“Venen estius amb tones de biomassa morta per la sequera”

Hauríem de veure d’on venen aquests boscos aclarits. Segurament venen d’actuacions antròpiques, forestals, perquè els boscos mediterranis no tendeixen a aclarir-se per si sols. Entenc que deu ser activitat silvícola i és una bona notícia, és una de les coses que demanem. Està bé tenir boscos densos, però també necessitem boscos aclarits. El que no podem permetre és tenir-ho o tot dens o tot aclarit.

Doncs possiblement estaríem perdent espais que, pel que fa a biodiversitat, són interessants. Tot el que sigui homogeni, al final, és pèrdua d’heterogeneïtat biològica.

El problema és saber què és ben bé natural. Fa segles que estem a sobre dels boscos, els hem condicionat molt. De madurs en tenim molt pocs. Podem suposar què pot ser un bosc madur en el nostre entorn mediterrani, però és que, a més, sent petit com ho és el territori en el cas de Catalunya, hi ha una varietat brutal d’ecosistemes. Tenim des del litoral mediterrani pur fins a un mediterrani continental sec, fins al Pirineu alpí, i zones de caducifolis amb un clima quasi centreeuropeu. Tot posat en menys de 40.000 quilòmetres quadrats. I sempre en espais molt antropitzats des de fa molt temps. Som hereus d’un paisatge que ha seguit un canvi brutal d’usos en un període de temps molt curt: menys de cent anys. Perquè, segurament, el paisatge anterior havia estat més estable durant segles. Tot ha estat abandonat alhora. En unitats de paisatge molt diferents, perquè no és el mateix la resposta d’un bosc del litoral de Tarragona que de l’interior del Solsonès. Són dos espais molt diferents que han seguit el mateix procés d’abandonament, i ara tenim un paisatge molt susceptible de cremar en peça i amb alta intensitat –hi ha molta continuïtat de massa forestal–. I el problema és que estem en una evolució de canvi de clima en què veiem que les condicions atmosfèriques, que cada cop tenen més rellevància en el comportament dels incendis, estan empitjorant. Per això, si em diuen que hi ha 30.000 hectàrees més de boscos clars, entenent que es poden mantenir així, amb aquesta estructura oberta, no facilitaran tant que l’incendi agafi força, no tindran tantes tones de biomassa per hectàrea disponibles per cremar i alliberar energia un dia difícil d’estiu.

És que els nostres boscos cremen amb alta intensitat i, quan tenen un incendi, el canvi és brutal. Es cremen tots els arbres, tots els matolls, tot. Fem un reset. Allà on hi havia un bosc dens, no hi queda res. Comences de zero: herbes, matolls, arbrets... Això necessita un període de temps llarg per tornar a ser alguna cosa. Si tinguéssim uns boscos més naturalitzats passaria un incendi i no faria un reset. Passaria el foc però respectaria zones arbrades, cremades a mitja intensitat, a baixa intensitat. També en cremaria amb alta intensitat. Seria un mosaic més marcat. Ara, quan passa un incendi, dius: “Ostres, aquí no ha quedat res.”

Això sí que podria ser de resultes d’incendis. Després d’un foc d’alta intensitat creixerà primer un herbassar, que passarà a matollar i la resta. Si no hi poses ramaderia, evoluciona i torna. És de les coses bones que tenen els ecosistemes: la capacitat de restaurar-se ells mateixos. Ho hem dit més d’un cop: en molts dels incendis que actualment som capaços de parar o estabilitzar ens recolzem en perímetres d’incendis passats. Encara als perímetres dels incendis dels anys noranta, quan el foc arriba allà, hi ha un canvi de combustible, i això ens ha permès parar-lo.

Això està constatat. Fer una activitat silvícola que reguli la quantitat de biomassa que tens per hectàrea farà que tinguis més disponibilitat d’aigua en rius i rieres i, en el nostre cas, als pantans. Evidentment, és un equilibri, perquè tenir tots els espais oberts tampoc seria el millor per tenir més aigua. Una altra evidència és que si no tinc tanta càrrega de biomassa als boscos, els anys secs no hi haurà tants arbres competint per l’aigua i tindran més capacitat de superar la sequera. Però ens falta més ciència sobre tot això. Aquests tres anys de sequera han deixat una mortalitat d’arbres important, en tots els ecosistemes, des de pi blanc al Priorat i l’Ebre fins a pinassa i pi roig a la Catalunya central, no només amb afectació a l’estrat arbrat sinó també al sotabosc. Això és un problema perquè és una aportació de biomassa seca que estarà un temps com a combustible fins que s’acabi d’integrar a la terra. Venen uns quants estius amb tones de biomassa morta per la sequera que aportarà combustible als incendis. Sé que han sortit ajudes per retirar fusta morta.

Sí. Fins a aquest hivern passat, no ho havia vist mai en tot el temps que fa que treballo de bomber forestal. Quantes zones amb arbres secs i, a més, en espais tan diferents de Catalunya. És a tot arreu, des d’alzinars de la Garrotxa fins a pinedes seròtines de la Terra Alta o la Ribera d’Ebre, des de frondoses fins a coníferes. No és que diguis: “Els pins, pobres, estan pitjor”... No, no. És que hi ha zones d’alzinars entre el Ripollès i la Garrotxa, hectàrees i hectàrees, amb capçades vermelles. No sé com es recuperaran, si rebrotaran de soca o no, no sé en quin procés estaran, però l’afectació ha estat molt gran.

El 2023 i el 2024, a l’estiu –quan tens més probabilitats de tenir grans incendis forestals per temperatura, per humitat relativa baixa i tot això– ha anat plovent. Havíem tingut hiverns i primaveres molt seques, però aquells junys va ploure. Hem tingut algun episodi puntual d’extrem meteorològic, d’aquells que dius “Si avui passa alguna cosa, serà increïble”, però no ha arribat a passar. L’abril del 2023 vam tenir un incendi que va començar a Mequinensa i va entrar cap a la Granja d’Escarp i Almatret i va cremar amb un comportament salvatge. Vam tenir sort perquè va arribar a unes zones de discontinuïtat agrícola molt marcada, però el tros que va cremar ho va fer amb un comportament salvatge. De fet, pels escenaris de sequera brutals, en l’entrada de les campanyes del 2023 i el 2024 pensàvem que anàvem a l’abisme, però, al final, en el període de més risc no vam tenir unes condicions meteorològiques molt marcades, molt severes.

Sí. Quan nosaltres fem reconstrucció d’incendis històrics anem a l’hemeroteca dels anys setanta i vuitanta, i allà veus que un dia de meteorologia dura hi havia diversos incendis simultanis a Catalunya. Vols reconstruir l’incendi de l’agost del 1986 a Montserrat i, quan comences a mirar el diari, veus que, a part d’aquest, n’hi havia un al Montsant i un altre al cap de Creus. Això avui en dia ha canviat, i és fruit de la prevenció. Som més gent vivint a Catalunya, segurament més gent movent-se pels espais rurals i forestals, però el nombre d’ignicions en les situacions complexes de dies amb meteorologia de risc molt alt són menors, no hi ha simultaneïtat de focs. Això és un gran què, perquè si tenim tres o quatre incendis en marxa amb potencial de fer-se grossos, hem de dividir els recursos de resposta i perdem capacitat.

Sí, però és més l’èxit d’evitar ignicions, perquè si un incendi es pot fer gran, en moltes ocasions es farà gran. Per molt ràpid que vagis, ja veus que allò comença a créixer. Hi ha focs que neixen grans. L’èxit és haver reduït el nombre d’ignicions els dies de risc.

Dependrà. Preveuen que la temperatura mitjana serà més alta, però això ja s’està convertint en norma. Però sembla que no tindrem temperatures continuades molt altes com el 2022, d’entrades de vent de sud perseverant i persistent... Esperem que no sigui així. Si només tenim pics de calor i vent, serà quan tindrem potencial de focs que puguin cremar. En aquestes condicions, els herbassars que han crescut amb les pluges donen velocitat i intensitat a l’incendi, però les estructures de vegetació arbustiva i de matoll estan més hidratades i són més resistents a la propagació. L’altra incògnita és com respondrà tota la biomassa que tenim seca, que ara està tapada de verd però que és allà. Si es donés una situació estàndard –avui ja és molt difícil parlar d’estàndard– entraríem en campanya a poc a poc. Pot ser una campanya associada a focs de rostoll, perquè hi haurà molta palla a tot arreu. Els entorns urbans també tindran molta herba i tenim més probabilitat de tenir focs en espais metropolitans. És un tipus d’incendi que és un maldecap, però no són situacions crítiques de protecció civil com els grans incendis forestals. Com a mínim, no començarà abans d’hora, que això ja és molt, perquè durant la sequera no hi ha hagut parada primaveral sinó que estàvem en campanya contínua. Enguany no serà així.

S’han de donar una sèrie de condicions. Hem vist comportaments en transició cap a fenòmens de piroconvecció salvatge, però no han tingut capacitat d’anar més enllà. Això no vol dir que no passi. El potencial el tenim. Per exemple, l’episodi de simultaneïtat de llamps del 15 al 23 de juny del 2022, a la vall del Segre, amb focs al Montsant, Corbera d’Ebre: aquella setmana teníem el potencial de fer transició a focs de piroconvecció profunda. No va passar perquè s’havien identificat els focs que podien fer la transició i s’hi va posar tot l’esforç. Comencem a tenir coneixement per poder anticipar en quins llocs i en quin moment poden els focs fer aquesta transició i tenir dades per anticipar i prioritzar operatius.