“La clau era avançar-nos a l’evolució de la pandèmia”

Patiment. Vam patir molt.

Com a tothom, aquesta epidèmia ens va venir de nou. Quan l’UCI es començava a omplir, hi havia moltes reunions sobre què fer i com continuar, però no sabíem realment la magnitud del que teníem a sobre. I recordo que, molt a l’inici, parlàvem amb la gent de l’UCI per saber si havíem de fer més llits o no, però ningú ho tenia clar perquè no sabíem com evolucionaria la crisi i, evidentment, fer aquests recursos addicionals suposa una gran despesa. Però al final vam decidir tirar endavant. Primer, has de mirar quins espais tens, perquè uns llits d’aquestes característiques necessiten requeriments molt potents, com subministrament de gasos, de buit, massa elèctrica... I vam decidir que podríem anar a la unitat de coronàries, on hi ha habitacions individuals, perquè, sobretot, buscàvem la barrera física, i a més podíem canviar el sistema d’aire, el podíem posar a depressió en lloc de sobrepressió, teníem filtres terminals, etc. Era un bon lloc i hi vam fer dotze llits.

Sí, i vam haver de buscar més llocs perquè els llits s’anaven omplint. I en vam trobar un que tenia tota la dotació, l’UCI de nounats, perquè l’hospital s’anava buidant i no hi havia ningú, tot i que també va haver-hi molta feinada perquè els aparells són diferents. Vam buidar-ho i vam guanyar deu llits més. Però en tres o quatre dies es va omplir i vam buscar altres espais que podien ser específics com les UCI. Fins que es van esgotar i no hi havia més llocs amb aquestes característiques.

Vam haver d’inventar espais i buscar àmbits no assistencials com la biblioteca, on evidentment no hi havia res preparat per a aquesta situació i vam haver de buscar la manera de portar-hi els gasos, l’energia necessària, etcètera. Amb els proveïdors vam començar a muntar i vam arribar a construir catorze boxes, però tampoc en vam tenir prou. El que vam aprendre és l’estratègia d’anar al davant, habilitar nous sectors abans que se’ns acabessin els llits. Vam fer la sala de reanimació, rehabilitació, vam tirar endavant un nou edifici modular que estava aturat. La feina de l’equip va ser espectacular. Gent fent noves instal·lacions, tirant tubs amunt avall...

Va ser un problema greu, sí. Per exemple no hi havia coure per als tubs i aquí és quan comences a donar voltes per trobar solucions. Ens va acabar autoritzant a fer tubs de plàstic i tampoc hi havia preses de gasos perquè tothom volia fer llits d’UCI. I les vam acabar fent nosaltres. Llavors, també s’havien de buscar respiradors on fos. Vam arrasar primer els centres d’investigació i de recerca que tenim aquí, les clíniques veterinàries, després les d’estètica... Llavors s’exploraven, s’esterilitzaven i es posaven en ús els que servien. Aquí arribaven els respiradors a les 10, a les 11 del vespre i era tot un circuit molt bèstia. Perquè un llit sense el respirador no servia de res.

Tot allò que havíem posat en àmbits més precaris com la biblioteca i les sales de rehabilitacions ho vam poder portar en aquest nou edifici i amb unes condicions molt millors.

El polivalent ens ha anat superbé, perquè, en acabar la covid, hi tenim l’hospital de dia, reanimació o l’UCI estructural.

En clau d’espais, encara no estem del tot preparats, però sí que tenim les lliçons apreses. Si arribés una altra pandèmia, ja sabem el que hem de fer. Com he dit abans, l’estratègia és avançar-se, tenir les coses molt clares i no dubtar. Perquè amb la covid, algunes vegades vam dubtar. I llavors hem de tenir infraestructures molt sòlides. En aquest país es pensa molt en les inauguracions, però ens oblidem del manteniment.