edifici C.

Perquè qualsevol organització, i encara més aquestes que són tan grans, necessita saber on vol anar a parar. Les organitzacions no són només les parets. És a dir, les parets condicionen els espais adequats per fer les coses, però qui fa les coses són les persones, són els professionals. Per tant, l’organització, sobretot, són els professionals. A la gent l’hem d’encoratjar a fer les coses d’una determinada manera per anar a parar a un lloc. Em pregunten moltes vegades si té sentit o no té sentit. És clar que en té, i molt! El primer de tot és donar servei al territori. Però ha d’anar molt més enllà, això, perquè els professionals que hi treballen no venen només a donar servei a la comarca. La gent ve a créixer professionalment, també i estem obligats a donar-los aquesta oportunitat. Hem de ser capaços de poder fer més recerca, docència i innovació. Hem de fer que la gent s’il·lusioni en projectes punters. Aquí, a la comarca, fem coses molt interessants en atenció domiciliària, atenció maternoinfantil...Hi ha temes en els quals som molt bons i la gent que hi treballa, se sent molt orgullosa. Més ben dit, atraiem bons professionals perquè saben que venen a parar a un equip que fa la feina molt ben feta. Amb altres coses no estem igual, segurament no, i no tenim aquesta capacitat d’atracció; doncs el que hem de fer és escampar-ho. Per fer tot això ho, però, hem de posar una mica d’ordre, i això és el que fan una mica els plans estratègics. Però no només això.

Exacte, per poder optimitzar la gestió del territori. Facilitar la connexió entre els diferents centres i la connexió entre els diferents nivells. Cada vegada és més complicat, això. Per què? Perquè les malalties afecten gent més gran i que té no una, sinó diverses malalties cròniques. El 70% dels llits d’aquest hospital els ocupa gent que té més de 70 anys. La gent que és gran i que té patologia crònica necessita continuïtat d’assistència, una assistència de proximitat que li proporciona una atenció primària. Ara mateix, quan tenen necessitat de venir a l’hospital perquè se’ls ha reaguditzat la seva malaltia, ingressen uns pocs dies i després segur que l’atenció intermèdia és la que millor els aniria. Perquè no és una qüestió d’intensitat de cures, sinó que és una qüestió de cures en si mateixes. Els hospitals d’aguts serveixen perquè t’operin, perquè et canviïn un genoll o un maluc o perquè si tens una fractura te la curin. Però perquè l’hospital d’aguts es preocupi per què necessitaràs el dia que marxis, cal que ens organitzem diferent.

Això correspon a l’atenció intermèdia. Necessitem reenfocar els hospitals cap a centres adaptats al tipus de patologia i de malalt que veiem. Hem d’anar canviant la perspectiva que la continuïtat de l’assistència a malalties cròniques és molt més important que l’assistència en un moment determinat amb una agudització. Bàsicament perquè l’agudització ja la sabem fer. Donar oxigen i antibiòtic i diurètic a una persona que té una insuficiència cardíaca i que es refreda i fa una pneumònia, això ho sabem fer. I se’n surt tothom, o gairebé tothom. El problema no és com se’n surt. El problema és que quan se’n surti haurà baixat dos esglaons en la seva capacitat de ser independent. Quan arribi a casa, tindrà una sèrie de necessitats que abans no tenia i d’això ens n’hem de preocupar. De com fem que aquesta persona després s’adapti al medi d’una forma natural i no ens hagi de tornar a venir a veure a urgències al cap de quatre dies, que és el que a vegades passa. Els hospitals de proximitat tenim l’obligació de fer-ho.

Perquè l’impacte ambiental del sistema sanitari és bestial i l’hem descobert ara fa relativament poc. Però penseu que amb la gestió de residus ja ho intuíem perquè és impressionant la quantitat de residus que generem diàriament. Però és que, més enllà d’això, l’impacte ambiental és, pel nostre consum energètic, molt gran. L’empresa que més consum energètic fa a la comarca, amb diferència, és l’hospital. Un exemple. Cada prova feta amb la ressonància magnètica, que està 20 minuts funcionant per tenir la imatge interior d’una persona, donaria llum a un habitatge durant pràcticament quinze dies! La quantitat de gent que es mou també és ingent. Aquí tenim 2.100 treballadors i tothom es desplaça des de casa seva, bé amb transport públic, bé amb cotxe propi, amb el consum de CO2 que suposa. També hem d’escalfar i refrigerar les instal·lacions segons l’època de l’any, perquè avui en dia seria impensable no disposar-ne, i això consumeix moltíssima energia.

És llarg. Més que per arribar a consensos, per recollir les diferents sensibilitats. Penseu que aquesta idea de com volem fer l’hospital del futur ha de quedar ben resolta. No és el mateix que ho preguntis a l’expert de nefrologia, a l’alcalde o al director del Servei Català de la Salut. Cadascú tindrà una mirada específica, però tots han de ser preguntats. I així ha estat. Hem preguntat a la gent i sobretot hem preguntat als professionals. Penseu que encara que tothom ens veu des de fora com un únic edifici, hi conviuen realitats molt diverses. Un hospital no deixa de ser un hotel d’entitats. No té res a veure l’hospital des de la realitat dels serveis quirúrgics que des dels mèdics, o l’hospital de dia o de nit, o l’hospital que veu un portalliteres, o l’hospital que veu un cap de servei. Tots són hospitals diferents i en canvi tots vivim entre les mateixes parets. Per captar l’opinió de tots vam treballar amb grups focals i vam intentar que aquests grups fossin multidisciplinaris.

Sí, aquest va ser un tema que es va parlar a bastament, sobretot amb l’Ajuntament. Penseu que, a més, l’N-2 que passa per davant de l’hospital és de les parts més estretes de l’N-2. Amb aquesta idea ens carreguem l’edifici B, el conegut com “l’edifici de les monges”, en forma d’L. Per què va a terra? Per poder fer la carretera més ampla i poder habilitar una plaça davant de l’entrada de l’hospital. Per a l’accés al pàrquing, quan vas en sentit Girona, es farà una nova via que s’ha de fer per sota terra. Els que venen en sentit Barcelona tindran accés directe al pàrquing. L’accés de les ambulàncies també serà nou i s’habilitarà des de la carretera d’Hortsavinyà. Els dissenys estan fets.

Una mica sí que s’ha endarrerit, però pel que sembla tot s’ha resolt i l’Ajuntament ja té els diners per adjudicar l’obra. No podem entomar l’obra de l’hospital si no fem primer el pàrquing, perquè el primer que ens carreguem és part del pàrquing actual i la gent ha de poder deixar el cotxe en algun lloc. Sí que ens hem menjat una mica de marge que teníem, perquè jugàvem amb un any i ara ho fem amb sis mesos. Però res que no es pugui resoldre.

Pel què té d’atractiu pel professional i que per créixer necessita poder participar en recerca i en docència. Si fas docència has de fer recerca. I aquí, ara en aquests moments, tenim formació docent pregrau i postgrau. La pregrau, més en infermeria que en metges, però tenim metges i infermeres estudiants de la carrera que venen aquí a fer pràctiques, i després tenim tota la formació postgraduada de residents. En aquests moments tenim quatre especialitats mèdiques i en el futur en voldríem fer més. Ara mateix tenim Medicina Interna, Geriatria, Medicina de Família i Comunitatria i Traumatologia, que hem començat aquest any. En voldríem fer més, però primer has de tenir equips preparats per fer-la i capaços de fer-la bé. Hem de donar prous garanties al resident per formar-lo bé. Les residències són de 4 o de 5 anys cada any, i més de 5. Per tant, clar, en 5 anys tindràs 5 residents, no en tindràs un, no, en tindràs 5, un cada any. Això és una feinada, i és una feinada per a la qual els equips s’han de preparar. Però portar docència i recerca a l’hospital és clau, és molt important. És un dels motius per als quals se’ns acostarà gent bona.

L’estudiarem, perquè el futur dels hospitals dependrà de la seva capacitat. Tenim, és cert, un bloc quirúrgic nou de fa un any a Blanes que funciona molt bé i per tant, segur que hem de seguir fent activitat quirúrgica. Sabeu què passa? Si tu tens dos blocs quirúrgics, no és fàcil pensar que faràs traumatologia als dos llocs, o cirurgia als dos llocs. Per què? Perquè el cost és molt alt i no pots tenir quiròfans de la mateixa especialitat repetits dues vegades. Aquesta duplicitat és molt cara. En canvi, el que sí que podem fer és concentrar tota la traumatologia en un lloc i tota la ginecologia, per exemple, en un altre. Tot i això, l’atenció ambulatòria sí que la fem a tot arreu. També intentem fer el màxim possible cirurgies sense ingrés. Aquest hospital fa un 65% de cirurgies sense ingrés. Això vol dir que el 65% dels malalts que són operats no ingressen, se’n van a casa a la nit. Intentarem mantenir aquest percentatge. Això és una cosa, i l’altra cosa és que quan ingressen el període post quirúrgic intentem escurçar-lo el màxim possible per ells i per nosaltres. Per ells, per seguretat, perquè l’hospital no és un lloc per quedar-se a viure. Tot malalt que pot marxar als tres dies no cal que se n’estigui sis. I els cirurgians, traumatòlegs, uròlegs...cada vegada pauten millor el post quirúrgic i el post quirúrgic s’escurça.

No hem d’esperar un nou hospital per tenir equitat d’accés a especialitats que tenen pocs professionals. El problema més important de no disposar de totes les especialitats que voldríem amb el nombre d’especialistes que voldríem és que no n’hi ha prous. A Catalunya tenim 60 hospitals i els hem d’omplir amb especialitats. Les noves generacions de professionals mèdics no cobreixen els espais que deixen les generacions que es van jubilant. El recanvi generacional és lent. Em preguntàvem l’altre dia si ens fan falta més metges. Jo tinc dubtes i ho dic de veritat. Que ens fan falta moltes més infermeres, segur, però molts més metges no ho és tant. Fa falta repartir-los i distribuir-los millor, especialment a les comarques i no tant a Barcelona. Al metge que ve de Barcelona a comarques no li ha de semblar que és un càstig, ha de tenir oportunitats de promoció Què hem fet fins ara i què farem? Intentar ajuntar hospitals a l’hora de fer equips especialistes més grans. És més fàcil fer venir un digestòleg a fer tot Maresme que no fer-lo venir només Calella. I això és el que estem fent.

Ho sé, ho sé. En el nostre cas, intenten triar els millors dels que es presenten. Aquest és un problema d’aquí, és un problema del país. En el sector privat veiem que tots els metges que fan guàrdies són estrangers. Pràcticament tots. Aquí a l’hospital tenim de tot. La majoria de professionals que ens arriben, per la facilitat de l’idioma, són llatinoamericans. I que a més a més tenen un problema, perquè el títol amb que arriben del seu país aquí no està homologat. I parlem que per aconseguir-ho és un procés molt lent i feixuc. Això s’hauria d’arreglar, perquè els especialistes estrangers no poden exercir i han de treballar a urgències, o a l’àrea ambulatòria. Cert que venen molts, però n’hi ha que estan més ben formats i n’hi ha que menys. Per tant, la nostra feina és seleccionar els bons. El que no val és agafar qualsevol per omplir el lloc de treball.

Nosaltres som molt exigents en aquest aspecte i tots els professionals han d’entendre el català. És a dir, aquí tothom que entra ha de tenir un nivell de català oficial. Dit d’una altra manera, qui no entengui el català no pot treballar a aquesta casa. El que no podem exigir és que parlin en català en fluïdesa, perquè moltes vegades això no és possible, perquè sovint o venen de fora, o fa poc temps que hi són. Et poden respondre en castellà, perquè es aquest país tots som bilingües, però en cap cas t’han de fer canviar l’idioma tu. Aquest és un dels temes inclosos dins del pla estratègic .