Salut

Marc Jaumà

Cap de Serveis Generals de l’Hospital Germans Trias i Pujol

“La clau era avançar-nos a l’evolució de la pandèmia”

“Si arriba una nova pandèmia, encara no estem del tot preparats en clau d’espais, però sí que sabem com hem d’actuar”

“Hem de tenir unes infraestructures més sòlides. En aquest país es pensa molt en inauguracions, però no en el manteniment”

La feina de l’equip va ser espectacular. Gent fent noves instal·lacions, tubs amunt i avall...

La covid, com hem anat veient en tota la sèrie de reportatges i entrevistes que hem publicat en aquest diari, ens va deixar milers d’imatges impactants. Una de les més sorprenents va ser com els hospitals es van haver d’adaptar a la nova situació i com, en pocs dies, van canviar tots els engranatges interns, van habilitar nous espais, van buscar nou material… I darrere de tota aquesta transformació, hi havia uns caps pensants que dia rere dia s’havien d’esforçar per pensar noves estratègies perquè els centres no quedessin petits i poguessin absorbir tota l’allau que els venia a sobre. Marc Jaumà és el cap de Serveis Generals de l’hospital Germans Trias i Pujol i va estar al darrere de totes aquestes operacions al centre badaloní. En poques setmanes, per exemple, es va duplicar la capacitat d’hospitalització i es va triplicar el nombre de llits per a crítics. En total, s’estima que es van atendre més de 1.500 pacients amb covid.

La primera pregunta és obligada i l’estem fent a tots els entrevistats. Si li dic la paraula ‘covid’, què és el primer que li ve al cap?
Patiment. Vam patir molt.
Com s’aconsegueix canviar un hospital gairebé d’un dia per l’altre?
Com a tothom, aquesta epidèmia ens va venir de nou. Quan l’UCI es començava a omplir, hi havia moltes reunions sobre què fer i com continuar, però no sabíem realment la magnitud del que teníem a sobre. I recordo que, molt a l’inici, parlàvem amb la gent de l’UCI per saber si havíem de fer més llits o no, però ningú ho tenia clar perquè no sabíem com evolucionaria la crisi i, evidentment, fer aquests recursos addicionals suposa una gran despesa. Però al final vam decidir tirar endavant. Primer, has de mirar quins espais tens, perquè uns llits d’aquestes característiques necessiten requeriments molt potents, com subministrament de gasos, de buit, massa elèctrica... I vam decidir que podríem anar a la unitat de coronàries, on hi ha habitacions individuals, perquè, sobretot, buscàvem la barrera física, i a més podíem canviar el sistema d’aire, el podíem posar a depressió en lloc de sobrepressió, teníem filtres terminals, etc. Era un bon lloc i hi vam fer dotze llits.
Però l’epidèmia continuava…
Sí, i vam haver de buscar més llocs perquè els llits s’anaven omplint. I en vam trobar un que tenia tota la dotació, l’UCI de nounats, perquè l’hospital s’anava buidant i no hi havia ningú, tot i que també va haver-hi molta feinada perquè els aparells són diferents. Vam buidar-ho i vam guanyar deu llits més. Però en tres o quatre dies es va omplir i vam buscar altres espais que podien ser específics com les UCI. Fins que es van esgotar i no hi havia més llocs amb aquestes característiques.
I què vau decidir fer?
Vam haver d’inventar espais i buscar àmbits no assistencials com la biblioteca, on evidentment no hi havia res preparat per a aquesta situació i vam haver de buscar la manera de portar-hi els gasos, l’energia necessària, etcètera. Amb els proveïdors vam començar a muntar i vam arribar a construir catorze boxes, però tampoc en vam tenir prou. El que vam aprendre és l’estratègia d’anar al davant, habilitar nous sectors abans que se’ns acabessin els llits. Vam fer la sala de reanimació, rehabilitació, vam tirar endavant un nou edifici modular que estava aturat. La feina de l’equip va ser espectacular. Gent fent noves instal·lacions, tirant tubs amunt avall...
Vau tenir problemes a l’hora de trobar materials?
Va ser un problema greu, sí. Per exemple no hi havia coure per als tubs i aquí és quan comences a donar voltes per trobar solucions. Ens va acabar autoritzant a fer tubs de plàstic i tampoc hi havia preses de gasos perquè tothom volia fer llits d’UCI. I les vam acabar fent nosaltres. Llavors, també s’havien de buscar respiradors on fos. Vam arrasar primer els centres d’investigació i de recerca que tenim aquí, les clíniques veterinàries, després les d’estètica... Llavors s’exploraven, s’esterilitzaven i es posaven en ús els que servien. Aquí arribaven els respiradors a les 10, a les 11 del vespre i era tot un circuit molt bèstia. Perquè un llit sense el respirador no servia de res.
I més endavant va arribar la construcció per part de Salut de l’edifici polivalent que es va fer aquí i en altres llocs com el Pere Virgili i Bellvitge.
Tot allò que havíem posat en àmbits més precaris com la biblioteca i les sales de rehabilitacions ho vam poder portar en aquest nou edifici i amb unes condicions molt millors.
L’avantatge d’aquest edifici és que no ha estat efímer només per la covid, sinó que encara continua en funcionament.
El polivalent ens ha anat superbé, perquè, en acabar la covid, hi tenim l’hospital de dia, reanimació o l’UCI estructural.
Creu que si arriba una nova pandèmia hi estarem més preparats?
En clau d’espais, encara no estem del tot preparats, però sí que tenim les lliçons apreses. Si arribés una altra pandèmia, ja sabem el que hem de fer. Com he dit abans, l’estratègia és avançar-se, tenir les coses molt clares i no dubtar. Perquè amb la covid, algunes vegades vam dubtar. I llavors hem de tenir infraestructures molt sòlides. En aquest país es pensa molt en les inauguracions, però ens oblidem del manteniment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia