Festa grossa al Bassegoda

“No teníem ni llum, ni aigua, ens il·luminàvem amb llum de teies. Jo dor­mia amb les boti­far­res pen­ja­des a l'habi­tació per falta de lloc. Les cabres havien de pas­sar per la cuina per anar al cor­ral”, recorda Pilar Soler quan parla de can Galan, un dels masos que for­men Sant Miquel de Bas­se­goda –ara muni­cipi d'Albanyà–. Ella va ser l'última per­sona que hi va néixer, l'any 1956, i en va mar­xar quan tenia sis anys per tras­lla­dar-se amb la família a can Manera, una casa més llu­nyana. Can Galan, jun­ta­ment amb les veïnes can Sala i can Nou, eren el cor de Bas­se­goda. La Pilar reme­mora els records davant la porta de la que va ser casa seva i que ara és un fla­mant refugi de mun­ta­nya. Ho és des de 1976, quan el pro­pi­e­tari de les ter­res de Sant Miquel de Bas­se­goda, l'empre­sari figue­renc Esteve Ortega Quera, mort fa uns anys, va donar permís perquè can Galan, que començava a estar molt atro­ti­nat, es con­vertís en el segon refugi del Cen­tre Excur­si­o­nista Empor­danès, que ja tenia obert el de les Sali­nes (1967).

Des de fa vint anys es veia la neces­si­tat d'arre­glar l'estruc­tura del refugi, ja que una part del teu­lat de la casa del mes­tre –a can Galan hi havia també l'escola– es va enfon­sar i l'espai era poc menys que un cor­ral entre­mig de la bar­dissa i d'un femer. La nul·la col·labo­ració de les admi­nis­tra­ci­ons va fer que la reforma no pogués començar fins fa set anys. I s'ha allar­gat aquest temps perquè, fora de 20.000 euros apor­tats pel Cen­tre Excur­si­o­nista Empor­danès, la resta ha estat finançat per volun­ta­ris i par­ti­cu­lars. L'artífex de la res­tau­ració, fins a situar-lo en un dels més fla­mants del Piri­neu ori­en­tal, ha estat Sebastià Delclòs, Pitruc, que ha sumat mol­tes hores i quilòmetres, per­se­ve­rança i deter­mi­nació. Ara aquest acti­vista reclama una actu­ació simi­lar al de les Sali­nes, que prop com­plirà 50 anys, com a refugi.

Pels esforços adreçats i pel resul­tat final, la festa de Bas­se­goda va tenir diu­menge una sen­si­bi­li­tat que poques vega­des s'ha vis­cut en els trenta-qua­tre anys que la cele­bra el Cen­tre Excur­si­o­nista. Espe­ci­al­ment per aquells mem­bres de l'enti­tat de pic i pala que reco­nei­xien estar emo­ci­o­nats veient la imatge del refugi i també pel clima creat amb els records expli­cats per Pilar Soler i Maria Adro­her, que va fer de mes­tra a can Galan; la placa d'home­natge a Esteve Quera, amb la presència de la seva vídua, Encarna Pla, el fill i les nétes; i el record per al també des­a­pa­re­gut Artur Jaco­met, en Jaco, autor dels dibui­xos que durant molt anys han il·lus­trat el car­tell de la festa. Bas­se­goda és l'emblema de l'excur­si­o­nisme empor­danès perquè, bellesa al marge, en aquests indrets a molts els ha vin­gut el cuc de la mun­ta­nya.