Lleó XIV i els fantasmes de Roma

La pel·lícula Fantasmes de Roma (1961) d’Antonio Petrangeli va popularitzar el que tothom sap. A Roma hi ha fantasmes que es neguen a abandonar edificis senyorials, i volen romandre-hi per sempre. Quan va sortir la pel·lícula la premsa la va situar en l’angle d’una “petita fantasia romana alegre”. Aquesta sorpresa alegre ha arribat al quart escrutini del conclave a Roma, el 8 de maig de 2025, dia de la Mare de Déu de Luján, patrona de l’Argentina, amb l’elecció del nou papa Lleó XIV.

I jo no crec en fantasmes, però els italians sí, i a l’habitació 201 de la Domus Sancta Martae, segellada i tancada, la del papa difunt, hi devia ressonar l’ànima del papa Francesc, que ha estat un assistent molt espavilat de l’Esperit Sant. Tenim un nou papa que també es diu Francesc (Robert Francis), que no estava previst (tot i dir-se Prevost) i que ha estat una sorpresa perquè un pontífex que vingués dels Estats Units semblava impensable, inaudit i sense precedents. Però aquests cardenals que l’han escollit han prioritzat l’edat, el currículum (impressionant, per calmar els més preocupats per la doctrina, amb un bon doctorat en dret canònic) i una vessant pastoralista i missionera excepcional (en la salutació en castellà s’ha dirigit als peruans, i ha obviat l’anglès per parlar als 100 milions de catòlics dels Estats Units). Ja s’ho ha cregut, que és el papa de Roma, i ha parlat d’amor en el primer moment, i no és cap casualitat. És agustí, i jo a les carpetes de l’institut ja hi duia escrita a mà aquesta màxima agustiniana: “La mesura de l’amor és estimar sense mesura.” Si fa d’aquest pontificat un acte d’amor, a tots (ha estat insistent, amb aquest “tots”), es guanyarà la gent. No té aquella espontaneïtat bergogliana, i té un posat més auster i d’elegància gairebé renaixentista. En qüestions de moral és un catòlic doctrinal.

A la cúria no feia enrenou, no se l’ha vist, ni sentit. El candidat silenciós perfecte. El que feia la feina sense fer fressa. S’ha premiat la discreció i el bon fer.

Els informadors s’afanyen a dir-nos que el nou papa parla idiomes. Però a l’Església li cal l’idioma de qui té cintura i sap entomar els cops, interns, i també la complexitat del món. Per ser americà el seu italià és molt polit. Les reformes que ha engegat Francesc les ha d’entomar ara ell, i el seu bagatge en dret canònic, la seva sòlida formació agustina, arrelada en els pares de l’Església, l’interès en la doctrina social de l’Església, que no és més que el corpus de continguts vinculats al bé comú, al medi ambient, a la solidaritat… tot el seu món, fins i tot el grau en matemàtiques que va estudiar de jove, tot es posarà ara al servei de la barca que li ha tocat conduir.

Al setembre farà 70 anys, té ben bé una bona dècada de vigor apostòlic per posar en solfa idees sinodals, per relligar dossiers que han quedat desendreçats i per parlar com ho ha fet per primer cop, a tothom, invocant la pau. És un papa que prové d’un país que ha construït un mur per separar-se i fer fora els immigrants. A tocar de Sant Pere, en la nit en què ha estat escollit papa, segueix havent-hi tendes de campanya i persones sense sostre dormint a les escales de la plaça de Sant Pere del Vaticà, ben prop d’on el fins ara cardenal era titular d’una capella, la de Santa Mònica (no per casualitat mare de sant Agustí), i on ara he anat a donar gràcies, tot i que era tancada. I he pogut veure els seus emblemes cardenalicis, i la frase que hi posa: “In Illo unum uno” (En l’únic Crist sigueu un).

El seu escut simbolitza un lliri, puresa i record de la Mare de Déu, i el sagrat cor de Jesús amb un llibre i una fletxa. Proposa una Església mariana i missionera, unida, tot i les diferències. El seu emblema reprèn les paraules de sant Agustí comentant el salm 127. Ara veurem què tria com a papa.

Amb el nou papa s’inaugura una etapa de més diàleg entre l’Església i el món.

Però ara el que cal no és entendre l’Església, sinó que l’Església entengui el món. I aquí rau la missió del nou successor de Pere, l’home que ha de saber pilotar, agafar el timó i remar en un món que no accepta mitges tintes, que està legítimament decebut amb els escàndols, que veu en l’Església una colla d’anacrònics senyors amb voluntat de control. En tot aquest període de seu vacant s’ha parlat de connectar amb aquest món. Hi ha hagut gestos mai vistos, com un comunicat dels cardenals demanant l’alto el foc. Voldria pensar que no és una manera de quedar bé, perquè la responsabilitat a què estan cridats és molt alta. Ningú es veu obligat a ser creat cardenal, si no s’hi veu amb cor. En el moment en què han rebut aquesta dignitat (Prevost ho fa fer només fa dos anys), han d’estar a l’alçada de les circumstàncies, que són complexes i globals. No hi ha cardenals amb ambició local perquè l’Església és àmplia de mires. I més si ser cardenal és la condició per esdevenir, un dia com avui, papa, bisbe de Roma i cap suprem de l’Església Catòlica. Un líder moral. El darrer líder moral, em comentava un ambaixador del Japó davant de la Santa Seu: nosaltres tenim un imperi, però no afecta tothom. El papa, sí. Hi penso sovint, en la intuïció del diplomàtic japonès. Global, perdurable i encara, mediàticament, imbatible. I aquest líder moral és un lleó, que serà empàtic, que ha parlat en el primer moment ja de diàleg, que estima la tradició i la innovació. Un papa ideal per als temps que venen, un papa regal.