La monarquia
Lluís Simon
De copes i reis
Festa grossa avui a Sevilla. Es decideix el campió de copa, un trofeu que a Espanya és una oda als Borbons des de la seva creació, el 1903. Els aficionats culers que han assistit a les diferents finals en la darrera dècada ho saben prou bé. S’han esgargamellat xiulant himne i el monarca, però fins i tot això ha estat en perill. Javier Tebas i Esperanza Aguirre van proposar que se suspenguessin els partits quan la Marcha real fos ultratjada de manera evident.
El trofeu ja es va crear descaradament per honorar la monarquia. De fet, l’actual copa va ser la continuació lògica d’un campionat que s’havia celebrat el 1902 conegut per l’afició com copa de la Coronació. Calia que el poble celebrés l’ascens al tron d’un altre borbó, Alfons XIII, quan va arribar a la majoria d’edat. I després ens demanen que no barregem política i esport.
Per a més inri, la idea la van tenir uns catalans, els germans Joan i Carles Padrós, fundadors del Real Madrid. Calia que aquella coronació fos comparable a les que tenien lloc a Londres quan un monarca britànic arribava al Palau de Buckingham. El Barça i l’Espanyol van viatjar a Madrid per jugar el nou torneig, juntament amb el Club Biscaia i dos equips de la capital espanyola, el Madrid FC –el nom de l’actual Real Madrid– i el New Football Club. En una de les semifinals es va jugar el primer Barça-Madrid de la història, que va acabar amb victòria catalana (1-3). La final es fer jugar en la vigília de la coronació. Curiosament va ser un duel internacional entre bascos –el Biscaia– i els jugadors del Barça, amb victòria dels primers. El trofeu està les vitrines del museu de l’Athletic.
A partir del 1903, la competició va esdevenir copa del Rei i en la dictadura, copa del Generalísimo. Durant la Transició es va recuperar la denominació reial per al trofeu, no només per al futbol sinó pràcticament per a tots els esports, un fet que no passa a cap altre lloc del món.
Amb tot, la jugada no ha sortit amb el temps tan rodona com els seus promotors van imaginar. La presència del rei, sobretot aquests darrers anys, ha provocat xiulades monumentals, especialment en la final del 2015 al Camp Nou, quan les aficions del Barça i l’Athletic es van unir per completar durant els 48 segons que va durar l’himne una de les xiulades més formidables que es recorden en un camp de futbol. Felip VI, amb cara de funeral, va desitjar en aquells moments la fi del món.
El color de l’enemic
Una altra final històrica per la reivindicació política que hi va tenir lloc, també amb la presència del monarca, va ser la del 2018 al Wanda Metropolitano de Madrid –Barça-Sevilla–. L’entrada del rei espanyol a l’estadi va ser rebuda amb una escridassada enorme malgrat el volum eixordador de la megafonia oficial. Els dies previs el govern del PP i fins i tot la policia havien llançat missatges per demanar “respecte” a l’himne, però encara amb presos polítics la cosa va anar més enllà. Hi va haver una operació per requisar tots els objectes grocs que portaven els aficionats del Barça. Hi va haver també crits de suport a Puigdemont i un repartiment massiu –per compensar– de banderes espanyoles. Aquestes últimes van poder entrar a l’estadi sense cap problema. No eren símbols polítics, es veu.
Pecadors al Vaticà
L’enterrament del papa reuneix alts dirigents de tots els països. És un concurs mundial d’hipòcrites, sobretot els que es consideren catòlics o cristians, que es passen els pecats, ja siguin els de Moisès o els capitals, per l’arc de Sant Martí. Tenim, per exemple, la nostra estimada família reial, que estarà representada al Vaticà per Felip VI i Letícia. La reina és una senyora divorciada (valga’m Déu!) i del rei, estem bastant convençuts que va tenir relacions íntimes, ja ens entenem, amb altres dones abans del matrimoni. El sexe és important en l’Església, però la corrupció econòmica també es considera pecaminosa. Joan Carles I, ja sabem com va fer la seva fortuna i Felip, que no és com el papa Francesc un home que viu per servir els pobres, sembla que no hi renunciarà.
Navegant enmig de la tempesta
Parlant de pecadors, ningú ha convidat l’emèrit a l’enterrament del papa Francesc. Aquesta setmana no se l’ha vist massa preocupat. Ha aterrat a Galícia amb la intenció de preparar-se per a competicions de vela mentre continua encara la polèmica amb el seu últim rival, el populista i antic president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. De moment, Joan Carles I calla. Vol que parlin els seus advocats i que el polític pagui o s’agenolli demanant perdó. Veurem qui guanya.
